Ja m’ha arribat

Ja m’ha arribat la carta de La Galera, editorial històrica. Vull dir, la carta que em comunica el següent: “Periòdicament procedim a la revisió dels exemplars que hi ha en estoc al nostre magatzem amb la finalitat de poder sanejar les existències. Si trobem títols que tenen un nivell de vendes molt baix, ens veiem obligats a tirar endavant operacions de descatalogació i de destrucció de l’estoc. Malauradament, aquest és el cas de les vostres obres del full adjunt”. Ai, déu! Ai, ai, ai! És la carta que els escriptors més temem (més, fins i tot, que la que ens comunica molt educadament i molt formalment que els nostres textos nous no són aptes per ser publicats). I quines són les obres del full adjunt? Doncs: El raïm del sol i de la lluna (en estoc: 225 exemplars), El secret de la fulla d’alzina (541 exemplars) i Les ales roges (803 exemplars). Què hi farem? Per curiositat, miro la liquidació de drets d’autor de 2017, i s’hi confirma sense remei això del “nivell de vendes molt baix”: cap exemplar venut d’El raïm del sol i de la lluna i d’El secret de la fulla d’alzina, i 46 exemplars venuts de Les ales roges. Durant tot un any. Dades irrefutables. Així que, senyores, senyors: ja m’ha arribat. La carta. Les coses són com són. I ha estat bell, i molt, mentre que ha durat. No puc fer cap altra cosa que estar profundament agraït a La Galera, i a mi mateix, si se’m permet la vanitat. Gràcies a l’editorial per haver confiat amb la meva feina, i pel que fa a mi, gràcies per haver tengut la gran il.lusió i la voluntat suficient per escriure uns llibres que m’han donat moltes, moltes satisfaccions. No puc oblidar, ni voldria fer-ho, que amb El Raïm del sol i de la lluna vaig obtenir el premi Guillem Cifre de Colonya de 1982, i que amb Les ales roges vaig obtenir el Josep Maria Folch i Torres de 1987. I que qualcú de prestigi en el nostre món literari, en haver llegit El secret de la fulla d’alzina em va voler qualificar hiperbòlicament de “Tolkien catalanesc”! Mira per on (afegiu aquí l’emoticona d’èbria hilaritat). Són textos que me permeteren iniciar i consolidar el meu quefer literari. Naturalment, gràcies a qui estava i està encara al meu costat, permetent-me aquestes dedicacions. I gràcies als il.lustradors Francesc M. Infante i Ismael Balanyà. L’editor va ser Francesc Boada, un grandíssim professional. Els propietaris de La Galera, aleshores, eren els Dòria, vertaders pioners de l’edició de literatura infantil i juvenil en llengua catalana. Són noms gairebé històrics. Ha canviat el món editorial: res no en queda, just el nom, d’aquella editorial familiar. Han canviat els gustos literaris, el model de lector, el mercat del llibre, els temes d’interès, l’escriptura, la crítica… Jo mateix he canviat! Tot evoluciona. Què bé haver pogut participar tan positivament en aquella fase de la nostra literatura infantil i juvenil! Estam parlant de llibres editats els anys 1983 (El raïm…), 1985 (El secret...) i 1988 (Les ales roges). Han durat, doncs, 35, 33 i 30 anys respectivament. No és per estar-ne satisfet? No és per donar les gràcies? Els tres llibres han tengut vàries edicions, i suposo que milers d’exemplars venuts al llarg de tants d’anys. Qui pot saber si tendran una nova vida a partir d’ara? En recupero els drets a partir de dia 30 de setembre. Què en faré? No ho sé. Esperar, potser. I esperau vosaltres, perquè encara no he acabat: mil bilions de gràcies als nins i nines que, al seu moment, llegiren aquests llibres (i als seus pares i mares, i als seus mestres)! Creureu que, d’aquests nins i nines, encara me’n trobo -ara ja granats, molts amb trenta anys a les cames i molts amb fills en edat escolar- i em diuen que aquelles lectures infantils els són inoblidables? Puc haver somiat, com a escriptor, una més gran gratificació? Sens dubte, no.