Miquel Rayó

I és tan difícil no fer-ho! És tan frustrant no dominar les tècniques més bàsiques: la quantitat proporcionada i justa de l’aigua, la del pigment, el caràcter del paper, l’habilitat del traç amb el pinzell… Quin paper s’avé millor a la meva impaciència i a la meva ineptitud? Quins pinzells per a la meva mà? Quins pigments per a la llum mediterrània? Per què no dedicar més temps a la planificació del tema? Per què -ho diu Ranson- no fer abans un bon esquema, amb una meditada avaluació dels tons? Peresa, pressa, ignorància, por… Vet aquí, d’ahir, una nova versió de la marina el model de la qual és de Sergey Temerev. No vull atemptar contra els seus drets d’autor. És un tema preciós per a l’estudi: niguls, distàncies, reflexos, blancs en el paper…Una versió més neta, més clara de llums, adequadament retallada, amb un nigulat més versemblant… Vaig tirar a la paperera cinc o sis provatures, ahir. Puc donar gràcies.

“Confieso que nunca he entendido que se pueda valorar del mismo modo una república que formó maestros, abrió escuelas y creó bibliotecas públicas en los pueblos, y un régimen militar que asesinó a maestros, cerró escuelas y bibliotecas y quemó libros.” (Contra la falacia de los bandos igualmente culpables, de Josep Fontana, historiador, 1931-2018; CxT, 16/05/2018, núm 169).

Vull dir que havia oblidat a dir que faig cels, ara. Que intento fer cels. No només amb els consells de Ron Ranson, sinó des de la còpia d’originals d’altres aquarelistes, i des d’alguns tutorials que veig per la xarxa. Qué difícil, en qualsevol cas! Seguiré. Aquí en teniu unes mostres. He aprofitat trossos de paper ja usat, pintant a l’altra cara, i papers nous comprats sense saber molt bé si m’anirien bé les dimensions o el gramatge. De tot s’aprèn. Sobretot, dels errors. Fer cels em servirà, també, per netejar de paper inútil (o no tan inútil, doncs) la taula de treball. Almenys ha servit per fer pràctiques.

Ahir, el Salobrar estava bellíssim. Sol, cel clar, temperatura no excessiva. Hi vaig anar a passar l’horabaixa. Els primers estanys, secs. Els altres, amb aigua abundant. De fet, el motor cobert per la caseta verda del fons, cap a Sa Barrala, hi empenyia aigua. A les sis, quan el motor va aturar-se i callar, vaig poder sentir els roncos dels flamencs, tranquils, els siulos dels avisadors i dels camallargues, les queixes de les gavines… No és que abans no pogués oir-les, les veus de les aus: és que, sense el soroll del motor, els siulos cobren presència, animen el paisatge, li donen significació a la fi. La significació que ha de tenir un espai viu, amb Vida. Vaig observar flamencs, doncs (uns 150 exemplars), arpelles, titines grogues, curleres, becs d’alena, avisadors (encara), oronelles, cabots, cames roges, cames verdes… Les ànneres blanques, els agrons, els agrons blancs, alguns collblaus… Només un petit esbart de Calidris canutus mostrava que el temps del pas post-estival potser ja ha començat. Hi hauré de tornar. Cada dia que hi vaig, com cada dia que surto de casa per anar a la muntanya, és un dia que la voluntat venç la peresa, i un dia que augmenta les expectatives i les compensacions. Vaig fer uns apunts al quadern de dibuix… Poca cosa. Impressions d’un paisatge que sempre m’ha agradat. Quan aconseguiré, però, la simplicitat que anhelo?

Toca provar de fer marines i ennigulades… Tenc models, videos tutorials, llibres, consells… Només m’hi he de posar. Avui n’he fet una basant-me en l’obra d’un gran aquarelista, Sergey Temerev. Vull repetir-la, perquè el motiu és preciós de veres. Insistesc: és una còpia d’un gran tema. M’ha quedat molt bruta (“muddy”, crec que en diuen els experts) en el cel i en la part fosca de la mar.

