Miquel Rayó

M’agrada aquest paisatge, tal vegada producte de la meva memòria de qualque petit moll, de qualque entorn mariner -el barri de Sant Joan, on vaig néixer i passar la meva infància i la meva adolescència? Qui pot saber-ho! M’agrada per l’atreviment que significa per a mi: he sortit, amb aquesta aquarel·la, de la meva zona de confort. M’agrada!

I surto també de la meva zona de confort amb aquest paisatge rural a la manera del grandíssim Aubrey Phillips:

I acabo, avui, amb aquests niguls, amb un cel tempestuós:

Bona nit!

No puc inventar un odi que no sento.

Philippe Lançon, periodista i víctima

En un meu poemari he escrit sincerament: “No sento odi per ningú: què m’he perdut?”. Odio l’odi. Odio odiar. Odio els delictes que l’odi provoca. Però, odio igualment, o més, les actuals inculpacions arbitràries amb aquest supòsit delictiu, amb l’excusa del terrorisme o de l’independentisme o del simple republicanisme o de qualsevol altra índole. Qualsevol opinió que qualcú considera no ortodoxa és susceptible, ara, de ser qualificada de delicte d’odi o d’incitació a l’odi. I arriba la querella, que els fiscals presenten i que els jutges admeten massa fàcilment… Odio aquest ús pervers de la llei i dels seus instruments. I penso que l’esquerra, el progressisme en general no ha de fer-ne ús. És una trampa.

Qui n’estigui lliure, d’odis, que llenci la primera pedra. Odio –ja que hi som- els odis generats des de discursos i principis religiosos o ideològics, culturals, lingüístics o ètnics o de classe o de gènere o del que sigui. Odio el cinisme i la hipocresia. Odio, en l’actual context, el verí d’editorialistes i tertulians, molt especialment de la premsa de la Cort (odiosa certament). La corrupció. La política miserable. L’abús i el menyspreu. La mentida. Els maltractaments. L’agressivitat verbal. El masclisme. La impunitat. La guerra i la injustícia social. L’economia neoliberal, la portin espanyols o la portin catalans o la porti qui sigui. El centralisme. Si la policia treu una família a cops i empentes de ca seva, perquè no es pot pagar una hipoteca, odio la llei que ho permet, el parlament que no la canvia, i l’actitud dels jutges i policies que no s’hi rebel.len. Odio el poder de la banca, de les grans corporacions. Odio les raons d’Estat, que ho permeten tot. Què voleu? He d’abreujar.

Odio que, on visc per pur atzar biològic i històric, i per imperatiu administratiu, hi hagi polítics presos que són presos polítics jutjats per tribunals polítics en causes polítiques, per odioses que hagin estat les seves mentides. Odio, com podeu suposar, els crits “¡A por ellos!” i “¡Que nos dejen actuar!”, tan indiscutiblement farcits d’odi, i per a mi són odioses les actituds tolerants, quan no estimulants, dels comandaments que els han consentit i justificat, del primer i més encimbellat al més baix i casernari. Aquests crits per a mi odiosos els podem trobar cada dia, cada dia!, en articles de la premsa més llegida i influent en l’Estat, i en les xarxes socials. Entenc que hi hagi gent que senti odi pel que jo ara he escrit. És lliure de fer-ho: ja s’ho farà! Amb la institució del delicte d’odi, compte!,  se’ns vol robar, en realitat, la llibertat de sentiments i la llibertat d’expressió dels sentiments, per odiosos que siguin i per ofensiva que ens pugui semblar aquesta expressió. Tenim dret a l’odi. I tenim dret a expressar-lo. No tenim dret, però, a fer res d’allò malèfic, que és ben molt!, que l’odi ens pot impulsar a fer. La nostra obligació és reprimir les accions i les decisions que l’odi causa. La nostra salut emocional i el nostre necessari equilibri mental ens aconsella, amb raó, que el facem fora, l’odi. L’odi, i la ira, no són saludables, sinó execrables. Gran debat!

