Miquel Rayó

Una lectura generosa de La nuesa del silenci (El Gall, 2018), a la revista digital sonograma.org. Gràcies!

El de Miquel Àngel Llauger. Avui, la ressenya al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca.

M’ha decebut un poc la lectura del llibre El muchacho salvaje de Paolo Cogneti (minúscula), una crònica de la seva estada de, diguem-ne, reparació literària en una casa dels Alps, un poc enfora de tot i de tothom. Potser esperava una altra cosa, i les expectatives de vegades frustren. No he trobat que tengués l’interés de, per exemple, La muntanya viva, que ja vaig presentar en una entrada anterior. No obstant, és possible que el llibre de Cogneti enganxi qualcú, i per això em plau incloure’l aquí. Molt més interessant em resultarà aquest primer aplec ordenat de relats holmesians: Les aventures de Sherlock Holmes. Relats, I, que edita amb molt bon gust Viena. Els relats d’Arthur Conan Doyle sobre la seva més coneguda creació són sempre atractius, tot i que jo preferesc el professor Challenger, més simple, i més aventuresc. La lògica, i el tarannà quasi psicòtic del detectiu, m’inquieten. Confesso que no sóc lector de contes de por ni de novel.les de detectius. La novel.la negra és un camp quasi desconegut per a mi. Kes, de Barry Hines (Impedimenta) porta un llast. Té alhora, al meu parer, el to d’un clàssic modern, però li pesa el que hagi quedat un poc desmodat, i sobrepassat per l’allau de novel.les més recents sobre el tema dels adolescents inadaptats. Va obrir un camí. Tot i això, la lectura, no gens dolça, és positiva: la relació del protagonista amb el seu xoriguer -ensinistrat, però lliure i tanmateix salvatge- és commovedora. Mentretant, continuo amb les meves proves de colors. He canviat de paper, i no obtenc els resultats que em pensava obtenir. Vaig trobar una oferta de papers econòmics, de 225 gr i de 280 gr, i no els comprenc encara. El problema és que en tenc dos quaderns nous i sencers, i me’ls hauré de menjar. A veure si m’hi pos amb ganes. Potser és un problema de proporció i equilibri entre l’aigua i el pigment. Questions que jo no doino de cap de les maneres. Penjo dues proves: la marina amb ones és feta amb paper de 300gr, i trobo que té més vida. No n’estic content. Paciència.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya:

Anam fent. Ara, proves amb llums i reflexos a l’aigua (tot amb molt d’atzar):

Ja vos ho havia dit: els Reis em portaran llibres, lectures. No han fallat. I quines lectures! Aquesta de Robert Macfarlane m’interessava especialment, ja que el tema que tracta (caminades, camins, muntanyes) és una de les meves obsessions o un dels meus principals interessos, per dir-ho amb suavitat: Las viejas sendas (Pre Textos). Un títol del tot suggerent. Macfarlane té dos textos més que m’interessen particularment, i que aviat presentaré aquí: Las montañas de la mente i La vida salvaje (si no vaig errat). Parlen de paisatges, de muntanyes, de camins, de com ens influeixen, d’allò que en pensam, d’allò que hi solem fer, d’allò que signifiquen o simbolitzen… No tardaré a parlar-ne, d’aquests dos. Confesso que ja els he comanat. El de muntanyes ja l’he llegit, perquè me’l va deixar fa temps el bon amic Joan Carles Palos. Després, aquesta Historia de la música pop. Del gramófono a la beatlemanía, de Peter Dogget (sembla que és una primera part), i que ja he començat a llegir (l’edita Ma Non Tropo).  En dir-vos que, si obres les pàgines a latzar, hi trobes aquests noms: Benny Goodman, Scott Joplin, Louis Armstrong, Bob Dylan, Count Basie, The Beatles… I finalment, aquesta edició de textos de Josep Pla ara recuperats (de la censura, del pudor, dels condicionants de l’època): Fer-se totes les il.lusions possibles i altres notes disperses (Destino), reunides per Francesc Montero. Au, idò! Ja tenim (més) lectures. Mentretant, més aquarel.les. Aquí intento suggerir un paisatge costaner en un dia de tempesta:

