Ho afirmo. Qualcú deia: “Donau i vos serà donat”. Tenia raó. Regalar dóna satisfacció. Que qualcú accepti generosament allò que regales amb ganes és impagable. Aquí teniu el nostre obsequi a uns amics que acaben de casar-se. Tres aquarel·les que han triat ells mateixos. En principi havia de ser només una, però, el que varen veure els va agradar tant que… Beníssim! Gràcies, gràcies i gràcies! Triple satisfacció per a mi. Tres estils diferents.
Uso molt aquesta expressió: “A veure”. Constantment. Hom diria que indica amb tota seguretat la meva preferència perceptiva. O sigui: tal vegada el meu canal de percepció habitual i preferent dels estímuls i sensacions del món exterior és el visual.
Necessito mirar i veure. És cert. Necessito veure les coses per creure-me-l
es, i per entendre-les, i per acceptar-les. No puc discutir sobre el que només em diuen o em comenten; no em basta que em diguin les coses: tantes de vegades, els comentaris no són altra cosa que rumors no demostrables! En fi. Ara escric “a veure” què seran aquests llibres nous, pendents de lectura, adquirits recentment. M’atrauen molt els tres. D’una banda hi ha una proposta poètica i alhora, diguem-ne, plàstica molt curiosa a primera vista de na Begoña Méndez, amb un títol no menys atractiu: Una flor sin pupila y la mujer de nieve (Sloper). 
Realment és un llibre per mirar bé. De la mateixa editorial és Temporada Alta, d’en Nadal Suau. Una reflexió personal i singular sobre Palma, i a totes les ciutats, potser. Distinta serà, sens dubte, la molt nomenada aquests dies Canto jo i la muntanya balla de na Irene Solà (Anagrama), que té la pinta de ser una novel·la interessant per a mi… Com veieu tenc expectatives. I com heu pogut observar, en aquesta entrada he utilitzat, de moment, devers mitja dotzena de paraules relacionades amb veure, vista, mirar, observar… No tenc remei. I ara us convido a mirar (i dóna-li!) aquesta marina no del tot reeixida, una pràctica del darrer taller d’aquarel·la:
En Josep (Pep) Molist, que hem de definir com un estudiós solvent del tema, ens regala unes opinions-valoracions de l’estat actual de la Literatura per a Infants i Joves (LIJ), producte de l’observació que en fa des de la biblioteca on treballa. La seva experiència és més que notable, i ja llarga. Em plau recomanar la lectura de l’article on les exposa. És a la pàgina 14 de la revista L’illa, 75-tardor 2019, de l’editorial Bromera. Els arguments que enuncia m’han imposat el deure de pensar-hi i d’incorporar-los, segurament, al meu discurs (si és que en tenc un de propi): best-sellers, espai de la LIJ a les llibreries que potser indica una certa independència (a la fi!) del sistema escolar, esclat del llibre-àlbum amb el costat fosc de l’efímera durada dels millors, la sorprenent i positiva trajectòria del llibre documental, i l’enllaç entre vida i literatura… Una feliç imposició que accepto amb gust i amb agraïment. És evident que mai no deixes d’aprendre. Particularment, destaco el següent retall: “…la renúncia d’alguns escriptors… a seguir amb l’ofici per la major dificultat d’editar els seus textos.” Com diuen ara a les xarxes socials: compartesc!
Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’un llibre de divulgació ambiental molt ben pensat, i a hores d’ara molt útil per comprendre millor la meravella del nostre petit planeta viu:
Una variació d’un tema de setembre, del qual n’he fet vàries, ja, i segurament en faré més, perquè em sembla atractiu. El paisatge recorda qualque port local, una marina. El joc és de colors blaus; una improvisació amb l’espàtula. En ambdós casos, per aprofitar l’anvers d’un paper ja usat.
La variació: 
La improvisació: 
Quina feinada! Quantes lectures!
D’un mateix tema: caminar, passejar, vagarejar… Animat per una petició del bon amic i col·lega de camins en Joan Carles Palos, vaig fer fa uns dies la llista ordenada -més o men
ys- de les lectures que tenc a casa sobre un tema tan genèric com és “caminar” (no perdré el temps explicant ara el que conté aquesta relació: fugues, travessies, senders, experiències, filosofia, història del fet de caminar, reflexions, ficció, cròniques…). Hi ha una vuitantena de títols. Hi mancaven algunes novetats relatives a les passejades de caràcter més, diguem-ne, urbà i alguna altra cosa, ja ho veureu. Vaig comanar-les i ja les tenc a casa. Pendents, ai!, de lectura (i alhora, que bé, encara els he de llegir!).
