Miquel Rayó

Tres proves més. D’ahir: dos paisatges interiors i una marina. Els tres per aprofitar estones de temps, papers ja usats, pigments escampats (cosa pròpia del meu desordre), i aires de models que m’agraden. I per no perdre la pràctica. Dec al mestre Marmolejo dos paisatges amb cels, i també allò que hagi proposat en la darrera sessió, que jo no puc veure fins que en pengi el video corresponent.

Una nota del digital dBalears de dia 24 d’octubre passat per comentar la presentació del meu poemari Aquí diu vent (editat per Adia) a la llibreria Quart Creixent, el passat dia 20 d’octubre. Va fer-la n’Amadeu Corbera, musicòleg, i ara president del GOB.

És la que ha escrit -generós- el bon escriptor i lector i, sobretot, bon amic en Pere Martí i Bertran. La podeu trobar en el digital EixDiari, amb el títol Passió per la vida, que m’agrada força. Gràcies, Pere!

Quatre panoràmiques més per aprofitar paper i restes de pigments, per intentar simplificar els paisatges, per provar de fer niguls, per practicar el moviment del pinzell… En fi: per passar l’estona.

Aprofitar paper, aprofitar pigment sec del fons de la paleta de colors, aprofitar una estona buida (què difícil trobar-la, aquestes setmanes!), aprofitar un rampell… De tot això ve aquest apunt improvisat en l’anvers d’un paper ja usat, aproximadament de 12×26 cm.

Basta llegir articles com aquest. I això, sense comptar l’asedi a Podemos, l’intent de criminalitzar el 8 de març de 2020, l’empresonament de l’ex-president del Barça, el cas dels titellaires amb referències al País Basc, els “ecoterroristes” de Palma, en Marchena com a peça per controlar la Justícia “por detrás”… Etcètera, etcètera, etcètera. És patètic veure com els jutges del Poder, de la Cort, doncs, de Madrid, ploren ara davant la UE quan no fa tant renegaven de què la mateixa UE revisàs com actuaven… Els opinadors i intel.lectuals de la Cort, silenci absolut: “Sostenella i no enmendalla“, o com s’escrigui la cita. I no parlem aquí dels atestats i informes de la Policia Nacional o de la Guàrdia Civil, quan es tracta d’envestir a “los enemigos de España“…

Afegit dia 12 de novembre i aparegut al digital El Nacional.cat. Qui els senyala deu saber per quin motiu concret ho fa: aquí estan les figures del lawfare espanyol inexistent.

Poder seguir al propi ritme i per internet classes de bons mestres és una sort. Ahir vaig fer un esboç per preparar la realització de la cuarta i darrera pràctica del mes d’octubre que proposa n’Adrián Marmolejo en el curs en què estic apuntat. Com que crec que l’apunt no ha quedat del tot malament, el penj aquí. Està fet sobre un tros de paper Arches ja usat. El format és llarguer, més alt que ample, d’uns 20×35 cm aproximadament. Per al tema està prou bé. Més endavant, tractaré de fer l’aquarel.la amb temps i amb més cura.

A la fi ja és a les llibreries el meu nou llibre amb noves dades per a la història de l’excursionisme a Mallorca! Hi he fet molta de feina, i em satisfà el resultat després del temps dedicat i per les noves amistats fetes durant tot el procés; informadors que m’han facilitat el treball de necessària recerca. L’edita Lleonard Muntaner, i n’ha estat l’editora na Maria Muntaner, a qui don sincerament les gràcies. El títol? Crónicas del G.E.M. (Grupo Excursionista de Mallorca). Aportació a la història de l’excursionisme a l’illa de Mallorca (1937-1952). En sóc el curador, només. Perquè els autors són els membres del grup estudiat que redactaren i protagonitzaren unes cròniques divertidíssimes i molt interessants del seu delit muntanyenc: Gabriel Buades, Pere Darder, Juan Domech, Benigne Palos, Josep Lluís Ricort, Antoni Rosselló, Job Placencia, Joan Espina, i algun altre.

Enigma històric resolt: Puigdemont va matar Kennedy! I ha hagut de ser un jutge espanyol (“¡Con dos cojones!“) qui resolgui el cas. Com era natural i d’esperar. Amb la col.laboració de la Guàrdia Civil, que n’ha fet l’informe definitiu i precís.

Una altra mostra (patètica) de menyspreu des del supremacisme espanyolista-castellà (de nom actual “constitucionalismo“) a una llengua espanyola minoritzada, en aquest cas la llengua basca. Una mostra inclosa en un article que tampoc no pot ocultar el sistemàtic menyspreu dels opinadorss de la Cort a les dones d’esquerra; mai no li he llegit a aquest autor, en concret, ni als altres, en general, cap crítica d’aquesta exagerada contundència adreçada a una política de la dreta espanyola, i mira que n’hi ha, per triar: Cayetana Álvarez de Toledo, Esperanza Aguirre, Isabel Díaz Ayuso…, per dir-ne tres. O Prohens, Idòia Ribas o Macarena Olona, per dir-ne tres més. Al contrari. En el mateix article, també rep, com no?, una poeta gallega que dóna una versió feminista prou interessant i irònica del mite de Penèlope que, segons l’articulista només pot tenir una interpretació: la seva i canònica, per descomptat. La patriarcal. La de tota la vida: Penèlope a casa, fent i desfent, i blablablà. Ho llegesc tot amb pena. El grell de l’article és atacar la presidenta del Congrés, Francina Armengol (la té en la mira de l’escopeta: què hi farem?), però, ho adorna tot amb cites, noms d’autors i argumentacions que, com totes, poden tenir rèplica si hom atèn a altres perspectives i a altres exègetes de les obres que comenta amb profusió demostrativa (demostrativa de què en sap molt: una típica estratègia dels opinadors intel.lectuals), i sobretot si hom es retira dels ulls les cucales nacionalistes espanyoles i de misogínia eruptiva. Diu: “De la cita en vasco no hay nada que decir… Está claro que ahí lo que importaba era que a la presidenta se la oyera pronunciar con folclórico esfuerzo unas palabras en la lengua recién aceptada en la guardería. Para el caso, hubiera bastado echar mano del refranero y soltar un «la conciencia ancha, la bolsa ensancha», que seguro que en vasco también suena bien.” Ho llegiu bé: “Que seguro que en vasco también suena bien“. Sonar… Perquè, per a ells, la llengua basca només sona, no diu ni expressa res que els importi… I és que, de tan intel.ligents, no se n’adonen…