Miquel Rayó

Tres bons àlbums/contes, tres bones propostes de mena diversa, cadascuna amb el seu punt d’interès.

D’una fotografia proposada com a pràctica en el curset amb na Idoia Lasagabaster, aquesta aquarel·la amb verds. Un paisatge pintat fa dos dies a l’anvers d’un paper ja usat. No hem de tirar res.

Es veu que vaig amb retard a l’hora de penjar en el blog la feina feta (si és que això interessa qualcú).  Per això aquests dies he penjat diferents entrades. Crec que, per exemple, encara no havia mostrat els dibuixos que vaig fer a la Diada de l’11 de setembre, a Barcelona. Com sabeu -i si no ho sabeu, em plau comentar-vos-ho- un dels quefers dels urbanesketchers és compartir els seus dibuixos, la seva mirada als fets, persones, activitats i paisatges que veu, urbans o no, i per incomplets o imperfectes que siguin, i les meves figures ho són en general. Ningú no ens jutja. Mostram el món que ens envolta i el compartim.

Jo era de viatge, caminant per Portugal. Ara penjo el pdf de la ressenya de tres llibres d’Akiara, molt interessants i de gran sensibilitat. Espero que el pogueu obrir: BELLVER 998

He fet un bodegó. A partir d”una de les fotografies que Idoia Lasagabaster ens proposà durant el seu magnífic i positiu curset de fa unes setmanes al taller de la també aquarel·lista Aina Amengual i el fotògraf Jaume Gual a Sa Cabaneta. No m’és fàcil fer bodegons, ja que no sé dibuixar prou, i a més em considero o voldria considerar-me paisatgista: porto més paisatges arxivats dins el cap per la meva condició d’excursionista i m’agrada molt fer-ne i sobretot aprendre a fer-ne. No obstant, de tot he de tastar, amb tot he de practicar, i en tot he de cometre el nombre d’errors necessaris -potser hauran de ser deu mil o cent mil o qui sap quants- per poder aprendre a bastament la tècnica i qualque dia arribar a fer més o menys dignament les aquarel·les. No sé si hi seré a temps… Copio aquí el bodegó sencer, i el detall que considero més ben reeixit, el bol amb cireres. Confesso que m’agrada tal com ha quedat aquest racó. Sóc conscient en canvi del pegat que formen les flors, especialment les, diguem-ne, verdes-i-grogues. I de la manca de volum del gerro de les flors. Prometo posar més atenció en la propera ocasió.

La Rota Vicentina és un camí del sud-oest de Portugal, un GR, part del sender de gran recorregut que recórre la costa atlàntica d’Europa. Té dues variants: el Camí Històric, que va per l’interior, i el Trilho dos Pescadores, o sender dels pescadors, que va per la costa. És el que hem caminat fa unes setmanes, des de Porto Covo fins a Aljezur, un centenar de kilòmetres en cinc dies, amb pas i sojorn a Vila Nova de Milfontes, Almograve, Zambujeira do Mar, Odeceixe… Hem caminat ran de l’oceà, sempre remogut, sorollós, amb grans onades i marees, que colpegen voreres de roca i penyals o platges llargues d’arena vermellosa, o codolars. Hem tengut molt bon temps. La ruta (rota) acaba al cap de Sant Vicent, que li dóna el nom. Ens ha sobtat veure com les cigonyes fan nius en farallons i penya-segats, sobre les ones. És l’únic lloc del món on ho fan. Hem admirat les grans, altíssimes dunes, amples, fatigoses per fer a peu. He dibuixat alguns apunts del paisatge imponent, lluminós, obert i solitari. En penjo dos. N’hi ha alguns més al quadern.