Passes per la llibreria de segona mà que hi ha molt a prop de ca-nostra des de fa uns mesos, t’hi atures, repasses les prestatgeries, i cada vegada hi trobes qualque cosa interessant. Per exemple, aquestes Confesiones inconfesables de Salvador Dalí, el geni i el foll, el venedor de fum i el grandíssim artista. L’he començat a llegir i és francament una immersió en el món delirant del personatge. Fins a quin punt Dalí era ell o només una representació interessada? Segurament les Odas de Ricardo Reis, un dels heterònims de Fernando Pessoa, pacificaran posteriorment el meu cervell alterat o francament irritat per les excentricitats i per l’histrionisme de Dalí. O també em produirà assossec la lectura d’aquest Las consolaciones de la filosofía, d’Alain de Botton, del qual ja tenc i el rellegesc sovint un llibre que dedicà a la filosofia de Montaigne, confesso que un dels meus referents en els darrers anys. M’interessa molt Montaigne. M’hi sento conegut. En aquest parla de Sèneca, de Sòcrates, de Montaigne, de Schopenhauer… Per descomptat que, després, el meu cervell haurà d’esforçar-se de valent amb Los tres primeros minutos del Universo, una divulgació de Steven Weinberg, que em semblà molt interessant. Ja ho veieu: diversitat i economia. Són llibres en bastant bon estat. I si t’en canses, els tornes a vendre o els regales en una botiga de qualque associació de suport social. Lectura, això n’obtenc. Imagino que els Reis me’n portaran més. Mentretant, continuo provant les aquarel.les. Necessito paper nou i més gran. Diferent de gramatge. Control.lar l’aigua, per descomptat. Vaig aprenent. Poc a poc. Crec. I si no, passo el temps sense incordiar ningú. I això ja és molt. De tota manera, enguany he de fer un parell de passes cap endavant: ampliar el paper, com he dit, treballar au plein air, mesclar i aplicar colors amb força, eixamplar l’espai de les mescles a la paleta, atrevir-me a explorar sobre els models que m’interessen…

Avui surt aquesta ressenya al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca (el llibre és un excel.lent producte editorial):

Acabarà l’any aviat. Tenc com sempre lectures pendents d’emprendre o ja llegides recentment. No moltes, perquè, he estat redactant (i en alguns casos he hagut de rellegir el llibre comentat) uns breus textos amb algunes raons per les quals recomano les lectures compreses dins l’apartat 150 mots sobre…, que he afegit aquest mes en aquest web. Recuperar lectures sempre és un plaer. Potser jo sigui -he dit en qualque ocasió- més un re-lector que un lector. Poca cosa, doncs, puc presentar en aquesta entrada. Per exemple, entre d’altres llibres, vet aquí aquesta seqüela o segona part o homenatge d’El vent en els salzes titulat Regreso a los sauces, de Roca, escrit molt honestament per Jacqueline Kelly, autora de les aventures (precioses) de Calpúrnia Tate. M’agrada, aquesta seqüela. Naturalment, no és l’original. He llegit amb un immens plaer En el silencio, de Wade Davis, Pre Textos, una història molt completa de les expedicions angleses a l’Everest els anys 1921, 1922 i 1924, amb el colofó del mite de Mallory i Irvine. Un tema que sempre m’agrada retrobar i explorar amb la bibliografia disponible en castellà o català (quasi res, en aquest cas). El llibre és realment apassionant. Com una gran i llarga novel.la d’aventures. Aquells muntanyers eren súperhomes de coratge infinit i força impensable. Volen quan volen, de Miquel Àngel Llauger, Arrela, és un els millors llibres de poesia per a infants en català dels darrers (molts) anys. N’estic convençut. L’he llegit bé, a fons, perquè he tengut la sort de poder fer-ne la presentació pública, gràcies a la invitació de l’autor, un bon amic i boníssim poeta i escriptor (i millor lector encara), i crític literari. I per acabar, m’entretenc copiant les figures del manual Anatomía artística, de Michel Lauricella, magistral, de Gustavo Gili. Què difícil de dibuixar, el cos humà! Per sort no he de passar cap avaluació, amb els meus dibuixos. Els faig per simple plaer de passar l’estona i d’aprendre. I ara recordo que he d’anar a comprar una plagueta de dibuix. Me n’hi vaig tot d’una. O potser la demanaré als Reis, per si passen per les finestres de ca-nostra. Molts d’anys a tothom!

Per descansar del tragí relacional d’aquests dies nadalencs, he caminat unes hores pel Salobrar de Campos, avui. Feia un bon dia, amb oratge fred, i amb una sortida del sol preciosa, que qualque dia intentaré reproduir amb les aquarel·les (la fotografia és de mòbil). He vist flamencs (pocs, una vintena), dotze arpelles, dues àguiles calçades de fase clara, dos becplaners (hi són des de fa setmanes), qualque esbart de fuells daurats (en total més d’un centenar d’exemplars), un fuell gris, un avisador (crec que qualcun ja hi passa l’hivern, aquí), corriols menuts, curleres, ànnera blanca, collblaus… No hi havia molt de moviment. Abans d’anar-me’n he volgut pintar una altra vegada el paisatge. Fer d’urbanesketcher. Les barrelleres, la línea forestal a les dunes, les llacunes i estanys. Sens dubte és un dels paisatges que més m’agraden. En un moment donat, me n’he adonat de cop del silenci quasi absolut que hi havia en el lloc, i m’he sentit un privilegiat. Els aucells han callat, el ventet també, i quasi no se sentia la remor marina llunyana ni el frec del vent en les copes dels pins i savines. Un bon dia al Salobrar. Un altre bon dia.