Començar amb un clàssic (que conec d’altres edicions) no està gens malament
: Un paseo invernal, d’en Henry David Thoreau (errata naturae). Tampoc no està gens malament seguir amb un altre clàssic, i aquest no el conec: El arte de pasear, d’en Karl Gottlob Schelle (Díaz & Pons, editores). N’Anna Maria Iglesia escriu un assaig sobre La revolución de las flâneuses (WunderKammer). He llegit qualque article seu sobre l’assumpte i crec que el llibre no em defraudarà. De dones que caminen per la ciutat tracta, imagino, el recull de passejades de na Lauren Elkin, titulat: Flâneuse (Malpaso). I de l’arquitecte en Francesco Careri és el petit (i crec que dens) Pasear, detenerse (Gustavo Gili).
D’en
Careri conec qualque altre treball seu. I, ja que hi era -vull dir: ja que era a la llibreria i me l’he trobat davant, en una taula de mostres i de novetats de tema local- també he comprat Mallorca interior: 15 rutes pel cor illenc (Volum 1), d’en Tomàs Vibot (El Gall), que és un mestre caminaire, sens dubte, i grandíssim divulgador de temes nostrats. Així que no puc badar! El primer que faré, després d’haver completat aquesta nota, és afegir aquests títols a la llista abans comentada. Excepte el llibre d’en Vibot. Aquest l’he d’incorporar, al seu moment, en una altra llista: la de les guies i propostes d’excursions. I ja que hi som, penjo una nova aquarel·la, que m’agrada, tot i que pot semblar esvaïda:
Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’un clàssic de la ciència-ficció. Recordo que jo el vaig llegir de petit, perquè el meu pare n’era un gran afeccionat, a la ciència-ficció, i en tenia una molt bona biblioteca. Una oportuna reedició.
Dia 11 de juliol passat es publicava al suplement Bellver del Diario de Mallorca la meva ressenya d’un llibre d’en Pere Morey. Del seu darrer llibre (per ara). El coordinador del suplement, en Pere Estelrich, me n’havia fet l’encàrrec, que vaig satisfer amb gust. He comentat algunes vegades altres llibres de l’escriptor, i no me n’he penedit mai de llegir-los ni d’avaluar-los positivament.
Ell mateix em va demanar amb els anys que n’hi presentàs qualcun en societat: més gust, i honor. Dec tenir en els meus arxius el que vaig dir-ne. Segur que sempre hi ha les paraules o expressions bon humor, compromís amb Mallorca, tenacitat, història, 
il·lusió, Països Catalans, la nostra llengua…, o equivalents. Cert és que la seva literatura no és la meva: preciosa diversitat literària! Ni han estat la mateixa les nostres vides literàries: en Pere era sociable, afable, líder de grups, constant, valent, un punt histriònic, amic de facècies, enginyós, polissó, divertit, doncs… Ni han estat els mateixos els nostres temes literaris: què bé! Ara, la notícia és certa, en Pere, l’amic, el boníssim col·lega, el mestre narrador, l’intel·ligent i apassionat lector del Llibre d’Amic e amat -i aquest fet em provocà sempre una gran enveja, perquè jo no he sabut mai llegir bé ni interpretar ni entendre aquest text lul·lià essencial-, ja no és amb nosaltres. Sento una gran, gran pena. Copiaré aquí els primers paràgrafs de la meva ressenya. Hi deia, i ho copio tristament commogut:
(Extret de la ressenya Encara les rondalles, 11 de juliol de 2019):
“… Tenaç, fener, curiós, amable: així és, i singular, En Pere Morey. Podríem afegir altres adjectius. Si radical és positiu, també l’afegiríem en aquella relació. Perquè no va de verbes: parla clar quan expressa el que vol expressar, encara que cogui. Morey és home social, i és ja un personatge de la cultura local mallorquina. Ha guiat excursions, ha participat en projectes culturals col·lectius, ha parlat en ràdio i ha tengut presència en televisió, ha proposat guions de cinema, peces de teatre, guions de còmic… El recordam disfressat en la lectura d’un pregó a la plaça d’Espanya (o potser era en un altre lloc). I amb un cacauet a les mans per explicar-ne la forma i l’aparença de frare, i passar tot d’una a qualque història de la qual mai no en sap, qui l’escolta, fins on arriba la veritat. Estima narrar en veu alta, En Pere Morey. Estima l’escriptura amb què narra en un sentit oral. Dedica molt del seu temps a l’escriptura. Sovint ha declarat que res –aquí cal fer una aclucada d’ull maliciosa- no li causa més plaer que escriure i inventar històries.