Procuro ser dialogant. He tractat sempre amb respecte l’adversari, perquè potser té raons –o temors o grans pors o ignoràncies- que no entenc o que no exposa. Intento, i costa molt i no sempre ho aconseguesc!, no respondre amb insults qui m’insulta. L’odi és un sentiment odiós, molt odiós i temible, potentíssim, sempre latent. Tots en tenim rampellades. Som humans i tenim pors i creences errònies o encertades, que el creen. L’odio. L’odio, perquè és un sentiment que em vol llençar al costat fosc de ser-ho, humà. I odio molt més que se m’imposi no sentir-ne, perquè amb això s’intenta la repressió d’altres sentiments meus més nobles. Odio que no se’m permeti expressar-lo, perquè, en el fons, el que es vol és privar-me de llibertats, especialment de la llibertat d’expressió. Intento controlar-lo, l’odi. És la meva obligació. Una obligació que em civilitza. Camino, reflexiono, m’informo, escolto i analitzo arguments, llegesc, escric, faig aquarel.les, sono l’harmònica, estimo els meus i els amics, i respecto els altres… És la meva obligació, insistesc, controlar l’odi, i l’accepto amb gust. Sóc un ciutadà sotmès al deure cívic i al privilegi i al problema de conviure en la diversitat. Sóc un ésser viu que està sotmès a corrents hormonals poderosos. No incito a l’odi i, això no obstant, jo odio totes aquelles coses que inciten el meu odi.

Ma mare, filla d’un molt respectat oficial de la Guàrdia Civil, ensenyà als seus tres fills un dels lemes principals del seu pare: “Odia el delito y compadece al delincuente”. Odia els fets, no qui els fa. Després he sabut que la frase és atribuïda a Concepción Arenal. No odio persones, doncs. No n’he après. Odio fets, discursos, uniformes usats amb prepotència, armes utilitzades per a la repressió, banderes arrogants, ordres i sentències injustes, orgulls patriòtics de pa en fonteta, crits, violències, agressions, actituds, interessos i decisions. Odio, pel que fa al cas i en el temps que vivim, el franquisme, l’odi ideològic local, groller i tosc, encastat a foc en el pensament espanyol i en les institucions espanyoles, esquerra inclosa, i maquillat sota una capa de constitucionalisme: basta veure qui defensa el constitucionalisme espanyol per adonar-nos-en. Fan por. Aquests sí. Ja sabem del que són capaços.

Expressar aquests odis, aquestes dissidències, ni que sigui amb un acudit, una cançó, una piulada, l’assistència a una manifestació, cremant una bandera (un pedaç de colorins!) o una fotografia (un tros de paper tintat), mirar malament (què vol dir, això?), portant un llaç també de colorins, votant simbòlicament o redactant una reflexió personal com la present, són delictes d’incitació a l’odi? Delictes d’odi? Hi ha qui vol que ho siguin. Per controlar el meu sentiment i per controlar el meu pensament, i per privar-me de la llibertat d’expressar-los. Perquè, tenc por ara d’escriure tot això per si qualcú em vol mal entendre. Odio que se’m vulgui fer sentir aquesta por. I odio aquests odis, sí: odis i temors, que feia temps, molt de temps, que no sentia. No obstant això, no renunciaré al dret humà essencial de sentir-los ni al deure cívic i moral de controlar-los.

Ja n’he parlat aquí en una altra ocasió. O en més d’una. Això dels quaderns, de les plaguetes és una mania. Una obsessió. I encara una il.lusió. Escric en quaderns, dibuixo en quaderns. Amb el dibuix que mostro aquí, un apunt d’un paisatge periurbà de Palma, vaig acabar el mes de juliol passat i alhora el desè quadern d’urbansketcher. Amb els versos (o el que siguin) que reproduesc a baix, vaig omplir fa uns pocs dies una pàgina més d’un breu poemari encara inacabat, que vaig començar, déus de l’Olimp!, dia 7 de febrer de 2013. Sí, déus i deesses! Per què sóc tan lent? Per què la meva escriptura és, ara, tan avara. O tan peresosa? Aquest és el poema, o l’aforisme, o el no sé què.

No vulguis imposar silenci

als versos que han de ser escrits.

Del Quadern del ropit, inèdit.