M’han recomanat la lectura dels assajos de Jeremy Rifkin, sobretot de dos títols seus: La civilización empática i La sociedad de costo marginal cero (Paidós). Ja les tenc a casa, i ja he començat a llegir la primera obra. De fet, sí que és cert que les hipòtesis inicials de Rifkin sobre l’evolució de la societat humana són interessants. I que el que ell exposa que pot succeir o que hauria de succeir en aquest moment del procés humà és estimulant. No puc avaluar encara la globalitat del seu pensament. Esperem, doncs, a haver fet els deures. No va ser de cap manera un deure llegir el nou poemari del bon amic Miquel Àngel Lladó: Barem de mèrits (Ruleta Rusa, en edició bilingüe català-castellà). El vaig veure a un mostrador de llibreria i vaig entrar a comprar-lo. M’interessa tot el que fa en Miquel Àngel. Mostra el seu més autèntic voler literari quan parla del que ell percep al seu entorn, i de com ell percep les relacions humanes, les actituds quotidianes mereixedores de respecte i d’apreci, els afectes. Ho escriu amb simplicitat. Lentament, però, amb fermesa i amb treball, ell va afermant una manera pròpia, franca (vull dir: lliure i sincera) de mirar, que és una manera de mirar-se i de mirar-nos. Compassivament. De forma empàtica, com diria Rifkin… Molt recomanable pels qui enyoram la senzilla empara de l’ombra d’un lledoner o d’un morer en una qualsevol voravia. I com que continuo amb les meves curolles de dibuixar en quaderns i de pintar aquarel.les, he adquirit dos títols que me resultaran molt útils: Skies in watercolor, de Ron Ranson, i Understanding perspective, de Stephanie Bower. Naturalment, si aplico amb encert i mesura sobre els papers els consells i les orientacions que s’hi expressen, si ho faig sovint, i si ho faig sense peresa ni temors. Per què el paper en blanc, sigui per escriure-hi un text sigui per banyar-hi una aquarel.la, causa tant de respecte, tant de temor? Sé, això sí, que m’agradaria fer bé els cels i que m’agradaria comprendre bé que el dibuix, per simple que sigui, exigeix la perspectiva.

Me preocupa observar com des de fa mesos els articles d’opinió habituals al Diario de Mallorca cauen en el que Ignacio Sánchez-Cuenca defineix com a La desfachatez intel·lectual, caracteritzada per opinions expressades sense fonament, arguments ad hominem, sentències aparentment rotundes, afirmacions sense dades, tòpics, mitges veritats… Respecto molt, les persones que els escriuen. No faig menyspreu del seu saber ni vull limitar la seva llibertat d’expressió ni vull donar lliçons. Però… M’agradaria demanar al molt bon amic Eduardo Jordà que no usi tan habitualment la paraula “aquelarre” (avui, novament, dia 18 d’agost), quan parla de l’independentisme català, moviment polític (per ara) legítim (en tot cas, es jutjarà la legitimitat dels seus actes). És un tòpic espanyolista. Per “aquelarre”, l’espanyol: ministres cantant Soy el novio de la muerte al pas d’un escamot de legionaris sostenint un Sant Crist. No sé si amb la cabra present, pròpia, ella sí, dels “aquelarres”. La (lliure) rancúnia de Ramon Aguiló solla la seva gran tasca municipal i minva la possible raó del seu argumentari anticatalanista. L’apologia del franquisme escrita amb un rosari de tòpics pel senyor Joan Huguet fa unes setmanes em posà els pels de punta. Que el senyor Vidal Valicourt critiqui avui el president del nostre parlament per la seva aparença ja m’està bé, és graciós; potser podria comentar de passada que el rei espanyol, tan elegant i formal, serà hereu d’una fortuna aconseguida i sostinguda, suposadament, de forma no molt noble. Que el senyor Pedro Villalar afirmi (avui) que el rei jove “goza del consenso de una mayoría muy significativa de españoles, incluidos los catalanes” entra també en la categoria de “desfachatez”, sobretot des de dia 3 d’octubre. L’afirmació (avui, dia francament nefast per al DM) del senyor Papell de què un article d’Eduardo Torres-Dulce és “incontestable” és una mostra certament innegable de “desfachatez intelectual”. En Ciències Humanes, i el Dret ho és, tot és contestable. Com també, per cert, en les Ciències Naturals. Papell és un espanyolista convençut, dels que mai no es reconeixen com a tals (com també demostra Sánchez-Cuenca a La confusión nacional). Papell acusa un pic i un altre de rebels, sediciosos i malversadors, i també de colpistes, els independentistes catalans, sense avantposar a la seva acusació un “suposadament” de prudència recomanable. Papell, que tampoc no escatima la paraula “aquelarre” en els seus escrits, avui no dubta a qualificar de simple “tribunal regional” el que és un tribunal superior d’un estat alemany integrat en un estat federal integrat, també, en una unió d’estats europeus. Ho fa naturalment per menysprear una resolució que no veu violència on, per cert, tampoc no la veig jo, per molt que miri (si no és la de la policia i guàrdia civil espanyoles el dia del molt discutible referèndum). Papell defensa el que, al meu parer, és indefensable: l’acció instructora del jutge Llarena i el paper de la justícia espanyola en general, en el cas de l’independentisme català, que no tendrà, al meu parer i tal com van les coses, un judici just a Espanya. Papell, com a bon espanyolista amb l’orgull patriòtic ferit i humiliat, pagarà amb gust la part proporcional de despesa (quantiosa) que pagarem tots els espanyols (independentistes catalans inclosos, aquests segurament a disgust) per tractar de salvar davant d’un tribunal belga la pell de l’autor d’una instrucció, al meu parer,  fabulosa, vull dir: plena de fantasia, suposicions i opinions personals que no proven res, ni tan sols la malversació suposada, davant de tribunals neutrals ni davant d’experts espanyols en Dret no “abduïts” pel nacionalisme espanyol. I és que acceptar la resolució del tribunal alemany o sotmetre’s a un tribunal belga independent implica el risc de posar en evidència la, al meu parer, ficció jurídico-política construïda des del nacionalisme espanyolista per escalivar els nacionalistes catalans independentistes.

