Una promesa per a un homenatge

No sóc lector d’Almudena Grandes. Confessaré que només vaig llegir, al seu moment, Las edades de Lulú, i no em va interessar ni vaig comprendre que tengués tant d’èxit. Sovint he dit que jo sóc potser un mal lector. Les escriptures m’agraden o no m’agraden. No sé justificar per què és així en cada cas. No he seguit, doncs, Almudena Grandes, tot i la immensitat del seu treball literari. Tampoc no he seguit els seus articles a El País,  perquè no seguesc aquest diari des de fa temps. Però, Almudena Grandes mereix un homenatge. No en tenc cap dubte. Era escriptora; això, en primer lloc i indiscutiblement. I a més, mantenia un ferm compromís amb la democràcia i amb l’esquerra. I encara he d’afegir que, vivint a la Cort, no era dels escriptors cortesans tan ben definits ideològicament per Ignacio Sánchez Cuenca a La desfachatez intelectual. Ella va dir del tema català (declaracions de setembre de 2017):  “creo que para reconducir esto lo fundamental —y pienso lo mismo desde hace años— es un referéndum legal. Hace tres o cuatro años se tendría que haber hecho un referéndum legal, vinculante, sin propaganda infundada, en el que se pusieran las cosas sobre la mesa, en el que se garantizaran los derechos de todos, de los que van a votar sí, de los que van a votar no, con un censo electoral, con un centro de datos, con garantías. A mí me parece que un referéndum como el del 1 de octubre no es un referéndum, porque, sin garantías, no hay democracia. Creo que antes o después ese referéndum será inevitable. Pero cuando ese referéndum se produzca, habrá damnificados, pase lo que pase.” És dels pocs intel.lectuals espanyols, doncs, d’expressió en llengua castellana, que ho entenia o intentava fer-ho, i sense necessitat d’insultar ni de menystenir. Per això, el meu homenatge a l’escriptora és obligat, com ho és el meu reconeixement a la persona sensible i compromesa. Ara que ens ha deixat, massa jove, llegiré almenys una novel.la seva. Això és una promesa.