L’any 1966, Nancy Sinatra treia al mercat una cançó titulada These Boots are Made for Walkin’, i em va bé recordar-ne el títol per parlar positivament de les sabates que he usat en la meva caminada d’enguany per La Vía de la Plata, de la qual n’he fet algun breu apunt en entrades passades (mentrestant, estic passant a màquina les notes preses durant la caminada).  No parlaré de marques ni de models. S’endevinen. Només penjo el dibuix que en vaig fer: m’anaren beníssim, tot i que eren noves. Són resistents, còmodes, adaptables, no gens dures de sola, impermeables. Plovia, i no era cosa d’anar a fer voltes pels carrers del poble on havia de romandre en la nit. A l’alberg hi havia poca gent, com en gairebé tot el camí. Vaig poder gaudir d’intimitat en una cambra amb dues lliteres, de les quals només n’hi havia una d’ocupada, la que jo usava. Vaig poder rentar roba, ordenar el contingut de la motxilla, que sol tendir al caos, parlar amb altres caminants, escriure les notes de l’etapa a la plagueta… Quins petits, grandíssims goigs dels viatges a peu!

Te peguen de vegades, les rauxes, i no saps com retenir-les ni com retenir la provocació que representen. Ja sé que les aquarel·les demanen un tracte més subtil i més elegant, però, aquesta arrauxada m’agrada, la trobo potent, viva, inquietant i tot. Ja direu:

Aquests versos justificarien, només ells, una vocació poètica, un treball d’anys, de dècades, incansable. Són d’en Miquel López Crespí, escritor nostre, d’aquí i d’arreu; amic. Els trob avui de casualitat, perquè estic regirant llibres, en el volum El Cant de la Sibil.la (2006). M’agraden i els copio aquí, per deixar-ne constància:

“Llegir Homer sota les pinedes.

Sentir les ones colpejar l’arena de la platja“.

Gràcies, Miquel!

Doncs, sí: he intentat llegir el segon volum de la sèrie juvenil de la qual vaig parlar en una entrada anterior…, i he desistit abans d’acabar. Me cau de les mans. El llibre, com el primer volum de la sèrie, està molt ben escrit. No pot negar-se-li aquesta condició. La persona que l’ha escrit ha fet una feinada. Demostra ofici i voluntat. En sap. ha construït un món. Té, el volum, pàgines i fins i tot capítols sencers de gran interès, però, de cop, no em demaneu per quina raó, l’acció decau per a mi, els personatges se’m fan inversemblants i deixen d’interessar-me les seves peripècies. Penso que, potser, de tots els llibres de la sèrie bastaria haver-ne fet un. Ara bé: qui sóc jo per dir una tal cosa? Com puc gosar de suggerir res? A(lguna) R(reflexió) M(és)? Sí, i notable. El coordinador del suplement cultural del Diario de Mallorca, Bellver, en el qual jo hi col.laboro amb ressenyes/crítiques de llibres per a infants i joves, i altres, és home de molts de talents, polifacètic i tenaç, feineríssim. Cada any té el bon sentit de publicar una doble pàgina del suplement entorn de la data de la Festa del Llibre, en les quals pàgines els “prescriptors”, els “crítics”, els qui presenten i ressenyen obres per a lectors infants i joves són, precisament, al.lots i al.lotes d’entre 12 i 17 anys. Són dues pàgines molt llegidores, que contenen una desena llarga de recomanacions de lectura… Les pàgines tenen un títol: Els joves recomanen. On vull anar? De les lectures recomanades per aquests lectors joves, jo en conec excassament dues o tres. Totes són obres actuals, excepte qualque clàssic com L’illa del tresor. I moltes són de lectura obligada als centres educatius… Vull dir, en resum, que aquestes recomanacions de llibres que provenen de la lectura de joves lectors no coincideixen amb les que jo pugui fer des de la meva afecció lectora, suposadament (més) entesa. Qui té raó, doncs? Vull pensar que tothom; així és de sorprenent la lectura literària. I de contradictòria. Per espassar-me, i tal vegada alleugerir, la sensació de dubte que exposo, vet aquí una aquarel.la que vaig fer ahir, en una tarda de calor humit, a casa. Potser em va pegar una rauxa. El paper és Arches de 300 gr., gra fi, de 26×36 cm. Vaig aplicar directament el pigment dels tubs, vaig passar el hake banyat i qualque altre pinzell, vaig gratar-hi un poc amb el cantó d’una tarja de crèdit, vaig passar-hi un poc de paper higiènic… El que he dit: un rampell.

