Llegesc i escolt. La informació me vessa. Tothom opina. Alguns amb dades (possiblement) certes i amb reflexions (possiblement) encertades. D’altres, amb opinions tan irrellevants com les que amollen, generalment amb grans crits i escarafalls, quan declaren o escriuen pomposament sobre l’evolució de l’índex de preus, l’independentisme, la violència de gènere o la pandèmia. Saben de tot. Un en parla mentre que es mira la guixa. L’altre mentre que insulta qui odia. Qualcú, intel.ligent, elabora textos densos i brufats a voler de cites solemnes de pensadors (i de qualque pensadora: Arendt, toca ara); cites amb les que pensen que reforcen el seu discurs, tan arrogant i incomprensible com inútil. “A més cites”, creuen, “més raó tenc”… Amb cites es pot construir una Bíblia sencera, i la Bíblia és plena de morts i de guerres. Jo sóc incapaç d’escriure res sobre la guerra d’Ucraïna. La desolació m’ha robat les paraules, si és que me’n quedava cap. Puc copiar-ne, és clar. Citar-ne, doncs. Com aquestes de Ryszard Kapuscinski, en un fragment del seu poema El desierto de los tártaros (Poesía completa, Bartleby, 2008). Copiaré la versió castellana amb què fou editada (pàgina 15):
“allí sólo quedaron huesos trastos
y moho y polvo y la costra de la herrumbre
y el silencio
roto en ocasiones
por el crujir del hierro y las voces de mando.”
De veres: no puc dir res. Si copio aquests versos és per pura vanitat. Per no quedar mut. Perquè ningú (qui?) no pensi que no tenc res a dir.