Miquel Rayó

Uns policies maten un home negre als Estats Units en una clara demostració de poder i de discriminació. El cas és freqüent. Es desenvolupa una reacció social gairebé global contra aquesta mena de fets amb l’expressió de clams i demandes de restauració equitativa i justa de les relacions humanes i de la seva narrativa. Es fan relectures del passat, dels herois, dels fets històrics… Hom tomba estàtues i exigeix marginar textos literaris o obres d’art pictòriques o d’altra mena… Hom intenta refer la memòria social, construir-ne una altra perspectiva… Cert: s’exagera de vegades. Cert: s’aprofita malauradament per fer violència (qualcú n’espera obtenir rèdits). Cert: frega de vegades el ridícul i, sobretot, la inutilitat, tanta d’agitació. No és menys cert, però, que convé de temps en temps sacsejar les bones consciències i remoure els fonaments de les veritats establertes (gairebé sempre pels qui comanden i alhora justifiquen, consenten o animen la brutalitat policial). I de sobte, què curiós!, es pronuncia la nostra (?) intel.lectualitat (?). I venga articles contra la intolerància i la censura… dels altres! I quins articles! Alguns són vertaders assajos, brillants i tot. Diuen res, no obstant, contra els abusos policials? No. Fan denúncia de què les policies de bona part del món, però especialment aquí, són el gran refugi –i la gran plataforma- de l’extrema dreta violenta? No… Es pronuncien contra qui ha protagonitzat aquella reacció política i social. Es pronuncien contra qui ha tombat –beneit ingenu!- l’estàtua d’un conquistador, per exemple, o –l’altra cara del sistema- la d’un “evangelitzador” (un eufemisme, tanmateix). Es pronuncien contra qui vol suprimir el rastre del racisme i l’opressió -perquè n’han patit i senten que encara els pateixen- en les expressions de l’Art (un gran error, per cert: l’Art ha de ser lliure, sempre, i si hem de suprimir coses ja podem començar a suprimir tota la creació humana, inclosos els bisons d’Altamira, pobres animals, perquè com dirien els animalistes: amb quin dret els vàrem retratar sobre la roca i ens apropiàrem de la seva imatge, a més d’apropiar-nos de la seva carn?)… La Humanitat és doiuda i màgica, agressiva i compassiva alhora, potentment generosa i miserablement mesquina, contradictòria. Els intel.lectuals han de jugar el seu paper. Però, no veig que els nostres (?), els d’aquí, hagin signat cap manifest contra la violència institucional, policial, judicial, breu: d’Estat, quan aquesta violència s’ha aplicat contra titellaries, cantants, manifestants independentistes o activistes antidesnonaments… Quants dels intel.lectuals espanyols que han signat la carta Harper’s per la democràcia han fet, per exemple, una adhesió al dret de llibertat d’expressió del raper Valtonyc i contra l’aplicació repressiva de la llei en aquest cas i en tants d’altres, com hem vist massa sovint i darrerament al nostre Estat? Quants han demanat al jutge Lesmes que la llei s’apliqui amb justícia i no amb fermesa (com aquest dixit fa dos dies, i ha quedat tan ample!). No en conec cap. Deixem Woody Allen en pau, i deixem en pau el pare Serra, i el navegant Colom, i el patriarca Abraham (capaç de matar el seu propi fill si un déu tronant i tirànic ho ordenava!), i Cervantes (pobre home!), i els pares de Hansel i Gretel i Allò que el vent se’n dugué… Visquem en la contradicció. Aprenguem que no tot és com ens diuen, encara que sigui en missa o amb una tesi doctoral o amb un discurs d’un rei o amb un manifest “liberal, progresista y democrático”. Així l’han definit tot d’una els mitjans de la Cort, i segurament vol ser-ho: però, compte, un liberal americà no té res a veure amb un liberal espanyol, com bé sabem! Vargas Llosa, senyors i senyores, no és Chomsky ni Carmen Posadas és Margatet Atwood… Ni tot és tampoc com l’Art ens diu o com ens diuen que estableix la Història ni com ens diuen els intel.lectuals…, especialment els del règim. Una cosa més: les caminades del Pare Serra i companys seus per Califòrnia i Oregon i altres llocs de l’Oest americà foren extraordinàries. Fos quin fos el seu objectiu i el seu resultat (que inclou, ai!, l’assimilació de cultures i la submissió a la Corona i la Creu espanyoles, en aquest cas). Clar que hi degué haver gent protectora de la gent d’aquells redols! El sistema que els enviava a la descoberta i a la conquesta no ho era gens, protector (per molt que així ho decretassin lleis i consells). L’or és l’or. El territori és el territori. La mà d’obra barata és la mà d’obra barata. L’espasa és l’espasa i la creu és la creu. Com ara. Era un altre temps. Un altre paradigma. Vist en perspectiva, cap paradigma humà no és just ni és digne a bastament. Per això cal evolucionar, i trencar motlles i advertir d’enganys ideològics . I tot el que podem dir és refutable. Per això hem de poder dir-ho. És sempre millor fer caure una estàtua i esbaldregar un mite que matar una persona. I per combatre el “puritanismo de izquierdas” val tot. Sobretot, val oblidar el propi puritanisme, sempre ocult sota el mot màgic per excel.lència: liberal.

P.S.: Poc a poc es van publicant els noms dels signants d’aquesta carta al lloc d’origen. Fa feredat. És, com era fàcil de sospitar, un manifest de l’extrema dreta. No sé què hi fa en Chomsky, aquí. Cal acceptar un fet: quan es tracta del discurs -de la narració-, les dretes són, ara per ara, imbatibles.

Contra les tribulacions i les marees que ens arrosseguen mar endins. Contra les ones adverses, la lectura, una caminada per la serra de Son Moragues amb un bon amic excursionista, les aquarel.les, els actes literaris de la nova i improvisada festa del llibre a Inca i a Santa Maria -gràcies per deixar-m’hi participar-, i tirar cap endavant, i no deixar-se abatre. Cada obstacle és un repte i cada repte té el seu propi i enigmàtic significat. Cal viure’ls, els obstacles i els reptes cal superar-los. O intentar-ho. Malgrat tot. Contra les ones, doncs. D l’autora Penelope Lively només conec el seu llibre sobre els jardins britànics, Vida en el jardín, ben entretengut i farcit de curiositats que, al seu moment vaig ressenyar al suplement Bellver, ara en hivernació o en repòs estival: tornarà a publicar-se? Es publica (Impedimenta) la seva novel.la El mundo según Mark: a veure què serà; no en tenc cap notícia… Desant llibres i buidant prestatgeries, he trobat aquest volum d’aforismes de Ludwig Wittgenstein i, naturalment, l’he retirat per posar al caramull de textos pendents de lectura: Aforismos: cultura y valor (Espasa Calpe). De relectura. Els aforismes, ja se sap, cal oblidar-los i així, en cada lectura, resplendeixen com si fossin nous de trinca (això potser és, també, un aforisme). Tenia moltes de ganes que a la fi es publicàs en català o en castellà la proposta de Rebecca Solnit: Una guía sobre el arte de perderse (Capitán Swing). El seu llibre del caminar em va semblar excel.lent; m’és de repàs obligat. El tenc en anglès i en castellà, i si a la fi s’edita en català, també el compraré. A la llibreria de segona mà hi he trobat La sagrada aroma del món. L’indi i la natura (Olañeta), i ja podeu entendre el motiu de la meva adquisició, un assaig de José Enrique Ruiz-Domènec sobre les novel.les de cavalleria: La novela y el espíritu de la caballería (Mondadori), novetat absoluta per a mi, i la crònica d’un peregrinatge des de Madrid a Santiago l’any 1926, editat l’any 1976, un text segurament molt tocat de religiositat i d’espanyolitat catòlica (déu del cel, assistiu-nos!), però que m’ha de resultar molt interessant, perquè: com es caminava en aquells anys? Es titula Caminando a Compostela, i n’és l’autor Javier Martín Artajo (Editorial Católica). Caminar a Santiago, llavors, no era el que és ara… Contra les ones, doncs, lectura i caminades. Si és possible fer-les, les caminades. Sempre és més fàcil llegir a casa.