Fa anys vaig usar frases literals dels textos de Ramon Llull per simular estones de la conversa d’un personatge singular de nom Quernablan en les pàgines de la meva novel.la L’ungla de la gran bèstia (Moll, 1997). La següent n’és un exemple: “compania no vull haver sinó de Déu e d’arbres, herbes, aucells, bèsties salvatges, aigúes, fonts prats e ribatges, sol, lluna, estelles, cor neguna d’estes coses no embarguen l’anima a contemplar son Déu“, que sembla un compendi del més pur franciscanisme, i que prové del Llibre d’Evast i Blanquerna. He usat també aquesta frase en algunes conferències i escrits. M’agrada i m’agrada reflexionar-hi. Avui n’he trobat una de Carl Gustav Jung en un llibre titulat La sabiduría de los lobos, de Elli H. Radinger (Urano, 2018), que l’usa d’entradeta a un dels capítols. Diu Radinger que diu Jung (traduesc): “I no obstant, hi ha tantes coses que m’omplen: les plantes, els animals, els niguls, el dia i la nit, i l’etern que hi ha en l’home. Com més insegur em sento de mi mateix, més creix en mi el sentiment de parentiu amb totes les coses” (p. 125). M’agrada també.

He trobat en la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra, un exemplar de textos escollits de John Ruskin, en una edició d’Olañeta (quí, si no?). Fins aquí, res (tot i que Ruskin és un important referent en la consideració de la naturalesa en les arts i en la vida, sovint menystingut ara fora de la cultura anglosaxona). El que m’ha sorprès, i ha posat en evidència la meva ignorància de tantes i tantes coses, és que la traducció d’aquests textos de Ruskin va ser feta per una persona nascuda a Mallorca (no hi va viure massa temps), i que va ser un dels grans intel.lectuals, ara gairebé oblidat, de la cultura catalana de principis de segle XX, progressista en molts de sentits (educació, urbanisme, protecionisme…). Aquest personatge és Cebrià de Montoliu (Palma, 1873-Albuquerque, Nou Mèxic, 1923). I a més, per si fos poc, seva és la primera versió de poemes de Walt Whitman traduïda a Espanya. En català. I va traduir Shakespeare al castellà. I Emerson i… De veres, com puc ser tan ignorant?

Un agost calorós. Normal. Amb lectures sobre les que, després del dinar o a mitja tarda, si les tens a les mans, fas capades perquè inevitablement et ve la son, el subec omnipotent. Rellegir Tony Judt és necessari per recuperar el tremp ciutatà, per recuperar el sentit de l’esquerra (què és això, ara?). Provo de rellegir, i no em decepciona, Algo va mal (Taurus). Cal recuperar l’Estat, el sentit comunitari, la confiança entre la gent i en les institucions, la socialdemocràcia (com a mínim), les regulacions del mercat (el mercat és sempre criminal, si el deixen a lloure), l’esperit solidari… Els “dolents” sempre intenten dominar el pensament i pervertir els significats. En política i en economia sembla que ho han aconseguit. També ho intenten, incansables, en les manifestacions culturals. Prohibir cançons, acudits, revistes, espectacles, dibuixos, opinions…, tot això els agrada, i la gent callam. O no protestam prou. Un exemple: el que es conta a La plaga de los cómics, de David Hajdu (Es pop). Puc llegir ara l’antologia de poemes de Jaume Santandreu, Inventari d’oratges (de la col.lecció desapareguda Tià de sa Real, que finançava Sa Nostra), i Dansa nocturna, de Pere Joan Martorell (Moll), perquè els he trobat, aquests llibres, a la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra. Nous. No llegits? Jo els llegesc. I tenc pendent l’interessant Herois i personatges. La literatura juvenil de postguerra (1939-1949), de la desapareguda editorial palmesana Cort, pura història cultural. L’autor de l’estudi és Germà García Boned.  I també: Tanto tiempo pa esto, un catàleg-estudi sobre Johnny Roqueta, el personatge creat i animat per Rafel Vaquer, il.lustrador, i J. Tharrats, guionista, 1982-2008, i un curiós i vell recull de Conferencias y ensayos de Rabindranath Tagore (Esceliser) que, francament, m’atrau conèixer. Així que, calor i lectures. Subec i llum.