Miquel Rayó

La portada del suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca d’avui amb la ressenya del bon treball de Josep-Francesc Delgado sobre la vida i l’obra de Michael Ende, tot un clàssic de la literatura infantil i juvenil:

Per a la vergonya de l’Espanya políticament ignorant, violenta i poruga que no ens mereixem, i per a la vergonya de qui no n’ha dit res i ha preferit i prefereix la repressió policial i la mentida judicial a la solució pacífica, democràtica d’un referèndum. Imposar en lloc de comprendre: vet aquí el pensament polític espanyol de sempre.

Una vegada més. L’any anterior, també el vàrem baixar. Enguany, dimecres passat, amb quatre bons amics, un dels quals, el boníssim fotògraf en Jaume Gual, m’envia algunes fotos de l’excursió. N’adjunto una de l’estona que dedicàrem a visitar la sortida de Sa Fosca. Hi havia un poc d’aigua, i en queia. M’agrada el torrent. Me cansa físicament, i m’esbraona, però, no em cansa esportivament ni emocionalment. El paratge és bellíssim (una àguila calçada, per cert, i voltors lleonats i negres sobre Escorca), tot i que al final sempre hi trobes massa gent. No hi podem fer res, de moment. Una cosa he de dir: tres punts hi ha, al torrent, que m’incomoden molt. Tres llocs on cal fer un salt, on no és possible deixar-se caure o llenegar voluntàriament o despenjar-se. Cal saltar. Aquests tres salts els temo. Ja no salto eficaçment. Sembla com si les cames haguessin perdut flexibilitat, capacitat d’esmorteir l’impacte del meu cos contra el sòl de pedres. L’any vinent, quan travessi el torrent, hauré de pensar una estratègia per fer aquests tres passos, per superar-los sense impediments. Qualcú haurà de quedar darrere per sostenir una corda amb la qual jo pugui deixar-me caure, simplement això.  De corda, sempre en duc un tros, quan feim el torrent.

Una generosa ressenya d’en Pere Martí i Bertran de La nuesa del silenci, a la Revista de Catalunya (juliol de 2018). La penja al seu web l’editorial El Gall. Gràcies a tots.

La ressenya del passat dijous al suplement Bellver del Diario de Mallorca (mentre que jo era voltant per Sicília, de turisme):

Sí, escric. Veurem què en sortirà. Avanço que no es tracta de ficció, de la qual ara no en sóc capaç de repuntar dues frases condretes. Llegesc. Això sí. Oest (Edicions 62), per exemple, és una curiosa novel.la breu de Carys Davies, que ens parla d’un viatge en cerca de monstres que no existeixen o que ja no existeixen. Com que la cerca es fa en els anys posteriors de la gran exploració de Lewis i Clark més enllà del Missouri, tot és possible a l’Oest desconegut, fins i tot l’existència de bèsties no catalogades. La revista de viatges Altaïr ha dedicat un monogràfic a un tema que m’entusiasma i que he treballat amb lectures i textos propis: El arte de caminar, amb col.laboracions d’autors i autores molt distints. Me servirà molt, segur. Rellegir, en aquest sentit, La passejada del raríssim Robert Walser és un plaer. Vet aquí un text encisador, misteriós, d’aquests que, sense saber-ho explicar del tot, deixa empremta sense parlar de res o per ventura parlant de gairebé tot. Obra admirable, editada ara per Flâneur. L’edició té un complement preciós de G. W. Sebald, un altre autor de culte, certament. Dels llibres per a la pràctica de l’aquarel.la que vaig comprant a través d’Amazon (llibres de segona mà i del mercat del Regne Unit, que és d’on solen provenir tantes coses bones en cultura i difusió de coneixements) me vénen agradables sorpreses com ja he dit en qualque altra ocasió. Ara, me n’ha sobtat una d’aquest exemplar de Big Brush Watercolor, de Ron Ranson, mestre meu virtual i textual (ja que no pot ser-ho físicament). Resulta que el llibre ha pertangut a una biblioteca pública de Northamptonshire.  I ha vengut a parar en les meves mans! Un altre llibre de Ranson adquirit per la mateixa via fa uns mesos pertanyia a un grup d’afeccionats a l’art de Collingham, idò! La teranyina de les afeccions ens embolica a tots a la llarga en aquest món globalitzat. Divaga molt intel.ligentment sobre aquest tema, entre d’altres que es preveuen en el futur, i que preocupen, la darrera obra de l’historiador Yuval Noah Harari, autor d’assajos importants, que ja hem llegit i comentat aquí al seu moment (Sàpiens, Homo Deus). El nou títol és 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62). Molt interessant.

El suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca torna de vacances: avui la ressenya d’un llibre amb curiositats sobre dones creatives i pràctiques: gràcies a elles i als seus invents vivim molt millor.

Doncs, sí: una nova passa. Un nou llibre propi. Una nova il.lusió. Un nou temor: sempre em fa por que un llibre meu arribi al públic… Vet aquí que ja és a les llibreries un meu nou llibre, gràcies a la coordinació i els ànims d’en Carles Amengual, a les potents il.lustracions de n’Andrew Pinder, i a l’edició acurada i al disseny d’en Mateu Sastre, de Documenta Balear, l’editorial que a la fi el posa a a l’abast dels lectors. Espero que no hi hagi grans errors, i que la seva lectura sigui interessant també per als no afeccionats a l’ornitologia de camp, com jo mateix ho sóc. En podeu saber detalls en aquest enllaç de l’editorial Documenta Balear. El llibre forma part de la col.lecció Menjavents, nom que casualment, si el traduïm al francès, engoulevent, descriu un aucell silvestre present a Mallorca, i al llibre: l’enganapastor. Mira per on! El diccionari, però, em fa posar els peus a terra, i ens diu que menjavents és “una vela triangular petita, que va des de dalt de l’arbre d’una barca fins al bataiol de proa i és hissada quan fa molt de vent” (Diccionari Català-Valencià-Balear). Mira per on, també!

Hi havia avui a primera hora unes fotges a la gola, a la bassa terminal del torrent de na Borges. I un avisador. De nit he sentit uns picaplatges. En la platja, unes gavines corses espipellaven qui sap què en l’arena. Adés venien adés s’allunyaven en un vol ras. Només nosaltres els vèiem (després han passat alguns corredors, i una dona que passejava dos cans feliços). Sortia el sol rere les muntanyes d’Artà. Com anit hi havia sortit la lluna, rogenca, minvant ja. M’he ficat dins l’aigua. Tèbia. Havíem dreçat, fosca negra, un vell para-sol, hi havíem afegit uns vells impermeables de muntanya, amb gafes d’estendre la roba. Un plàstic en terra, amb estoretes de muntanya a sobre, era el llit, i els sacs de dormir d’estiu. Un bon bivac. Un bivac improvisat a la platja aleshores solitària. Sense gairebé llums, només els de Son Serra de Marina, relativament a prop, i el de la Colònia de Sant Pere i Betlem, més enfora i de l’altra banda, i les estrelles, el carro, la carrera de Sant Jaume…, enforíssim. El bec de Ferrutx, arrelat en la terra. Quin privilegi, encara, poder gaudir d’unes hores de solitud front a la mar, a la seva remor, escoltant l’arròssec quasi hipnòtic de l’aigua i de l’arena quan tornen a la mar lleugerament esvalotada. Hem passat, doncs, una nit preciosa. Ningú no ens lleva, però, en tornar a casa la sensació, el sentiment, la consciència de saber que això s’acaba, que Mallorca ja no és així, que aquest potser és el darrer racó per a un tal privilegi, i només de nit, un racó quasi intacte, o que imaginam o que volem imaginar intacte. Aprofitem. Queda poc i segurament queda per poc temps. Les dunes estan ben marcades, tot i això, i prou protegides, crec. Com tot aquest espai natural. Hi ha lliris de mar, fonoll marí, camomil.la, els matolls espinosos típics d’aquesta mena d’espais, i borró, joncs, cirialeres, pins i qualque sabina. Hem berenat de rem i galletes mureres.

Un referèndum. I el Parlament, que s’obri ja per fer política. Què simple és tot si es vol que ho sigui.