Que he abandonat els esketxos o les aquarel.les. Continuo. Poc a poc. Provant. El que passa és que, per mostrar aquestes feines uso l’Instagram, que em sembla el mitjà, la xarxa, més adient. No obstant, i pregant disculpes per la mala qualitat de les fotografies, sempre més fosques del que jo voldria, vet aquí dos petits paisatges (intuïtius) que avui mateix he estampat en els papers:
Però, tot i la peresa, vull fer aquesta entrada i comentar les lectures fetes o encara pendents.
Algunes, no totes. Dels nous creadors de les aventures de Corto Maltès, Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero, que segueixen amb fidelitat les pautes del personatge creat per Hugo Pratt, llegesc Eq
uatoria i Bajo el sol de medianoche. Mentretant, en Josep-Francesc Delgado, un dels autors més interessants de la literatura catalana actual, m’envia -i jo el llegesc immediatament amb passió, just havent-lo tret del sobre de Correus- el seu estudi sobre El món de Michael Ende: vida, obra i Antroposofia (Pagès editors), que resulta ser interessantíssim. Permet conèixer millor Ende i l
a seva obra, les dimensions soterrades en cada text seu, els valors, els alens. I també permet saber més del mateix Josep-Francesc, del seu quefer i de les seves preocupacions literàries. Molt recomanable. Conquista de lo inútil, de Werner Herzog, el director de cinema,
ha resultat ser un els millors textos que he llegit aquests darrers anys. El publica, molt bé, Blackie Books, en format butxaca. És un dietari del procés de filmació de Fitzcarraldo. El text és delirant -perquè és la crònica d’un deliri, realment-, riquíssim, potentíssim. Amb igual interés he rellegit les Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh (en edició de Círculo de lectores, que trobo en molt bon estat a la llibreria de segona mà), no exemptes de deliris, també, i no he pogut evitar, novament, la sensació de pena, d’injustícia. Vincent Van Gogh hauria estat un grandíssim escriptor igualment que és un grandíssim artista.
Quanta passió en la seva obra pictòrica, i quanta en les seves cartes al germà còmplice! Són admirables les seves reflexions sobre els colors. Van Gogh tenia uns al
tres ulls, els ulls d’un déu. Andrea Wulf escriu una biografia del viatger i naturalista Alexander Von Humbolt: La invención de la naturaleza (taurus). Humbolt és fascinant. Ho sé, perquè conec de passades lectures part de la seva obra científica i dels seus viatges per Sudamèrica, i espero confirmar-ho amb aquesta lectura. Me deixa el llibre un bon amic: li demano paciència, perquè són moltes de pàgines. I per acabar, penso embarcar-me, en poder, en l’embolic de la física moderna a través de l’obra Historia del tiempo. Del Big Bang a los agujeros negros, de Stephen W. Hawking (Alianza). Espero no perdre’m en els enigmes laberíntics de l’Univers.
No tocar. Ni una sola crítica, en vull sentir. Ho deia Marcel Proust: les lectures de la infantesa han de romandre a banda. Llegir, de nins o d’adolescents, era una altra cosa. D’adults ja no llegim igual. És difícil, ara, que ho facem mosseg
ant-nos el morro inferior, corpresos per l’aventura que ens expliquen els textos… Que ningú no critiqui, doncs, Jules Verne. Que ningú no critiqui que, jo, de temps en temps, necessiti rellegir-lo o llegir-lo. Ara, he trobat en la xarxa una novel.la en la qual potser parla de l’Evolució… El poble aeri, es titula. Deu ser una de les seves darreres obres. He d’assabentar-me’n. No l’he llegit mai, aquest relat de Jules Verne. Això és segur. Ho faré aviat. I això és seguríssim! No sé si ho faré abans o després de llegir aquest interessantíssim recull d’articles i d’estudis sobre l’autor i les seves obres i els seus temes que ha publicat la Universitat de Saragossa: De Julio Verne a la actualidad: la palabra y la tierra. En qualsevol cas, he de tenir temps. Les falzies ja han partit de Ciutat. Bon viatge!
