Miquel Rayó

Al suplement Bellver:

Al suplement Bellver del Diario de Mallorca:

Al Bellver del Diario de Mallorca. Ho penjo ara, perquè he estat de viatge unes setmanes. El llibre és molt interessant.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’un àlbum molt més que notable:

És impossible abastar totes les novetats literàries o simplement intentar-ho! Tenc la prestatgeria plena una altra vegada. I compromisos per satisfer (ser a la presentació de l’exposició de magnífiques (no ho dubteu!) fotografies del meu boníssim amic en Jaume Gual (al Bar Rita, a les 19,30 hores de dimecres), redactar qualque ressenya per al suplement cultural Bellver, ser espectador a la presentació -que va ser magnífica- del nou poemari de na Laia Martínez, Venus volta (Lleonard Muntaner) a la llibreria Rata Corner de Palma (lloc ja entranyable i de referència), assistir a dues reunions de Tramuntana XXI, preparar una xerrada sobre llibres de muntanya a la Secció de Muntanya del Club Pollença, un acte que em plau fer i que m’honora… Res. paciència. Procurarem satisfer una a una aquestes demandes, i fer les lectures quan poguem, bonament, amb calma, que és com hauríem de fer-les totes. Na Laia me sembla una escriptora sòlida, ambiciosa literàriament, amb una expressió rotunda i alhora clara, valenta, ferma, rica. Molt autèntica. Llegiré amb molt de gust i amb alta expectativa el seu nou poemari, doncs. Gabriel Janer té l’amabilitat d’enviar-me a casa per correu postal el seu nou aplec d’articles publicats des de 2010 a 2013, que titula Disputa de l’ase. Homenatge a Turmeda (Lleonard Muntaner): cada llibre seu d’articles és un pou on trobar-hi encert, elegància formal, sensibilitat, crítica… I molta saviesa: en Gabriel Janer és un ase principal, que guanyaria totes les conteses dialèctiques. Rellegiré aquests articles. D’un nou segell de Bromera, Més llibres, m’arriben dues novetats notables per a mi: l’una, perquè conec el seu autor, en Joan Buades, vell company de bregues ecologistes (ell més polític i més agosarat) i bon coneixedor del món turístic i econòmic local-balear, i de la seva corrupció genètica, essencial, i la segona perquè parla de llibreries, de tafanejar-hi. Així són, doncs, els títols: Crui. Els portadors de la torxa i Tafanejar. Llibreries del món, un recull de col.laboracions d’una vintena d’autors de diferents literatures. Mentrestant, continuo amb els colors. Aquí teniu un petit joc de blaus, a little fun (l’original és un poc més clar i lluminós, 20×20):

Avui, la ressenya un text que, sense ser cap meravella, és quasi perfecte: eficàcia literària, bon gust, ofici i bon desenvolupament. No es pot demanar més.

També és una novetat La memòria de l’oracle, de Pere Joan Martorell (ifeelbook). A veure què serà. L’avala un premi literari (no és garantia de res), el Premi Mallorca. L’avala, també i això ja és més fiable, l’ofici que, poc a poc, troba l’autor, que sobretot és poeta. Ara, la lectura d’aquesta novel.la seva és a la coa. A la coa amb aquesta versió en català d’un text elegantíssim (i del qual, al seu moment, presentàrem aquí mateix l’acurada versió en castellà), d’imponent expressivitat: Tres veus lligades a Minase, en una traducció de Jordi Mas López, multi-premiada encertadament (Els jardins de Samarcanda). Poesia japonesa lligada de tres grans noms clàssics: Sôgi, Shôhaku, Sôchô. Caldrà trobar una llarga estona de calma per llegir-lo, aquest llibre. Hi ha massa agitació, ara. La trobaré, aquesta estona. Compro per recomanació d’un bon amic lector Abans que el teu record torni cendra, de Maria Escalas (Amsterdam), que m’intriga sincerament. I trobo a la llibreria de segona mà La riqueza de las naciones, d’Adam Smith (Alianza), El péndulo de Foucault, d’Umberto Eco (debolsillo), que no he llegit encara, Un camino en el mundo, de V.S. Naipaul (Círculo de Lectores), i Viaje a las hormigas, de Bert Hölldobler i Edward O. Wilson, un text de divulgació científica sobre la biologia misteriosa d’aquests sers colonials, gairebé perfectes en la seva organització social, i en tot moment fascinants (Crítica). Varietat, doncs. I quantitat.  I encara no ha arribat Sant Jordi! Dia 23 passaré unes hores al co.legi d’Es Pil.larí, parlant de llibres i de la lectura, en general… També vaig fer, ahir, aquestes altres aquarel.les, espontànies: una quasi encesa per mor de l’ús dominant del roig clar (light red) i l’altra, essencialment blava, potser més acollidora per als ulls.

