Antoni Serra

Mor Antoni Serra, i tots perdem alguna cosa. Una referència, una lectura, una memòria, un caràcter, una vergonya viscuda per mor d’ell… Mor Antoni Serra i el nostre deure, que acceptam entristits, és recordar-lo. No podem negar el seu esforç, les seves inciatives, la seva literatura centrada en una recerca el final de la qual no assolia mai. Ni tampoc podem negar els seus rebots d’histrionisme, les seves insistències, ai!, tan desmodades al final… Preferesc recordar-lo positivament entre les taules i prestatgeries de la llibreria Tous -crec-, despatxant llibres: una vegada, quan jo començava a escriure, li vaig fer un comentari sobre un fragment d’un llibre seu, Tríptic del viatger, avui oblidat. Autor a ca-nostra importantíssim, confés que no és un escriptor que m’hagi apassionat. Interessat, sempre. Els seus dietaris literaris, per exemple no poden ser menystenguts; però, sí llegits amb prevencions. El record, fa tant de temps!, en el PSAN, i també implicat en el Congrés de Cultura Catalana en actes a Mallorca. Innegable dedicació, doncs. No he entès mai la seva actitud provocadora, també ho confés. Noblesa obliga, no obstant. Va fer una lectura sense prejudicis d’un dels meus poemaris de l’any 2017. I una generosa crítica a la seva secció a l’Última Hora. Sempre li ho agrairé. Per la seva noble actitud lectora. La resta és cendra i enyor. Desig francament que la memòria que conservem de tu sigui llarga, Antoni. “Pels segles dels segles”, diries, amb teatral irreverència -capell al cap, corbatí i bufanda al coll, ullons vius i mans en l’aire…