Miquel Rayó

Un cel, un horitzó amb detalls mínims, un espai d’aigua. Això sí: la correcta combinació i equilibri dels colors. I unes taques del blanc del paper… Què difícil!

La revista Serra d’Or, en el seu número de setembre (753, pàgines 69-70), publica una llarga i generosa ressenya de Memòria de camins escrita pel bon amic l’escriptor en Pere Martí i Bertran. La titula “Passió per les caminades”. M’agrada el títol. I m’honora el contingut. I naturalment, em plau la publicació de la ressenya, perquè permet que la notícia de l’existència del llibre pugui arribar a possibles lectors i lectores de la Catalunya peninsular.

I per acompanyar la bona notícia, em plau incloure aquí aquesta ràpida i petita improvisació forestal, feta ahir, sobre paper Arches de 15×30 cm, 300 gr, gra fi.

Apareix, gràcies a la generosa invitació del dissenyador gràfic Toni Bauzà, i amb l’acompanyament d’una bona tipografia, triada per ell, una aquarel.la meva en el número d’agost de la revista virtual Variat gràfic. El conjunt de les propostes és, en efecte, variat i producte de molta creativitat. Gràcies!

A veure qui endevina a quina d’aquestes dues notícies provinents de comités de l’ONU es farà cas a Espanya, i quina rebrà més atenció mediàtica i política.

A) Primera.

B) Segona.

En relació amb la que jo no triaria, he de dir que era de sentit comú i de pura lògica concloure que el jutge instructor no actuà correctament. L’acusació de rebel.lió era pura política, i pura maniobra. Ell, però, és considerat un “salvador de la Unidad de España”, i així anam. En un país democràtic homologable, aquesta persona se sentiria al.ludida i amb vergonya. No passarà. Vivim on vivim. L’ascendiran i li posaran una medalla al pit. I li donaran una placa. O més.

Què barat hauria resultat fer un referèndum en el moment oportú!

Sempre és millor intentar pintar aquarel.les i aprendre a fer-ne l’avaluació. I aprendre a veure’n els errors. I provar de rectificar amb humilitat els errors comesos (allò no va ser un error: tenia intencionalitat punitiva i escalivadora, política). En aquestes dues aquarel.les, els errors són evidents. Aviat aniran a la paperera.

Per anar fent. Proves de colors. En aquest cas, es tracta de pintar gerros amb flors. Mirant el que fan alguns dels mestres, i intentant aprendre’n. Dues proves d’ahir, sobre paper Arches ja usat.

Na Tonina Bergas, gran penyalera, es veu amb força, coratge, voluntat, vivències i moral per assolir un cim de més de 7.000 metres. I ja en té el projecte. Si tot va bé, el desplegarà entre octubre i novembre d’enguany. Objectiu? El cim del Himlung Himal, de 7.126 metres d’alçada. La muntanya, diu na Tonina, “es troba a la regió del Manaslu, al nordest d’Annapurna fent frontera amb la regió autònoma del Tibet”. Noms mítics! I explica que “només a partir de 1992 el govern nepalès va obrir la zona als turistes permetent el trekking i les expedicions”. Quina gran enveja! Si teniu la bondat de llegir la primera mitja línia de la meva biografia en aquesta mateixa pàgina veureu que diu això: “No he escalat l’Everest (quina llàstima!)…”. I també diu, na Tonina Bergas, mirant, doncs, més enllà i més amunt que el Himlung Himal “és considerat un cim per acumular experiència abans d’afrontar els grans cims de l’Himàlaia”. Ja podeu imaginar, doncs, que l’aventura que prepara na Tonina Bergas m’interessa, i molt. I a més, si no tenc buits d’informació –que en puc tenir- i si el meu arxiu de temes muntanyencs locals no va errat –que podria anar-hi-, na Tonina seria la primera mallorquina a assolir un 7.000, i això seria un fet notori i destacable en el nostre muntanyisme. Hi ha poques mallorquines que hagin arribat als 6.000: na Cati Lladó, na Susana Gómez, la mateixa Tonina Bergas, i potser qualcuna més… No en conec cap que hagi superat els 7.000, i tanmateix aixó no importa en realitat. Na Tonina vol conèixer l’experiència, provar-ho, viure-ho. Ja ha fet cims de 3.000, 4.000, 5.000 i, l’abril passat, un 6.000 (Mera Peak, 6.476 m.). Vol dir que ha anat progressant i passant prudentment per l’escala d’aprenentatges que hom necessita per acarar aquesta mena de reptes, les muntanyes de grans altures. Ja sap també que, en aquests casos, l’important no és tant assolir el cim com tornar a casa i tornar-hi bé. En una ascensió com la que ella es proposa, tot i que hi anirà ben preparada i ben agombolada per una empresa especialitzada local, pot passar de tot: allaus, lesions, mal temps inesperat, deficiències impensades en el material, malalties sobrevingudes, mal d’altura, deficient aclimatació… Sí. De tot. Per això, intentar-ho ja té molt de mèrit. Quina enveja! I quin escarrufament! M’he volgut fer una fotografia amb ella (érem al Mavi, parlant del seu projecte i de lectures muntanyenques que compartim). Cercau, per favor, els perfils de na Tonina a instagram i a facebook. Sabreu els detalls i el dia a dia del seu projecte. Donem-li ànims. I si podeu ajudar-la amb un poc de patrocini, què bé!

