Miquel Rayó

Sóc molt crític amb la manera que ha tengut l’Estat espanyol de respondre a la crisi sanitària del COIV-19: “aquí sólo mando yo”, “ordeno y mando”, i uniformes i medalles i fraseologia militar nacionalista en les sessions informatives amb la premsa. L’altre dia, el general que (suposadament) informa va mencionar fins i tot… la Guerra de Cuba! Què els fiquen dins el cap a les Acadèmies militars? M’estim més no saber-ho… Llenguatge bèlic i parament espanyolista, doncs, en una crisi sanitària universal! Apel.lacions a l’”orgullo de ser español” quan hauríem d’apel.lar a l’orgull de ser simplement sers humans compassius i solidaris. De veres que tot això em fa por: ja ho he dit fa unes setmanes. I la cosa va creixent, com una marea negra que s’escampa sense que te n’adonis… En un diari espanyol de pensament conservador, i de veres que per a mi quasi tots ho semblen, un titular ja parla de “caídos”… quan es refereix als morts per causa del virus si són membres de l’exèrcit, de la policia o de la Guàrdia Civil. Caídos!!! A l’Estat espanyol s’està preparant una gran reversió democràtica i ens en penedirem tots. Fins i tot molts dels que hi creuen encara. Però, hi ha més coses. Aquí, un lider polític local, membre ara del partit de l’extrema dreta espanyola declarada, i abans membre de l’extrema dreta espanyola oculta, ha aconseguit, amb el suport d’un sindicat de policia, que Unió de Pagesos retiri un anunci on apareixia Valtonyc com a animador a comprar productes del camp mallorquí… És a dir: ens fan por.  Ens diuen el que podem o no podem fer. I obeïm. Callam. Se’ls ha donat massa poder. Continua manant, doncs, qui sempre ha manat: l’España (amb “ñ”) de cupletistes, toreros, capellans, militars i guàrdies civils colpistes. Això sí: Constitucional. L’Espanya que condemna Valtonyc amb sentències de tribunals que no volen saber res del dret a la llibertat d’expressió. L’Espanya que tolera -i mira cap a una altra banda- la corrupció ben demostrable de la Monarquia. Pobre Valtonyc! Condemnat per dir dois enfilats en un rap! Pobres de nosaltres! L’Espanya, en fi, espanyola, de sempre. La de la Legión alçant un Sant Crist barroc…, i davant la gent extasiada de goig. Tenc, de veres, por.

Deixar que els dies passin… És una fórmula fàcil d’enunciar i certament mala d’aplicar. Durant massa temps hem après i practicat l’imperatiu que ens obliga a ocupar els dies, les hores, els minuts, cada segon… Només quan hem tengut la sort de ser a la muntanya, en un salobrar, en un camí a peu en un paisatge mesetari i amb la motxilla a l’esquena, hem intuït fugaçment que l’important és deixar passar el temps i observar sense presses les cosses que passen. Mirar, escoltar, alenar, ensumar, tastar… Només això. No ocupar el temps ens genera, però, mala consciència… Declaro estar sotmès a aquest imperatiu. Durant aquestes setmanes de confinament he satisfet la seva imposició. Faig aquarel.les, llegesc, preparo materials de projectes que tenc en marxa, retiro pols una vegada i una altra de certs recons de la casa… Per sort, a estones puc escoltar na Xon que omple el seu temps amb cançons i fent pràctiques amb la guiterra. Per sort, puc parlar amb els fills i amb els bons amics, que ja enyoram físicament. Per sort, podem treure la cussa un parell de vegades al dia (un imperatiu inexcussable, pobreta!) a fer una mínima volta a la illeta de casa. Per sort disposam d’un terrat on podem rebre el sol i on podem veure teuladers, tórteres, verderols…, i recobrar per als ulls els verds múltiples de les plantes domèstiques als cossiols. Mentrestant, omplim temps posant ordre -una de les formes de satisfer la gola insaciable de l’imperatiu- en arxius personals, en capces de fotografies, en carpetes de documents oblidats. Na Xon ha trobat, mirau per on!, la meva primera llicència federativa. De l’any 1974! El GEM (Grup Excursionista de Mallorca) acabava de fundar-se en la forma actual (abans hi va haver el G.E.M., amb punts, però això és una altra història que contaré aviat, si tot va bé). Jo en vaig ser, mirau per on un altre pic!, el primer tresorer, com bé ha recordat En Pere Llofriu en algun dels seus escrits. En Jesús Jurado el primer president… He rellegit aquests dies una gran novel.la de caminar. Feia temps que no l’havia obert: Cuerda de presos, de Tomás Salvador.  Amb el bagatge que ara porto a l’espatlla de lectures sobre caminar, aquest llibre és dels bons. M’agrada haver-ne recuperat la lectura.

