Miquel Rayó

Em podeu creure quan dic que jugar amb els colors i l’aigua és un plaer, i també una aventura. Avui he fet, tot avançant que diumenge i dilluns serem per Cabrera amb un veler si el temps no ens tira enrera, aquest paisatge mariner (que ha resultat amb un cel un poc massa agressiu, i esperem que no premonitori):

I també he fet, amb total llibertat, i sense cap pretensió que no fos la de la simple expressió amb els traços i els pigments i el blanc del paper, aquest paisatge més abstracte que té la part inferior francament interessant per a mi. Aquí el teniu sencer, abans d’eixugar-se (colors: ultramarí, gris de Payne, siena torrada, siena clara, vermell clar, ombra torrada; paper: mida A3 de 280 gr, marca Michel, econòmic):

I aquí teniu la part inferior, el detall que preferesc de tota la composició, perquè també el cel m’ha sortit massa potent i poc versemblant:

Aprenc poc a poc. Cal tenir paciència. La tendré.

I vent, i fred, i diuen que als cims de la Serra ja hi ha caigut neu. Espero que el mal temps passi per poder sortir a caminar. Mentrestant, a casa, llegesc, escric una estona, rebo novetats, passo el temps. M’agraden els llums insinuats d’aquesta aquarel.la de fa dos dies.

Per llegir, escriure un poc, i per fer, per exemple, això:

Que arribi, doncs, d’una vegada! I si ara procuram cercar estones per llegir tot el que tenim pendent, encara amb el fred trobarem més moments plaents per fer-ho, agombolats a casa, enfora d’inclemències meteorològiques (les darreres de les quals han estat francament espantoses i amb efectes lamentables). Llegir, llegir… Maleïda llibreria de llibres de segona mà de prop de ca-nostra! Hi passo cada dues o tres setmanes… Hi trobo sempre tresors! Los árabes de las marismas, de Wilfred Thesiger n’és un (Los libros de siete leguas). Molt més que un llibre de viatges; és un llibre d’experiències. Per desgràcia el que descriu tan encertadament i tan apassionadament, la cultura pròpia dels deltes del Tigris i l’Èufrates, ha estat exterminat, interessadament. Tot un entorn natural i cultural singular, antiquíssim…, enderrocat i oblidat. Com podem, els humans, tudar tanta Humanitat? Hi trobo també, a la llibreria, aquesta autobiografia (o el que sigui) de Martin Amis: Experiència (Anagrama). I dues obres de Saramago: Manual de pintura y caligrafía i El año de la muerte de Ricardo Reis (Alfaguara). I de Jane Austen hi trobo Sentido y sensibilidad (Plaza y Janés) i Persuasión (Juventud)… llibres sempre en bon estat, molt aptes per a la primera o la segona lectura. Llàstima que encara no hi hagi un fons més gran d’obra en llengua catalana o traduïda al català. Tot arribarà. Què me’n deis d’aquest La isla del día antes, d’Umberto Eco (Lumen)? Quina llegiguera que fa! De les editorials que m’envien novetats de lectures per a infants i joves (un milió de gràcies!), vull destacar avui aquesta versió completa d’El llibre de la selva de Rudyard Kipling, traduïda al català novament per Jordi Vidal i Abel Carretero. Un llibre preciós, imponent de Baula. naturalment, al seu torn en faré la ressenya. Cal que la gent se n’assabenti. És un fabulós regal de Nadal a qualsevol persona -gran o petita- que sigui lectora i estimi els llibres ben editats. Conté interessants apèndixs sobre l’autor i també sobre el clàssic il.lustrador britànic Stuart Tresilian, i també del no menys clàssic J. Lockwood Kipling, a més d’un pròleg de Katherine Rundell. Ah! I conté una versió de Francesc parcerisas del poema de Kipling “Si“, el més famós.

Al suplement Bellver, del Diario de Mallorca d’avui, aquesta ressenya d’un àlbum preciós:

M’entusiasmen els paisatges. Practico per aconseguir que el pinzell vagi sol, i que la mescla i proporció d’aigua i colors s’avenguin… Començo a pensar que no tendré temps d’aprendre’n a bastament. Això sí: m’encanta l’estona en que l’aquarel.la m’allunya de tot, excepte del plaer d’explorar, del joc amb els colors i de la reflexió.

Un llibre preciós! Ressenya d’avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca.

Imaginàries, òbviament:

Vaig saber de l’existència de les Sundarbans, el gran i complex delta del golf de Bengala, com d’altres tantes coses, gràcies a la lectura d’una novel.la d’Emilio Salgari titulada Los misterios de la India (de l’Editorial Ramón Sopena). Conservo el llibre ni que fos un tresor: ja el llençaran els meus fills! El vaig comprar en una paradeta del Ram, a Palma, a la Rambla. Aquí surten Kammamuri i Tremal Naik, i els temibles assassins thugs, que Salgari faria participar en alguna de les aventures del formidable Sandokan. La regió dels Sundarbans, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, és una importantíssima reserva per al tigre de Bengala. No hi he estat mai físicament, ja m’agradaria!, però, ara hi torno a viatjar gràcies a la lectura d’un preciós, apassionat assaig sobre aquesta espècie i el seu profund i potent significat ecològic i cultural escrit per Sy Montgomery: El embrujo del tigre (Errata Naturae). Comentaré precisament això, que conec la naturalesa sobretot de les lectures que vaig fer en la infància i en la joventut, en la conferència que podeu veure anunciada en el cartell adjunt: De caçador de lleons a protector de voltors, que diré en el cicle d‘Els dijous del GOB el proper dia 11 d’octubre. Espero no defraudar els assistents. Cansasuelos (Libros K.O) i Cuidadores de mundos (Altaïr) són dues obres d’Ander Izagirre, periodista basc afeccionat a caminar, entre d’altres ocupacions i interessos. El primer llibre, breu, parla concretament d’un viatge seu per un GR italià que uneix Florència amb Bolonya i viceversa: Seis días a pie por los Apeninos n’és el subtítol. En los senderos. Reflexiones de un caminante, de Robert Moor (publicat per Capitán Swing) tracta també de caminades, de caminar i fer excursions per senders, de l’anar a peu… Per cert que d’aquest assumpte aviat en donaré noves importants per a mi: espero! No havia llegit mai L’Enèida, del gran Virgili, i ara he trobat en la llibreria de llibres de segona mà de prop de ca-nostra aquesta versió de Gregorio Hernández de Velasco (nascut a Toledo el 1555!), i la considero boníssima. Ja n’he llegit els tres primers cants, de dotze. És en vers, i en un castellà antic, solemne i alhora proper. Com és possible que sigui vigent per al meu gust? Doncs, ho és. Els clàssics són indestructibles. L’edició és de RBA, a càrrec de Virgilio Bejarano, catedràtic de la Universitat de Barcelona (no sé quan). Naturalment, cercaré una versió catalana, potser la d’en Miquel Dolç, per gaudir-ne una segona vegada. També he trobat en la llibreria de segona mà aquests Cuadernos de Lanzarote, 2, de José Saramago (Alfaguara), un autor que em costa de llegir, ho confesso. He de cercar el primer volum, i sobretot El último cuaderno. M’interessen molt els dietaris. I entre lectures i xerrades, intento no perdre el gust pels colors. Vegeu un exemple del treball d’aquests dies.