Ignacio Sánchez-Cuenca ja va demostrar (i posar en evidència) en La desfachatez intelectual la gran buidor argumental de fons dels intel.lectuals de capçalera de la premsa que sosté el règim espanyol de 1978: Vargas Llosa, Savater, Azúa, Muñoz Molina, Cercas, Carreras, Juaristi… Autors (i qualque autora) sens dubte interessants en el seu quefer literari, però, desbocats en tant que aportadors d’opinions a la societat espanyola, com si aquesta existís, uniforme i crèdula.
No poden argüir ignorància: és gent informada. Més ben dit: són ignorants de moltes de coses, però no saben reconèixer les seves mancances i es creuen en la possessió de la veritat. Opinen del que sigui. Amb tòpics, generalitzacions, sentències de pare prior, frases fetes… Voluntàriament han renunciat a saber, a voler comprendre, a acceptar que altres tenim altres opinions. En els seus escrits, els arguments ad hominem són freqüents, perquè en general menyspreen tothom que no pensi com ells. Són prepotents. Fa massa anys que dominen el mercat espanyol de les opinions. També a la premsa de Mallorca en tenim: Aguiló, Papell, Huguet (el seu darrer article és una clara apologia del franquisme!)… La seva opinió política val tant com la de qualsevol parroquià d’una taverna o la de qui fa coa al supermercat. Tant com la meva, doncs. Per això el seu vot val tant com el meu. Hom els ha posat fa dècades en una trona privilegiada (El País, El Mundo, ABC, La Razón, La Vanguàrdia, El Periódico…), perquè pontifiquin i determinin línies ideològiques; s’han esmerçat molt per sostenir l’Espanya bipartidista, borbònica i sempre sobretot anti-nacionalista, quan el nacionalisme a combatre no és el seu, el que ells practiquen, el nacionalisme espanyol. Han sabut substituir intel.ligentment “pàtria” per “constitució” i “democràcia” per “estat de dret” o per “llei”… Dels nacionalismes no espanyols n’han dit burrades impunement. I així ens va. Han fracassat. I ens han fet fracassar com a societat democràtica. Penso des de fa anys que ells són els principals responsables de l’odi anti-català i anti-basc, i de rebot l’anti-espanyol, llargament covat en aquells diaris (i en infinites tertúlies de ràdio i televisió). La seva aversió ha creat una terrible ideologia, resumida en l’agressiu “¡A por ellos!“, que el rei ha avalat amb un discurs infame, i que empeny el jutge-torero Llarena cap el ridícul internacional, que protegeix la caspa política, i la repressió. Són incapaços de fer anques enrera, d’intentar avaluar-se. Espanya no s’equivoca; són els altres: Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Anglaterra, Suïssa…, els que van equivocats. Podrien ajudar un poc a rebaixar tibantors. No ho faran. S’esbucaria tot el seu xiringuito partidista, mediàtic, judicial. La lectura de La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana és un exercici necessari, perquè despulla i tomba el xiringuito nacionalista espanyol martasanxista, pel que fa a l’actitud d’Espanya cap a una bona part del seu poble. La conclusió final de Sánchez-Cuenca és aterridora, però, ja l’hem comentat en altres llocs: els espanyols, si tot és per sotmetre el nacionalisme basc o català, estan disposats a admetre rebaixes molt significatives en la qualitat de la seva democràcia. De la meva. Ho estan fent. I els agrada que així sigui. I aquells intel.lectuals callen com a morts. Ho va dir Lluís Llach al darrer programa FAQS de TV3: el franquisme mai no el va tancar a la presó, la democràcia espanyola actual tanca cantants a la presó. Crec que també vol tancar independentistes. Ni que sigui amb mentides judicials i prevaricacions vàries. O amb noves lleis de prohibició d’ideologies. Tant és: aquells intel.lectuals justificaran qualsevol mesura si es tracta de “salvar la Unidad de España” o per eliminar els que, diuen, “quieren romper España“.
Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, avui:
Toca. Repasso lectures, i en faig de noves, per preparar la xerrada que he de fer en el context dels Dijous del GOB el proper setembre (segurament), a l’inici del curs 2018-
2019,
i que coordina el bon amic Xavier Manzano. En la xerrada parlaré de com, d’infant i jove, algunes lectures i pel.lícules me feren naturalista i conservacionista. O m’ho penso. Entre les lectures repassades, destaco aquestes aventures seleccionades d’Eustaqui Morcilló i Babali (després Babalí), de Bruguera (i abans del TBO), dibuixades pel gran Benejam, nascut a Ciutadella, per cert. He pogut trobar-ne un exemplar a la biblioteca municipal Josep Maria Llompart de s’Escorxador, de la qual en sóc membre. No coneixia el llibre de Barbara Gowdy, El tesoro blanco: veurem què serà.
Va d’elefants. Amb ganes llegiré Cazador blanco, corazón negro, de Peter Viertel (Berenice). Fa molt de temps que vaig veure la pel.lícula (Clint Eastwood). Tracta
va del rodatge de La reina d’Àfrica, una pel.lícula molt divertida, entranyable, i de com el seu director, John Huston, el que volia era caçar un elefant… En la conferència parlaré precisament de caçadors blancs. Las reinas de África és el títol del llibre de Cristina Morató (Plaza&Janés), i s’hi presenten noms i aventures de moltes dones mai no tingudes en compte realment, tot i les seves aportacions a l’exploració i coneixement del continent. Justa reivindicació: eren totes unes dones admirables, valentes, insuperables. Rellegiré Las verdes colinas de África, d’Ernest Hemingway, El cazador blanco, de John A. Hunter, Los misterios de la selva, d’Emilio Salgari, perquè recordo que hi cita el goril.la, El sueño de África de Javier Reverte, Las raíces del cielo de Romain Gary…
Vet aquí una frase molt interessant, que em causa sorpresa i que em fa reflexionar sobre les nostres capacitats -les que provénen de la pura animalitat de la nostra espècie. O sigui, de totes les nostres capacitats, innates i/o apreses (tanmateix aprenem perquè som animals i cream perquè l’Evolució ens ha menat a “crear” com a estratègia d’adaptació). L’anoto de la lectura d’una biografia força ben escrita del científic Konrad Lorenz, un dels creadors de l’Etologia, o ciència del comportament (per dir-ho pla). Diu: “A Lorenz le agrada mucho un comentario de Julian Huxley, según el cual si nosotros también fuésemos animales olfativos, no existirían observadores de aves, sino husmeadores de mamíferos” (Lorenz, d’Alec Nisbet. Biblioteca Científica Salvat, p. 28). Genial! Llavors, si així hagués estat, com seria el món? Com, la Cultura? Com, el llenguatge? Com, la Literatura?
Fa pocs 
dies, mentre que jo era als Alps amb na Xon i uns molt bons amics caminaires com nosaltres, s’ha celebrat l’assemblea anual de l’associació Tramuntana XXI. No he pogut, doncs, assistir-hi. En aquesta assemblea es formalitzava la meva renúncia voluntària a una vocalia de la junta directiva de l’associació. Perquè, de Tramuntana XXI, n’he estat fundador i vocal de la junta directiva des del dia de la seva creació (2016). Vull dir aquí tot d’una el que hauria expressat en l’assemblea: que ha estat una experiència preciosa, enriquidora, molt positiva. Que deixo la junta per questions personals i no per cap altra raó. En aquesta junta, plural, he tengut ocasió de treballar amb amics coneguts de fa molts d’anys i també amb amics nous, fets gràcies a l’associació. Tots i totes hi hem debatut, hem proposat, hem acordat. Hem après. Tramuntana XXI vol posar d’acord opinions diverses i fins i tot discrepants per aconseguir una millor gestió de la Serra de Tramuntana de Mallorca. He après moltíssim, insistesc, en aquesta etapa que ara es tanca per a mi (voluntariament, repetesc). Si he pogut o sabut aportar-hi alguna cosa, per petita que sigui, me’n sentiré molt satisfet, íntimament feliç.