Intento afermar la meva paleta de colors. Què difícil! Seguesc la que recomana Ron Ranson, ja ho sabeu, set colors només: French Ultramarine, Payne’s Grey, Raw Sienna, Burnt Umber, Light Red, Crimson Alizarin, i Cadmium Yelow (o Lemon Yelow). Hi afegeix de vegades el blau ceruli (Cerulean Blue) i el blau de Prússia (Prussian Blue), que m’encanta particularment, i també el Burnt Sienna. En Cesc Farré, admirable aquarel.lista i boníssim docent, ens va dir en un curs que el lavanda i el turquesa són molt útils… No conec el primer, però, entenc que per pintar la mar necessito un turquesa (per no haver de perdre temps fent la mescla fins a obtenir-lo). Quin turquesa? Farré usa, crec, un Cobalt Turquoise. També va dir que era útil el Neutral Tint, que estic provant. Serveix per, entre d’altres coses, fer les ombres (Ranson les fa amb una mescla de light red i ultramarí, amb la qual cosa ja evites un nou color a la paleta). Com veieu, el tema es mou entre dos pols: un, al qual m’agradaria lligar-me, diu que és millor tenir pocs colors, i aprendre els seus usos i possibilitats i a mesclar-los bé; i l’altre diu que cal una paleta ampla. Si vas, però, provant més colors, pots acabar amb una paleta confusa i ingovernable (al meu baix nivell de coneixements i de pràctica, i d’acord amb les meves expectatives: just passar l’estona). Aquí estic, doncs. De moment, ja he descartat els dos verds que tenia, l’indigo, el sèpia, tot i que aquests dos darrers m’encanten, i l’ocre groc. Tanmateix és vera que els verds no els usava molt i que és millor obtenir-los de mescles. En resum: cal practicar molt, fer moltes de proves i embrutar molt de paper. En aquest aspecte, tenc ara blocs d’A3, que me sembla una dimensió infinita. El gramatge (ai, els preus!) és variat: 225, 280 i 300. Ho són les marques (ai, dic!). Faig proves, i em desespero, francament. Aquesta n’és una. La fotografia és feta quan el paper encara està humit (podeu veure les ondulacions del paper encara moll). El paisatge és inventat (es nota que m’agraden les zones humides?), fet amb pressa només per veure la reacció del paper. M’agrada el llum (el de l’aquarel.la, no el de la fotografia, massa obscur).

