Miquel Rayó

Ver aquí un paisatge efímer pintat a l’aquarel.la fa uns dies: el seu interés (perquè, per a mi resultava un paisatge molt interessant i suggeridor en la seva indefinició) ha durat el temps que ha tardat l’aigua en eixugar-se. Un cop eixut el paper, els colors s’han perdut i les textures han desdevingut planes i opaques, sense cap valor estètic (si és que abans en tenia algun, i jo pens, insistesc, que sí en tenia). L’aquarel.la és així: capriciosa. De vegades es fa sola i d’altres es desfà sola també. Costa aprendre-ho, això. No és una tècnica fàcil. Aquest paisatge ja no existeix. Vaig esqueixar-la i els trossos han anat a parar al contenidor blau.

En canvi, aquesta platja, interpretació d’un model trobat per internet -i em sap greu no recordar el nom de l’autor o autora, per donar-li el mèrit que té-, me sembla ben feta i viva. La vaig pintar ahir.

Ahir caminàrem, Na Xon i jo, amb uns bons amics a l’entorn del puig Major de Son Torrella. Férem la volta sencera a la mola del gran cim mallorquí (tanmateix escapçat). Passàrem per la finca de Son Torrella -de sincera i activa vocació conservacionista i d’ús públic tot i ser de propietat privada-, passàrem a peu del Paredón, de l’agulla del Frare, i caminàrem enfilats entre carritxeres, esquetxars i penyalars cap el pas dels bous (o del bou) fins a trobar el camí dels Binis, ja a l’altra banda del gran cim. Una bona excursió. El dia era de ninguls, de vent i de fred. Vàrem poder veure alguns voltors negres. La primera excursió d’hivern d’enguany, doncs. Un bell dia i una bella diada compartida. I fa uns dies vaig anar a cercar un pas que només coneixia de nom: el pas de sa partió. És per la zona del puig de sa Font, moleta de Pastoritx, coma de ses sitges, moles del Teix, etcètera. El pas és un xap en la cresta de roca. La Serra és, en veritat, infinita. Sobretot en possibilitats d’exploració i de descoberta.

Més activitats feliçment enllestides: poc a poc acabarà tanta ocupació i podré reprendre un ritme més tranquil i més domèstic, i podré tornar a pintar aquarel.les! Dijous, 23, férem la presentació a la llibreria Drac Màgic de Palma, del poemari Del quadern d’Adam, amb bones intervencions de na Laia Malo i d’en Jaume Gual. No va venir molta de gent, però, la que hi assistia es va sentir, crec, molt a gust. Divendres, 24, ja amb fosca i amb fred, vaig dir la conferència sobre El còmic de muntanya al Casal Pere Capellà d’Algaida, per als socis de la delegació local de l’Obra Cultural Balear. La conferència mostra a grans trets com el còmic (el tebeo, la novel.la gràfica, el manga, o els acudits dels diaris) han tractat el muntanyisme. Hi faig esment de molts personatges (de Mortadelo a Mallory o de Superman a la Dona Meravella, passant p’El capitán Trueno o Piolet i Mosquetón, montañeros de afición), i hi afegesc el ieti i els lames de l’Himàlaia), i un bon salpluig de curiositats muntanyenques. Naturalment, dic quins són alguns dels títols emblemàtics del gènere: Tintin al Tibet, El cim dels déus, Gaku… Ahir, dissabte, férem a migdia la presentació de la novel.la Cabres, d’en Víctor Gayà, al Museu de Ciències Naturals de Sóller, Va ser un acte també molt agradable, i hi va haver gloses improvisades. Tornàrem a casa amb mandarines de Sóller: ens les donaren unes bones amigues solleriques.

No puc deixar de ressenyar-la, abans de partir cap a Algaida on, a les 20 hores, diré la conferència sobre El còmic de muntanya, per als membres de l’OCB local. És aquesta, molt, molt trista per a mi: ha mort na Mabel Pièrola. He tengut la boníssima sort de què m’il.lustràs dos llibres: Eh, vellmarí! i N’Anna i el vern. Sens dubte, era la il.lustradora perfecta per a aquests dos textos. Dona d’empenta, artista sensible, fenera, divergent, creativa… Tenia un estil de dibuix molt personal, que identificaves tot d’una, i molt lliure. La vaig conèixer personalment i férem més de dues converses. El seu pensament era àgil, i sovint trencador. M’agradava molt saber-me’n amic.La il.lustració que segueix és del llibre N’Anna i el vern, en l’edició que en va fer edebé. A reveure, Mabel!

Sí! Què bé! Es veu que el coordinador del suplement, el bon amic en Pere Estelrich, encara té qualque resenya meva per publicar, en la gelera. Ho agraesc. Així no hauré fet feina debades. He de dir, a més, que el llibre objecte de la present ressenya, Tres llums, és una preciositat.