Hem fet, junts, molta de feina a Tramuntana XXI (de la que es veu i de la que no es veu), sobretot de presentació i de relació, però també de representació i de projecció, amb propostes, productes concrets i envits. Hi ha un futur millor, sostenible, més conservacionista i més progressista de la Serra, on tothom hi pot participar. Tramuntana XXI no és una reunió de brusquers, sinó, de gent tenaç, capaç de fer, i capaç d’escoltar. Ser entre aquestes persones ha estat un privilegi. Que qualcú em convidàs a ser-hi, una sort i un honor. No hi ha solucions simples a la problemàtica polièdrica de la Serra. Sé cert que els nous membres de la junta, amb els veterans, s’esforçaran en la mateixa línia, corregint els errors que fins ara haguem pogut cometre, sense voler, i cercant camins nous i encara més partic
ipatius per resoldre o per pal.liar problemes. Des d’ara seré un soci de base de Tramuntana XXI. Els membres de la nova junta, i el nou president, han de saber, no obstant, que compten amb el meu suport, i amb la meva col.laboració si escau per treballs concrets, si la troben necessària o útil. Segur que enyoraré les reunions, els debats, les ocasions d’aprenentatge. Ha estat un plaer. Un repte. Tota una experiència. Bona sort, amics, amigues! Moltíssimes de gràcies a tots!
La meva ressenya d’ahir al suplement Bellver del Diario de Mallorca:
Tenc, de jo mateix en la infantesa, alguns records dominants. Un dels principals és aquest: jo passava moltes hores de lectura al terrat de casa, sol i capficat, mentre passaven rabents les falzies sobre el meu cap en un cel de color blau intens, potser del mateix blau,
com he sabut després, del cel que Macha
do evocà en uns darrers versos. L’estiu, les llargues vacances, les lectures… Substituïu “vacances” per jubilació, i em tendreu fent el mateix, al terrat i arreu. M’agrada l’estiu i m’agrada llegir, i aquí m’agrada recomanar lectures o nomenar allò que llegesc. Un bon amic me deixa els dos primers volums (de 7) de les Memorias de un biólogo heterodoxo, editat per Quercus. Aquest biòleg va ser José Antonio Valverde, descobridor de claus de funcionament en comunitats de ve
rtebrats terrestres i fins i tot de certs processos evolutius de l’espècie humana, amb derivacions sociobiològiques de més discutible encert. Sobretot, Valverde, gran ornitòleg, fener, pràctic, tenaç, és responsable principal de la conservació 
de Doñana (amb Francisco Bernis, Félix Rodriguez de la Fuente, i altres). Ha resultat una lectura preciosa, la d’aquests dos volums, interessantíssima. Demanaré al meu amic que me deixi els volums següents. Mentrestant, intento recuperar lectures de clàssics que no he fet encara: La fira de les vanitats, de William M. Thackeray, i El vicari de Wakefield, d’Oliver Goldsmith, del tot recomanables. La novel.la an
glesa és, simplement: la novel.la. Magistrals. Les he trobat a la llibreria de segona mà de prop de casa, i ben assequibles, i molt noves (Círculo de lectores). La seva anterior propietària nomia Anunciata, a 
la qual agraesc aquesta oportunitat. Figura el seu nom, com un ex-libris, en la primera pàgina. El terror, de Dan Simmons, és una passable novel.la d’aventures en els paratges gelats de ran del Pol Nord, un thriller de vorera de piscina o de para-sol a la platja; molt més bo llegit en paper (o lector electrònic) que seguit amb la sèrie de televisió (mediocre i al final delirant). Una lectura d’estiu, doncs (Roca). Las columnas de Hércules, de Paul 
Theroux (Fnac), ofereix la mirada sempre precisa i suggeridora d’aquest viatger sobre la Mediterrània. De la mateixa manera que la prosa intel.ligent i irònica (quasi massa com la de Pla en aquest volum) de Joan Fuster es posa de manifest en aquest L’Albu
fera de València (Bromera). César Rendueles ens parla de com veu el neocapitalisme (i el vell) des de la literatura a Capitalismo canalla (Seix Barral). I per acabar, el meu homenatge a Álvaro Cunqueiro: Un hombre que se parecía a Orestes, en una edició de RBA. Aquest autor és un dels meus predilectes. Hauria de ser lectura obligada. El rellegeixo. M’ha influït molt. L’he citat molt. Crec que ja n’he parlat, d’aquesta influència.
