Deixar que el temps passi

Deixar que els dies passin… És una fórmula fàcil d’enunciar i certament mala d’aplicar. Durant massa temps hem après i practicat l’imperatiu que ens obliga a ocupar els dies, les hores, els minuts, cada segon… Només quan hem tengut la sort de ser a la muntanya, en un salobrar, en un camí a peu en un paisatge mesetari i amb la motxilla a l’esquena, hem intuït fugaçment que l’important és deixar passar el temps i observar sense presses les cosses que passen. Mirar, escoltar, alenar, ensumar, tastar… Només això. No ocupar el temps ens genera, però, mala consciència… Declaro estar sotmès a aquest imperatiu. Durant aquestes setmanes de confinament he satisfet la seva imposició. Faig aquarel.les, llegesc, preparo materials de projectes que tenc en marxa, retiro pols una vegada i una altra de certs recons de la casa… Per sort, a estones puc escoltar na Xon que omple el seu temps amb cançons i fent pràctiques amb la guiterra. Per sort, puc parlar amb els fills i amb els bons amics, que ja enyoram físicament. Per sort, podem treure la cussa un parell de vegades al dia (un imperatiu inexcussable, pobreta!) a fer una mínima volta a la illeta de casa. Per sort disposam d’un terrat on podem rebre el sol i on podem veure teuladers, tórteres, verderols…, i recobrar per als ulls els verds múltiples de les plantes domèstiques als cossiols. Mentrestant, omplim temps posant ordre -una de les formes de satisfer la gola insaciable de l’imperatiu- en arxius personals, en capces de fotografies, en carpetes de documents oblidats. Na Xon ha trobat, mirau per on!, la meva primera llicència federativa. De l’any 1974! El GEM (Grup Excursionista de Mallorca) acabava de fundar-se en la forma actual (abans hi va haver el G.E.M., amb punts, però això és una altra història que contaré aviat, si tot va bé). Jo en vaig ser, mirau per on un altre pic!, el primer tresorer, com bé ha recordat En Pere Llofriu en algun dels seus escrits. En Jesús Jurado el primer president… He rellegit aquests dies una gran novel.la de caminar. Feia temps que no l’havia obert: Cuerda de presos, de Tomás Salvador.  Amb el bagatge que ara porto a l’espatlla de lectures sobre caminar, aquest llibre és dels bons. M’agrada haver-ne recuperat la lectura.