Massa per a tan poc temps disponible! Quin absurd, la lectura! Quin deliri, voler-ho llegir tot! Un impossible. Una quimera. Una previsible frustració, inevitable. Però, què hi podem fer? Ens agrada llegir. I rellegir, també. Rebem moltes novetats per a infants i joves, i naturalment no les podem llegir totes. Vull destacar Inolvidables, de Luise Berg-Ehlers (Maeva), que no és per a infants, però que parla d’obres escrites per autores que escrivien per als nins i els joves, i que parla d’aquestes autores. Un llibre que, segur, m’interessarà i m’ensenyarà, i que em serà útil en les meves xerrades i en les meves ressenyes. I després, hi ha les novetats que compro o els llibres que trobo a la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra. Novetats? Doncs, comencem per Hermanos de altura. De la Serra de Tramuntana al Himalaya, de Carlos Sunyer (ifeelbook) és un llibre de muntanya, escrit per un muntanyer mallorquí. M’hauria agradat tenir-lo en el moment de redactar el meu breu estudi sobre aquest tema. L’he llegit en un no res: és apassionat (fins a l’exageració i l’exaltament), frega un misticisme muntanyenc hiperbòlic, expressa la pràctica un tipus de muntanyisme, “animista” i ascètic, que és a una passa, només, d’un cert fanatisme. Interessant aportació, si en retires l’excés (i jo ho he fet), a la literatura de muntanya mallorquina. El nou poemari de Damià Rotger porta un títol intel.ligent i  enigmàtic: 482MM (Rata, Cultura Expandida). Tenc ganes de posar-m’hi. En Damià té bagatge, cultura, formació, sensibilitat, passió i capacitat de treball. Ha d’aprendre encara a reduir, a suavitzar, a acaronar amb subtilesa? En Damià és jove encara. Parla des del ventre, des del cervell i des de la passió. Sé que un dia ho farà des de les ninetes dels ulls, amb compassió. D’El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard no en sé res (Flâneur). Només sé que el títol m’atrau. El tenc ara mateix ja damunt la taula. Això vol dir que serà la propera lectura. Començaré avui mateix. Ahir, vaig fer aquest paisatge.

La portada d’avui al suplement cultural Bellver, per preparar Sant Jordi (la inclinació és responsabilitat meva: per incompetència fotogràfica).

Fa calor. Fa fred. El dia és assolellat. El dia és obscur, amb el cel cobert i amb pluja. Extranya alternança. Al Pirineu sembla que hi ha hagut nevades de molta dimensió. La muntanya, pels qui la caminin el proper estiu, estarà plena de passos nevats, de colls amb capes o clots de gel. Fantàstic! Me preocupen, no obstant, pel que simbolitzen, les falzies (i naturalment, tots els aucells migrants o reproductors a l’illa: el mal temps no els és propici). Primavera variable, temps variable. Lectures variades. Abans d’anar a cercar les que tenc comanades a la llibreria, exposaré les que m’entretenen aquests dies. A la llibreria de segona mà de prop de ca nostra hi he comprat, en molt bon estat, unes edicions de Cumbres borrascosas d’Emily Brontë, de Jane Eyre de Charlotte Brontë, i de la impressionant tragèdia Coriolano de Shakespeare (Alba), un relat ferotge. Una amiga ens ha deixat, molt més plàcid, aquest interessant panorama de la cultura japonesa escrit a principis del segle XX: El Japón heróico y galante, d‘Enrique Gómez Carrillo (Ediciones del viento), molt interessant, de quan el Japó no era, com ara, un lloc amb fortes influències occidentals japonitzades. De quan el Japó ja se sentia -quin gran error, sempre!- la nació més important i poderosa del món, de quan el Japó creia que, per pura geografia o per pura voluntat dels déus, Occident i Orient acabaven, d’un costat o de l’altre de la bolla, a les voreres de les seves illes i que, en conseqüència, tot el món se li havia de sotmetre… Després va passar el que va passar, i es va perdre un món. Potser perquè en nasqués un altre, d’híbrid; un que tal vegada ja senyala un camí d’interculturalitat cap el futur. Deixem estar les reflexions, tanmateix ben magres. La meva filla m’ha regalat Emma, la gran novel.la de Jane Austen (Lumen/Tusquets), que encara no havia llegit, i que és de 1816! Un prodigi de narració! Una lectura amable. Ja la tenc a més de la meitat, sense poder-la deixar. Literalment. Com és d’admirable la novel.la anglesa del XIX! La novel.la del XIX, en general. Qualque dia parlarem d’això, aquí. O no. No puc afegir res que no s’hagi dit ja. Simplement mostro lectures. Aviat, més. Aquesta aquarel.la, que és producte de l’atzar, m’agrada. Sobretot, la part superior. La interpreto com un cel molt tempestuós (o un subconscient molt agitat per malsons). Diguem que és un paisatge abstracte, un paisatge interior. Un horitzó més o menys regular decanta aquests niguls o aquests somnis d’un sòl més estable i més simple. Qui sap què representa, tot això?