No és possible ser-ho més: intentar interrompre un acte en record de víctimes… I intentar, posteriorment, cercar protagonisme amb salutacions improcedents i inoportunes… No entenc res de res. Quina manera de facilitar arguments als inútils de l’altre bàndol! Com en gaudiran! La salivera no acabarà en dies… I amb quin guster seguiran intoxicant amb adjectius tronants els seus lectors, oients i televidents! Com es pot ser tan curt, deus dels cels?

N’Araceli Bosch ens guia pel muntanyisme local femení en el seu programa El replà, d’IB3 ràdio, de dia 12 d’agost, a través d’entrevistes a quatre penyaleres notables: Pilar Gómez, Ruth Planells, Maria Francisca Mas i Susana Gómez. El programa comença en realitat en el minut 3:00 de la gravació que podeu escoltar aquí. I acaba en el minut 32 aproximadament.

No entenc els “opinadors” i les “opinadores” que són capaços d’amollar qualsevol discurs immediatament que es produeix un fet. Per això diuen, entre qualque encert, tantes d’asenades. Aquest article senyala punts de reflexió molt importants sobre l’intent d’assassinat de Salman Rushdie. Aquells i aquelles no els tenen en compte: simplifiquen. També, els ciutatans simplificam. Ho necessitam per intentar comprendre el món… Res, però, en el món humà, no és simple. Res no ve perquè sí. Sempre hi ha o hi pot haver raons profundes, lligams inesperats, antecedents inconfessats, conseqüències innobles, liders infames, interessos ocults, ideologies criminals, expectatives nefandes… De Salman Rushdie conec els dos llibres que va escriure per  a infants, preciosos, i la seva interessant memòria del temps en què va viure sota l’amenaça de mort (Joseph Anton, es titula). Un temps que, pel que s’ha vist, no acabarà mai.

Una part del capítol 5è programa Sabies què…? d’IB3 televisió, emès dia  30 de juliol passat, està dedicat a n’Assumpció González Ozonas, una penyalera, na Xon, com la coneixem a ca-nostra. El motiu de l’entrevista? Ella és, de moment, la primera dona documentada a fer Sa Fosca, la travessia d’aquest torrent de la Serra de Tramuntana de Mallorca, l’origen, diuen, del barranquisme d’aquí i d’arreu. La feta va ser dia 1 d’octubre de 1974. Anys heròics! Ja fa temps, doncs! Com han canviat les coses, també en el muntanyisme! L’entrevista comença en el minut 35:48, aproximadament, i acaba en el minut 39:30 també aproximadament. Què bé! Brava! En la fotografia adjunta, na Xon camina feliç per qualque bosc del municipi de Puigpunyent. La fotografia és d’en Josep Antoni (Tonyo) Alcover, veterà company de caminades.