Es tracta d’això, i d’esperar pacientment els esdeveniments del mes vinent, novembre. No és un temps feliç. I de cada dia fa més vergonya haver de pertànyer a l’estat espanyol, incapaç de resoldre un conflicte si no és a cops i amb estratègies i cridòria fatxendosa de taverna i de caserna. Fa vergonya haver de ser, a la força, espanyol. Espanyol de la mena que ens imposa el franquisme residual, resistent, i malauradament dominant a dreta i esquerra. Impera el joc brut i la curtor. I de l’altra banda, em demano què es pensa fer que sigui prudent, possible, oportú? O es tirarà cap endavant amb les cucales posades i a veure què passa? Ho deixo aquí. Aquest no és el lloc per fer aquestes proclames que no interessen ningú. Aquí vull parlar de llibres, aquarel·les, excursions, viatges… De vida, doncs, d’il·lusions, de quimeres. He de parlar de la Rota Vicentina, bona caminada per la costa portuguesa. Però, no, ara. Rellegesc Peter Handke, i m’agrada, m’agrada, m’agrada. I de llibres nous? Doncs, aquesta preciosa Petita filosofia dels ocells (Angle), de Philippe J. Dubois i Élise Rousseau, que és en realitat un petit manual de reflexió i d’autoajuda. Sento la curiositat de llegir-lo pel fet que usi els aucells com a motiu. De semblant tarannà és aquest Camine (Blume), de Sholto Radford, que no pot faltar en la meva biblioteca sobre el tema. És, en canvi, narrativa Ángulo de reposo (Libros del Asteroide), de Wallace Stegner, que ens han regalat uns bons amics (gràcies!), i és multiforme i multi gènere, crec, el que Jaume Sisa ens proposa a Els llibres galàctics 1966-2018 (Anagrama), en dos volums. Per tant, tenc lectura pendent, i deixo de banda com sempre les novetats de literatura per a infants i joves, de les quals en vaig fent, com em pertoca i si escau, les ressenyes pertinents. Mentrestant, vaig fent aquarel·les. Sí.

Més pràctiques, i més proves: diferents estils, diferents eines i processos, diferents papers (Arches de grams diferents, Schut)… Un paisatge camperol (poc habitual en el meu treball, i que prové de les pràctiques que ens recomanava fer na Idoia Lasagabaster al seu esplèndid curset, que ja he comentat aquí), un díptic, i un paisatge (?) abstracte fet amb l’espàtula (es nomena així?) i només amb siena clar, sèpia, blau ceruli i tinta neutra (crec que no me’n deixo cap, de color). Com sempre, les fotografies són horroroses. Per si no fos prou, ahir se’m va trencar el vidre protector de l’objectiu de la càmera del mòbil! No sé si tendrà remei!

No hi ha manera! Una mala fotografia (qualque dia, ho prometo, faré de canviar-la) per a la ressenya d’avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Un llibre preciós de veres. Me sap molt de greu, Andreu, bon amic, això de la malíssima fotografia de la ressenya! L’important: has (heu) fet un treball esplèndid en tots els sentits. Enhorabona!

De fa una setmana, és aquesta aquarel.la, just d’abans de partir a caminar amb na Xon i amb alguns amics i amigues per la Rota Vicentina, al sud-oest de Portugal. Una excursió preciosa de la qual parlaré en una nova entrada. Ara, i això ho comento de passada, estic satisfet pel premi Nobel atorgat a Peter Handke, un autor dels que jo nomeno “rars”. He llegit, amb els anys vàries coses seves: El peso del mundo, La tarde de un escritor (el llibre que em va iniciar a la seva escriptura singular), Lucie en el bosque con estas cosas de ahí, Ayer, de camino, i Ensayo sobre el lugar silencioso… Sempre m’he quedat amb la sensació d’haver conegut textos infreqüents, notables. I en canvi, no conec res -ni en coneixia el nom ni l’existència física ni literària- de l’altra autora premiada: Olga Tokarczuk. Si és tan intreressant com na Zymboszka, ja m’agrada. Però, avui, ara, jo volia només penjar una marina nova, feta uns dies abans de partir de viatge. És aquesta, i n’estic content. Paper Schut Aquarel Noblesse, de 30×40 cm, 300 gr, cold pressed.A la fotografia li manca un poc de llum.