Ja m’ha arribat la carta de La Galera, editorial històrica. Vull dir, la carta que em comunica el següent: “Periòdicament procedim a la revisió dels exemplars que hi ha en estoc al nostre magatzem amb la finalitat de poder sanejar les existències. Si trobem títols que tenen un nivell de vendes molt baix, ens veiem obligats a tirar endavant operacions de descatalogació i de destrucció de l’estoc. Malauradament, aquest és el cas de les vostres obres del full adjunt”. Ai, déu! Ai, ai, ai! És la carta que els escriptors més temem (més, fins i tot, que la que ens comunica molt educadament i molt formalment que els nostres textos nous no són aptes per ser publicats). I quines són les obres del full adjunt? Doncs: El raïm del sol i de la lluna (en estoc: 225 exemplars), El secret de la fulla d’alzina (541 exemplars) i Les ales roges (803 exemplars). Què hi farem? Per curiositat, miro la liquidació de drets d’autor de 2017, i s’hi confirma sense remei això del “nivell de vendes molt baix”: cap exemplar venut d’El raïm del sol i de la lluna i d’El secret de la fulla d’alzina, i 46 exemplars venuts de Les ales roges. Durant tot un any. Dades irrefutables. Així que, senyores, senyors: ja m’ha arribat. La carta. Les coses són com són. I ha estat bell, i molt, mentre que ha durat. No puc fer cap altra cosa que estar profundament agraït a La Galera, i a mi mateix, si se’m permet la vanitat. Gràcies a l’editorial per haver confiat amb la meva feina, i pel que fa a mi, gràcies per haver tengut la gran il.lusió i la voluntat suficient per escriure uns llibres que m’han donat moltes, moltes satisfaccions. No puc oblidar, ni voldria fer-ho, que amb El Raïm del sol i de la lluna vaig obtenir el premi Guillem Cifre de Colonya de 1982, i que amb Les ales roges vaig obtenir el Josep Maria Folch i Torres de 1987. I que qualcú de prestigi en el nostre món literari, en haver llegit El secret de la fulla d’alzina em va voler qualificar hiperbòlicament de “Tolkien catalanesc”! Mira per on (afegiu aquí l’emoticona d’èbria hilaritat). Són textos que me permeteren iniciar i consolidar el meu quefer literari. Naturalment, gràcies a qui estava i està encara al meu costat, permetent-me aquestes dedicacions. I gràcies als il.lustradors Francesc M. Infante i Ismael Balanyà. L’editor va ser Francesc Boada, un grandíssim professional. Els propietaris de La Galera, aleshores, eren els Dòria, vertaders pioners de l’edició de literatura infantil i juvenil en llengua catalana. Són noms gairebé històrics. Ha canviat el món editorial: res no en queda, just el nom, d’aquella editorial familiar. Han canviat els gustos literaris, el model de lector, el mercat del llibre, els temes d’interès, l’escriptura, la crítica… Jo mateix he canviat! Tot evoluciona. Què bé haver pogut participar tan positivament en aquella fase de la nostra literatura infantil i juvenil! Estam parlant de llibres editats els anys 1983 (El raïm…), 1985 (El secret...) i 1988 (Les ales roges). Han durat, doncs, 35, 33 i 30 anys respectivament. No és per estar-ne satisfet? No és per donar les gràcies? Els tres llibres han tengut vàries edicions, i suposo que milers d’exemplars venuts al llarg de tants d’anys. Qui pot saber si tendran una nova vida a partir d’ara? En recupero els drets a partir de dia 30 de setembre. Què en faré? No ho sé. Esperar, potser. I esperau vosaltres, perquè encara no he acabat: mil bilions de gràcies als nins i nines que, al seu moment, llegiren aquests llibres (i als seus pares i mares, i als seus mestres)! Creureu que, d’aquests nins i nines, encara me’n trobo -ara ja granats, molts amb trenta anys a les cames i molts amb fills en edat escolar- i em diuen que aquelles lectures infantils els són inoblidables? Puc haver somiat, com a escriptor, una més gran gratificació? Sens dubte, no.

Sobretot, als qui d’una forma o d’una altra rebérem la influència ideològica -molt profitosa, molt més oportuna- de Félix Rodríguez de la Fuente, quan érem joves, adolescents, encara quasi nins. No podem negar el pes específic dels seus pensaments, expressats en programes de ràdio, de televisió i en publicacions diverses, en la formació de la nostra primera consciència conservacionista, en les nostres primeres passes associatives en favor del medi ambient, de les espècies i dels espais naturals. El personatge és singular. Únic. Irrepetible. Félix era un potentíssim comunicador, en un país i en una cultura (la castellana) on generalment l’Acadèmia Científica no accepta bé la divulgació de la Ciència. En Benigno Varillas, que va viure i va poder ser partícep i cronista d’aquells anys, retrata Félix Rodríguez de la Fuente des d’una amplísima documentació. Què interessant la seva peripècia falconera! I les seves contradiccions! En Benigno Varillas (autor i editor alhora) ho fa d’una forma molt completa, i amb una boníssima escriptura, d’un castellà ric, envejable, i dens de pòsit rural, en aquest La estirpe de los libres. Una lectura que recomano molt sincerament. No tant per acceptar sense debat ni reflexió tot el que el bon amic en Benigno Varillas hi inclou, sinó per comprendre millor, des de la mirada d’aquest, la figura de Félix, l’abast de la seva acció, l’interès indubtable de les seves propostes. Les d’en Benigno, relacionades amb la recuperació d’un estil paleolític d’ocupar els espais rurals deixats a l’abandó, són també molt estimulants, amb hipòtesis per explorar… El llibre ens deixa amb alguns interrogants: què hauria passat, si en Félix no hagués mort tan (relativament) jove? Què hauria estat del moviment ecologista? De l’ecologisme més polític? Lectura súper, doncs. Un text vibrant. Conservacionistes: no vos el perdeu! Acabo amb aquesta aquarel.la, feta de fa uns pocs dies. Llàstima que la fotografia tengui poc llum: