Miquel Rayó

Per enlluernar. M’he passat amb el groc de Nàpols. Però, m’agrada aquest caminant i el seu canet. Fan passes cap allà on no hi ha camins, sinó, horitzó. O potser, tornen d’allà. Qui sap què ens podrien contar?

Feia dies que no tocava pinzell. Estic embarcat i concentrat en la finalització d’un projecte del qual en parlaré aquí ben aviat. Encara hi he de fer repunts. Paciència. Aquest paisatge és d’ahir.

Bona notícia! Ha tornat el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, i seguirà cada dijous. El coordinador em demanà un article sobre el que he viscut aquests mesos darrers. N’hi ha un tast a continuació. No pot contar-se tot el que hom ha viscut en una tan impensada situació. No sabria explicar-ho. Si qualque dia ho he de fer, ja ho faré. Sé que he fet molta de feina. I compte, això no ha acabat!

Nota: la fotografia de la capçalera sí és d’en Josep Maria Aloy. La que acompanya l’article correspon al bon amic i mestre Joaquim Carbó. No crec que cap dels se senti ofès (en vida o en esperit) per una equivocació documental com aquesta. L’error és, en aquest cas, feliç.

Acabarà el mes d’agost. Són dies de calor i de preocupació. La calor humiteja la nostra pell i deixa les robes banyades, incòmodes. I els llençols, en la nit. La preocupació per l’expansió de la COVID creix. Aquesta setmana -és clar: hi ha més proves, més dades- hem conegut tres casos ja molt propers, d’amics i amigues. Esperem que passin la quarentena bé, i que en surtin millor… I esperem que nosaltres no en siguem afectats, i tot és possible, perquè sembla reduir-se la cosa a una questió purament atzarosa i estadística. Tot plegat, cansa i desanima. Perquè, hi ha més… Avui mateix, bateria d’articles, quina casualitat!!!!, de lloança i quasi d’exaltació fervorosa en favor de la política decantada pels populars al Congrés. Aquesta dona ha fascinat la “gauche divine” d’abans, ara reconvertida en la cara intel.lectual del conservadorisme unitarista de cultura castellana i, quines coses!, constitucionalista (quina apropiació tan sagaç d’una paraula!). Almenys, dos articles d’avui: Vargas Llosa (a El País, com no?) i Andreu Jaume (a El español). D’aquest em sap greu. D’Andreu Jaume. Fa pena que un tan intel.ligent cervell hagi caigut en el parany ideològic de la dreta extrema i de l’extrema dreta d’Espanya, en la seva teranyina. I sempre, en aquests articles -és com si els seus autors responguessin a tocs de corneta emesos puntualment des de qualque caserna oculta en qualque Olimp-, l’apel.lació a la “moral” i l’atac a la nova esquerra parlamentària… Per a ells, el que no és el que ells creuen no és “moral”. Sentencien i enfilen tot un rosari de frases de pensadors que possiblement interpreten de forma tendenciosa o, com a mínim, interessada… Sento una gran llàstima. No per Vargas Llosa, precisament. En fi… Cadascú és com és i fa el que creu que ha de fer. Confés que a mi em ve just fer el que bonament puc fer i tractar d’entendre el que bonament pretenc entendre millor… Lectures? Poques, perquè, com diré en qualque entrada futura, estic immers en el procés de fer un treball que m’ocupa molt de temps. Destacaré La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, en traducció catalana, a la fi!, d’Alba Dedeu (adesiara). Una bona lectura que flaqueja avui, al meu parer, per mor del sentit religiós amb què hom argumenta sobre la llibertat dels homes. Pendent, un poemari de Iorgos Seferis, Diaris de bord (adesiara, també). Un còmic -un western que no m’ha acabat d’agradar-: Sykes, de Dubois i Armand (Ponent Món). I un poemari de la petita editorial Fahrenheit 450º: Los muertos y los dormidos, de Patrició Rascón, una acurada selecció de poemes. I les aquarel.les. Alguna marina, alguna improvisació amb colorins, algun paisatge d’aiguamoll, reconec que excessiu…

Va de tortugues marines. Beneïda ciència i beneïda tecnologia, quan s’apliquen a causes positives.

“”Solo le pido que preserve la unidad de España“. Estas pocas palabras son, según el rey emérito, la petición que le hizo Francisco Franco antes de fallecer.” (Público, d’avui).

El curs on-line amb Francisco Castro ha acabat, i ha resultat molt interessant. Ho és sempre, veure treballar un mestre i escoltar com explica tot el que fa, els materials que usa, les tècniques, la seqüència… Me falta fer la quarta i darrera pràctica, i no sé quan tendré temps de fer-la; però, abans he de penjar la tercera i ho faig ara. Es tractava de fer unes ones, potents, en el seu xoc contra una barrera de roques. Aquí teniu la fotografia original (esquerra) i la meva primera versió (dreta). Hi falta contrast, llum, volum. Encara en vull fer dues més, que ja tenc esborranyades; insistesc: no sé quan arribaré a fer-les.

Millor. Perquè, la resta és confusió, francament. No sé si és cert que la lectura ens serveix per comprendre millor el món. Potser l’únic que ara puc suggerir (no, afirmar) és que es converteix en un refugi en la muntanya, un recer en la tempesta, un remels en el corrent desfermat del riu… Trob aquesta edició de La immortalitat de Milan Kundera Destino), i la deso en la prestatgeria de lectures pendents. N’he llegit algunes pàgines abans de fer-ho, i de veres que m’ha interessat molt. Per tant: ja és a la coa. Amb el seu nou llibre titulat Reis del món, que m’ha deixat una bona amiga, en Sebastià Alzamora (Proa) passa amb nota alta la fallida literària de La malcontenta, la qual sempre he atribuït a una mala edició, a l’abandó del treball de revisió editorial. L’estic llegint, Reis del món, i és molt interessant, està molt ben escrit, molt documentat, beníssimament engirgolat. I el més important: és llarg i encara no em cau de les mans. Bravo, doncs! El tigre, de John Vaillant (Debate), és una altra relectura: va de tigres, d’espais oberts i glaçats a l’extrem de la Sibèria, evoca caceres, boscos, expedicions geogràfiques com les d’Arseniev, aventures i dificultats en llocs remots… N’he tornat a gaudir aquests dies. Peregrina, de Mardía Herrero (Fragmenta), és un relat en primera persona de l’experiència del Camino de Santiago. A veure què serà, en realitat. Esper que no sigui només un altre relat d’aquests. De vegades, els redactors d’aquests textos -com els de textos de muntanya- no passen de dir banalitats i llocs comuns. Tant de peregrinatges com de llibres de muntanyencs, però, en sóc lector. Hi ha aficions pitjors, certament. Crec que l’experiència d’Herrero és singular. Ahir, als jardins de La Misericòrdia de Palma, es va presentar un llibre de Roger Pera, l’actor. Es titula Èxit, i sembla ser que és la confessió radicalment sincera d’un procés de sanació d’una drogoadicció. La presentació va ser molt divertida, i ell molt sincer. Al final, va cantar emotivament una cançó. L’edita Angle. En Joan, el meu fill, l’acompanyà amb la guiterra. I n’Aitor (i disculpau que no recordi ara el seu llinatge), al violoncel. Un bon acte: se celebrava el cinquè aniversari de la llibreria Metròpolis. Per molts d’anys, Bernat i Mirèia!

No hi ha manera. Quan he de seguir un model magistral formal, sobretot si és de l’excel.lència dels que he tengut per ara (Amengual, Farré, Lasagabaster, Castro i algun altre), sigui presencialment o virtualment, em perdo. L’aquarel.la demostrada pels mestres m’intimida. Els colors em tornen foscos, no entenc la composició ni el tema, els pinzells es rebel.len, deix massa aigua o tot esdevé brut i fangós… No tenc paciència. Aquí teniu la fotografia que corresponia a la segona pràctica, clara i lluminosa, i les tres proves que vaig fer després d’atendre amb tot l’interés possible a la sessió i demostració que ell ens fa. Obscures i lletges. Ja els he abandonat, les tres, per pintar-hi per darrera. Es tracta d’aprofitar paper. De la primera a la tercera veig, i ho admet, que hi ha un abisme, i una certa millora. Però, hi abunda el marró i no la claror. De cap manera puc sentir-me’n satisfet. He de seguir practicant i practicant. Aviat he de fer la tercera pràctica, i la quarta. No sé quan.

D’això es tracta. A més de fer les pràctiques que ens proposa Francisco Castro al seu curset sobre platges, que va acabar ahir, i del qual me falta fer la tercera pràctica, de dilluns passat, i la quarta, d’ahir, he fet alguna altra coseta. Per aprofitar paper usat. Per provar. Per lliberar traços… Poca cosa. He tengut poc temps, en realitat, per dedicar-me a l’aquarel.la. He tengut altres ocupacions i compromisos, algunes lectures en les que calia avançar, i alguns afers domèstics que, ai!, sempre són una bona escusa o un motiu justificat per anar deixant de banda el que ens plauria fer… Aquí, tres proves florals, improvisacions ràpides, sense models.