A la llibreria Drac Màgic de Palma -gràcies, Laia i companyia!- presentarem avui a les 19 hores el poemari Del quadern d’Adam, que ha editat El Gall, Editor. Hi serem na Laia Malo -gràcies, Laia!-, en Jaume Gual -gràcies per les fotografies!, i jo mateix. A veure què serem capaços de dir… Na Clara Ferrer em dóna, per aquest motiu, un poc d’espai al diari Última Hora d’avui -gràcies, Clara!.

Perquè han coincidit presentacions i xerrades. Ahir, per exemple, férem la presentació de les Crónicas del G.E.M. (Grupo Excursionista de Mallorca). Aportació a la història de l’excursionisme a l’illa de Mallorca (1937-1952) a la llibreria Quars. Francament, va ser un acte molt divertit i casolà. Na Glòria, en Xesc i n’Àngels ens reberen com sempre amb gran amabilitat. Els assistents érem tots amics i coneguts de la muntanya, i hi havia també alguns dels informadors que m’han facilitat la feina d’edició del llibre, veterans excursionistes, també. En Lluís Vallcaneres, referent de l’excursionisme i de l’escalada, escriptor i editor de llibres sobre el tema, va fer una bona introducció a la lectura del llibre. I na Maria Muntaner, l’editora de Lleonard Muntaner, Editor, va fer de moderadora. Crec que ho va tenir fàcil, perquè tothom estava expectant. La llibreria estava plena, cosa que no sempre passa. Gràcies, doncs, a tothom! I el passat dijous, dia 16, presentàrem a Raixa el llibre amb què ha conclòs la primera fase del projecte de Tramuntana XXI, Escriure la Serra. Dic primera fase, perquè és possible que tengui continuïtat, encara que hem de pensar bé com desenvolupar-la, aquesta continuïtat. Participaren en l’acte, que dirigí magistralment, com sempre, en Joan Carlos Palos, els autors i autores a formar part del projecte en aquesta primera prova: Pere Antoni Pons, Aina Riera, Sara Rivera, Pau Vadell, Cecília Navarro, Miquel Àngel Adrover, i Lucia Pietrelli. Ens ajudaren a fer el projecte l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Fundació Mallorca Literària i el PEN Club Català. També el Consell de Mallorca i Caixa Colonya. Gràcies, també!

De temps en temps convé desenrabiar-se. Si no et surten tan bé com voldries les pràctiques que et proposen els professors, doncs, rebel.lat una estona i pinta el que te surti del nas. És el que vaig fer ahir horabaixa (i continuam aprofitant papers usats). Això sí: després, torna a la tanca. De la disciplina vendrà més lleugeresa.

Ahir anàrem en família a intentar veure la colgada dels estornells en el darrer tros que queda de la gran zona humida que hi havia, fa tant de temps!, a sa Porrassa, prop de Magaluf. Aquest darrer tros d’albufera, quina vida futura podrà tenir, enrevoltada de vials ja construïts d’una desaforada urbanització latent? Ahir ens passaren per damunt alguns petits estols d’estornells. Poca cosa i no gens espectacular, i no com desitjàvem. Potser és prest i encara no ha fret massa fred a les regions del nord d’on provénen. Així és l’ornitologia de camp. Just després de pondre’s el sol, un grup d’esplugabous es colgà entre el canyar. També és així, l’ornitologia: aquesta brevíssima observació pagà la pena. Al nostre costat, un fotògraf de natura degué captar amb el seu bon aparell belles imatges del moment. El lloc està concebut com un jardí o com un passeig urbà. Està bé. És una petita reserva, una mostra del que hi havia. S’hi pot sentir o s’hi pot observar el rossinyol bord, el rascló, les butxaquetes, els busquerets, la polla d’aigua, la mèl.lera… Qualque dia, els veïns de la urbanització futura exigiran que les autoritats n’eliminin els moscarts… A sa Porrassa, record haver-hi anat una primera vegada quan jo era encara un pre-adolescent. El meu germà Gaspar hi anava a caçar amb un amic seu de nom Ricard, conegut del barri de Sant Joan. Un dia, doncs, els vaig acompanyar. Aquell espai era ample i solitari. Record especialment que hi vaig veure el meu primer esbart de juies. Volaven enfora, és clar, escalivades i temeroses dels trons de les escopetes… Alguns anys més tard, en una guia de camp, la de Peterson, Mounfort i Hollom, vaig llegir que el vol de les juies és “con frecuencia muy errático, con batir de alas lento y vacilante… Gregario, con frecuencia en enormes bandadas durante el invierno“. És, en efecte, a casa nostra, un aucell d’hivern i gregari. Té una veu característica.

Tres proves més. D’ahir: dos paisatges interiors i una marina. Els tres per aprofitar estones de temps, papers ja usats, pigments escampats (cosa pròpia del meu desordre), i aires de models que m’agraden. I per no perdre la pràctica. Dec al mestre Marmolejo dos paisatges amb cels, i també allò que hagi proposat en la darrera sessió, que jo no puc veure fins que en pengi el video corresponent.