Gràcies. Donar és rebre:

Tenc per mi que La lliga dels homes extraordinaris (Planeta Cómics) és un els millors còmics de la història. Amb un dels més grans guions que he llegit mai, del gran i desvariat Alan Moore, i amb una il.lustració (Kevin O’Neill) i una coloració (Benedict Dimagmaliw) fora de sèrie. Literalment. Surt de motlle. Tal vegada estic equivocat. Tot pot ser. Una sèrie, però, que mesclàs en un mateix conjunt de relats el capità Nemo i el Nautilus, Robur i l’Albatros, Allan Quatermain, Sherlock Holmes, el seu germà i el seu enemic Moriarty, Auguste Dupin, Wilhelmina Murray (Mina Harker), el globus de Samuel Fergusson, el de Cinc setmanes amb globus, els marcians invasors de H.G. Wells, el Dr. Moreau, l’home invisible, i tota la pesca de personatges dels relats clàssics (i també moderns) d’aventures i d’acció havia d’interessar-me per força. La lliga dels homes extraordinaris és una mescla brillant, potent, intel.ligentíssima, coherent… I abocada al deliri. Potser creada també des del deliri. Moore cent per cent. Estic completant el cicle. Tenia els dos primers volums. Només em falta ara The Tempest, el darrer volum creat i disponible en anglès, encara no publicat a Espanya. Tot arribarà. Llegesc ara els tres volums dedicats a la filla de Nemo (la filla del capità Nemo!), i hi surten els nazis, el robot de Metròpolis, el Dr. Mabuse, l’esfinx dels gels i per tant Poe i Verne un altre pic, i Lovecraft, i tants d’altres personatges, autors, aventures i relats insinuats…, que no puc fer cap altra cosa que admirar-ho i badar la boca. Hi ha tants noms de llocs reals o de ficció, tantes llegendes i mites inclosos en cada pàgina, gairebé, tantes de situacions que evoquen incomptables recons de l’univers de la Ficció, que et deixa astorat. Fins i tot, en un dels dos primers volums hi ha un dibuix al.lusiu a Natty Bumpoo, l’heroi de James Fenimore Cooper, protagonista, entre d’altres, d’El darrer dels mohicans! Dic que he comprat els volums que em faltaven: Dossier Negro, 1910, 1969, 2009 (reunits en un sol volum), i les tres parts de Nemo (Corazón de hielo, Rosas de Berlín, Río de fantasmas).  Quines grans lectures!

Donar és rebre. Si reps, i jo he rebut molt, donar és un deure. Saber que aquests llibres -la més gran part d’ells gairebé nous i en perfecte estat- seran a les prestatgeries d’una biblioteca infantil pública em satisfà. Que siguin a l’abast dels nins i nines m’alegra. En poder, i si les institucions responsables ens els accepten, farem més donacions de llibres.

D’ahir:

Tirar un paper pintat a la paperera no m’agrada. Per això, i seguint el consell de Ron Ranson -a qui no oblido-, intento sempre que puc -quan no em cega la frustració- aprofitar el revers de l’aquarel.la no aconseguida. Està clar que: a) no sé dibuixar, dèficit que m’impedeix seguir instruccions metòdiques i models, diguem-ne, acadèmics o clàssics; i b) potser tenc un cert, petitíssim punt d’expressió positiva quan me sento lliure i improviso… Naturalment, hi ha una evidència superior a aquestes dues consideracions: no sé usar, encara!, l’aigua ni ajustar la proporció adequada del pigment. Especulacions de bon matí, inútils. Vet aquí tres d’aquests aprofitaments, fets després del fracàs evident i repetit amb la primera platja del curs. Avui, dilluns, toca una segona platja.

Un:

Dos: Tres:

Ja he fet la primera pràctica proposada per Francisco Castro en la classe d’aquarel.la del passat dilluns. La proposta era treballar la fotografia d’una platja (a l’esquerra) que el professor ens havia lliurat prèviament. Ell ho va fer davant nosaltres (via Zoom), com és natural, amb mestria i aparent facilitat. I jo, doncs… Ahir ja vaig contar que la primera prova meva havia acabat a la paperera. Avui he preparat tres fons per a repetir la mateixa pràctica. El segon intent (a la dreta) no ha anat del tot malament, tot i que, no sé per què, les masses sempre me surten brutes, apilotades, confuses… És obvi, d’altra banda, que no he ajustat els colors. No és menys obvi que no sé com pintar els cels… He afegit un tronc a la vorera per equilibrar a l’esquerra del paper el pes de la muntanya de la dreta (un suggeriment ben encertat d’en Castro, que hi posà una barca avarada). L’he enviat al grup de uasap de la classe, perquè se’n faci la pertinent avaluació i comentari. Del tercer intent només en rescato un fragment (a baix). En els dos casos sóc benèvol. Si no ho sóc jo…

Feia dies que no treballava amb l’aquarel.la, que no treballava una aquarel.la. Avui he intentat fer la pràctica que ens proposà en Francisco Castro en la primera sessió del curs (ben interessant): ha resultat un desastre sense pal.liatiu! Maleït dibuix! He llençat el paper encara banyat a la paperera, enrabiat, i sense opció a aprofitar-ne el revers. Per destesar-me he improvisat aquesta fantasia d’estiu, potser una marina. Bona nit!

No sóc lector de llibres sobre l’actualitat política, els considero sempre parcials i apressats. La història necessita temps i no cròniques immediates. Ara bé, confesso que he llegit La conjura (Espasa) en un no res. Me l’ha deixat un bon amic. El llibre és obra de Jesús Cintora qui, per molt progre que vulgui ser i per molt objectiu que pretengui ser, és periodista a la Cort i de la Cort. Espanya. Constitució. Etcètera. Podria ser pitjor. Fa por quan relata les exclamacions i les amenaces de la dreta, l’extrema dreta i el suposat centre dreta (i part dels socialistes) espanyols perquè no es pogués conformar el primer govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos. Franquisme residual o no tant. És un text oportunista i amb l’avantatge de què és fàcil de llegir. No en faig refusament. Estic ara amb La vella escola, de Tobias Wolff (La Magrana), i enganxa, potser perquè parla, i ho fa bé, de literatura, d’escriptors que comencen i d’institucions escolars. La grieta, de Doris Lessing (debolsillo), no m’ha agradat gens. No és versemblant. Presenta una tesi forçada. De fet, no l’he acabat de llegir i no en sento cap recança. Relatos fantasmagóricos de las montañas (ecc) és un manga que m’interessa conèixer. L’autor del guió és Junpei Azumi, o dels guions: el contingut és un conjunt de diferents històries dibuixades per dibuixants distints: Akemi Inokawa, Akihito Yoshitomi, Daisuke Imai, Jungi Ito, Mimika Ito. Confesso que no els conec. Em limito a copiar els noms. És el tema, la muntanya, allò que m’estira d’aquest volum. L’he demanat a una llibreria. També he demanat una guia del GR99 (Camí Natural de l’Ebre), perquè és una marxa que potser qualque dia ens animarem a fer na Xon i jo, o això voldríem, si la situació pandèmica es regularitza. Per ara tot és incert. Especialment, els viatges. Veurem. Com gairebé sempre, les guies del país aragonès solen ser de Prames, veterana editorial molt útil a senderistes i muntanyers. I acabaré ja: he anat avui a la fi a Reread, després de setmanes, per saludar en Josep i na Paula, i per veure si trobava qualque lectura interessant en les seves prestatgeries atapeïdes de llibres de segona mà. N’he trobat dos: Un cambio de verdad, de Gabi Martínez (Seix Barral), amb el subtítol Una vuelta al origen en tierra de pastores, i un exhaurit Caminos sagrados. Aventuras de un peregrino, de Nicholas Shrady (Muchnik), el títol del qual ja permet endevinar per on el text… camina. De Gabi Martínez vull dir (recordar) que vaig usar el seu llibre Només per a gegants quan escrivia L’enigma Altai. És just.