Salobrar, després d’uns mesos

Ahir, el Salobrar estava bellíssim. Sol, cel clar, temperatura no excessiva. Hi vaig anar a passar l’horabaixa. Els primers estanys, secs. Els altres, amb aigua abundant. De fet, el motor cobert per la caseta verda del fons, cap a Sa Barrala, hi empenyia aigua. A les sis, quan el motor va aturar-se i callar, vaig poder sentir els roncos dels flamencs, tranquils, els siulos dels avisadors i dels camallargues, les queixes de les gavines… No és que abans no pogués oir-les, les veus de les aus: és que, sense el soroll del motor, els siulos cobren presència, animen el paisatge, li donen significació a la fi. La significació que ha de tenir un espai viu, amb Vida. Vaig observar flamencs, doncs (uns 150 exemplars), arpelles, titines grogues, curleres, becs d’alena, avisadors (encara), oronelles, cabots, cames roges, cames verdes… Les ànneres blanques, els agrons, els agrons blancs, alguns collblaus… Només un petit esbart de Calidris canutus mostrava que el temps del pas post-estival potser ja ha començat. Hi hauré de tornar. Cada dia que hi vaig, com cada dia que surto de casa per anar a la muntanya, és un dia que la voluntat venç la peresa, i un dia que augmenta les expectatives i les compensacions. Vaig fer uns apunts al quadern de dibuix… Poca cosa. Impressions d’un paisatge que sempre m’ha agradat. Quan aconseguiré, però, la simplicitat que anhelo?