En Pere Morey troba sentit gairebé a tot, i hi alça una creació, sigui una novel·la històrica, un relat ucrònic, una narració negra o d’aventures. Aprofita buits de la documentació històrica. Elements del paisatge o topònims li marquen esdeveniments, futurs relats i novel·les. Textos que reuniran alhora la memòria i el projecte d’un país que reconeix i estima. D’uns països que estima: els Països Catalans (concepte que tan ofèn les mentalitats nacionalistes espanyoles; deixem-ho córrer, això). I a més, Morey hi salpluja ironies, polissonades, diu ell, missatges i envits per establir una certa complicitat amb el lector, per provocar-li un somriure. Per retenir-lo en la pàgina. Molt freqüentment, l’estil, el mode d’escriure (i de parlar en públic) d’En Pere Morey adopta una forma que podem denominar “oral”, ja ho hem dit, i que prové en gran mesura de les rondalles recollides i elaborades per Antoni Maria Alcover al seu moment. En Pere Morey ha contat rondalles tota la seva vida. I ho ha fet molt bé. I n’ha llegit moltes. D’arreu: es home culte. I emotiu. Hom diu que l’ha vist plorar en les representacions d’alguna òpera clàssica…” (continua).
També he escrit en aquest mateix blog, d’en Pere Morey, en la secció 50 mots sobre… :
“Apassionat pels temes històrics de Mallorca (i Països Catalans), construeix una nova Història i l’explica amb delit, o desvetlla casos històrics poc coneguts. Recrea o inventa aventures (El llaüt de vela negra). Llenguatge generós, molt illenc, que sembla més espontani que treballat. Bon humor. Sovint cluca l’ull al lector, en cerca de franca complicitat.”
Per evadir-nos de la paranoia electoral d’aquestes setmanes -quina vergonya, tot plegat: un revival de pensaments franquistes arreu-, no hi ha res com poder disposar d’unes bones lectures,
i és una boníssima lectura, interessant i provocadora, la del llibre de Peter Handke Preguntando entre lágrimas (Alento), que recull les opinions i les experiències de l’autor en i durant la nomenada guerra de Iugoeslàvia. De veres que em resulta una sorpresa molt positiva. I ens demostra que no ens hem de fiar de la convergència d’opinió de poderosos i de mitjans de comunicació… On és la veritat, doncs? No ho sabrem mai. Sempre he dit que els principals causants del conflicte català han estat els opinadors enfurismats de la premsa de la Cort,
impresentables, sempre catalanofòbics, hipòcritament constitucionalistes, nacionalistes espanyols d’arrel castellana-imperial, mentiders… Deixem-ho. Una altra sorpresa ha estat la que m’envia generosament Flamboyant: una obra d’Ursula K. Le Guin per a infants, titulada Catwings. Le Guin sempre 
m’ha interessat, com no pot ser de cap altra manera. Normalment no comento aquí les obres per a infants i joves que vaig llegint. En aquest cas, em plau fer-ho. Le Guin s’ho mereix. El bon i vell amic en Xavier Pastor em deixa aquest Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845, en una edició de Roda de 1948 (entre els subscriptors que la faciliten hi ha entre d’altres Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Llorenç Moyà, Guillem Colom Ferrà…), de l’il·lustrat Juan Cortada. Quina descripció de l’illa, habitants, economia, camins, fondes, costums, monuments! Té moments deliciosos. És el dietari del viatger. Viatjar per l’illa, i a l’illa, en aquells anys devia ser tota una aventura. Aquest llibre és ple de curiositats que serveixen per contrastar aquell territori amb el que és ara mateix. I finalment, per ara, he trobat en la llibreria de segona mà aquest recull d’articles d’Umberto Eco, A paso de cangrejo (Debate). Les opinions d’Eco sempre s’han d’atendre (hi estiguis d’acord o no).
D’aquests dies, paisatges per practicar, i per aprofitar paper, i per estudiar models i tècniques, per fer exercicis suggerits en el passat curset… I també per evadir-me a estones del clima baralladís i troni tronant (que diria Homer o que li fan dir a Homer alguns dels seus traductors).