Quin dia tan distint, el d’aquest 2 d’abril de 2020! Tan inesperat i inexplicable! Però, no l’hem de passar per alt. Dia 2 d’abril, demà, és el Dia Internacional del Llibre Infantil d’enguany. Així que, em plau donar-vos l’enllaç a una publicació virtual que fa molta de feina, i molt bona, en aquest tema, i que en dóna una molt pertinent informació: la revista Babar. I també vos pas l’enllaç a la pàgina del Consell Català del llibre per a infants i joves, CLIJCAT, que també és un boníssim referent en tals qüestions. El missatge d’enguany parla de la fam d’històries i de poemes… Sí, de la fam de paraules que sentim els humans. Trobareu els noms dels autors del missatge i del cartell commemoratiu en els enllaços que vos he dit. Bon dia, doncs! Bons dies! I que acabi prest i bé aquesta situació impensada! Tot anirà bé!

I ja que hi som, aprofitaré l’ocasió per penjar una aquarel.la d’ahir, perquè no oblido que el que a mi més m’agrada és fer paisatges, i caminar-hi:

Sobretot si qualcú ens convida a fer-ho. En aquest cas l’editorial Fahrenheit 450, i els seus animadors (Blanca Ballester, Toni Bauzà; David Castelo, MáximoFernández i Mar Rayó: enhorabona!), capaços de produir un tan magnífic fanzine en aquests dies de pandèmia i de confinament. La relació de col.laboradors és de primera, i em plau molt poder-hi aportar una pàgina. El podeu veure complet aquí. Tan de bo que pogués editar-se en paper qualque dia! El diari Última Hora en dóna aquesta informació i destaca la fotografia de Miquel Julià, esplèndida, que jo he tengut la boníssima sort de comentar:

Acaba un mes singular, març de 2020, el mes del confinament per mor del COVID-19, del qual no n’he parlat gairebé. Tanmateix… Cal estar a casa, ocupar dignament el temps, tenir esperança, assabentar-se de com estan els parents i els amics… La veritat és que una situació tan inesperada com dramàtica no m’inspira ni m’anima gens a escriure. Primer em va indignar el mode com es responia des de les autoritats al problema i vaig expressar el temor que em fa el procés posterior al confinament… Només m’empeny, ara, a animar-vos i a dir-vos que aviat ens en sortirem, que tot anirà bé (TOT ANIRÀ BÉ). Si és possible, si tenim sort, tots i totes. I res pus. Si, en canvi, vull seguir amb els intranscendents comentaris de sempre, de les meves coses. Dia 30 de març de 2015, per exemple, feia aquest esquetx d’un paisatge típic, el de Formentor i l’illot d’Es Colomer. El feia des de la talàia d’Albercutx. Hi havia anat per mirar el pas de rapinyaires migrants. Hi havia altres ornitòlegs, alguns dels quals amics meus. També els vaig dibuixar. El paisatge està fet en un quadern de paper Arches. Era el meu primer paisatge a l’aquarel.la, en aquest cas, pres directament en el camp, a l’aire lliure. M’agrada, perquè mostra llibertat dels gestos… Fa unes setmanes, abans del confinament vaig pujar el Massanella i vaig fer aquest altre apunt. La tècnica és distinta, i ho és el paper, molt més magre. Aquell, el pintava directament amb el pinzell, sobre uns trazos de llàpis. Aquest, primer amb un retolador de punta fina, i posteriorment l’aquarel.la aplicada amb molt de compte, perquè el paper no resisteix tanta d’aigua. Han passat cinc anys. Cinc anys de jugar amb dibuixos i aquarel.les, explorant un nou món de la diversa panòplia de modes de l’expressió humana. Cinc anys d’aprenentatge.

I aquí estan els meus exercicis de final de curs. Havíem de convertir el paisatge urbà fet en el mateix paisatge urbà, pèro, després d’una pluja… Hi ha “tips” -tècniques- que permeten fer-ho, i aquí els he aplicat. Els mostra generosament el professor del curs Daniel “Pito” Campos, molt didacta i de bon humor, i de gran saber. Gràcies. Ara me correspon practicar molt. I ara les dues versions que he fet, de paisatges urbans banyats:

Gràcies a Gabi Rodas per un article estimulant sobre la narració oral i la lectura i la fantasia, que titula Cuentos en familia… Estimulant, perquè, sento ja una gran preocupació per com van les coses, i m’agrada poder col.laborar amb qui em fa una consulta. Aquests dies faig breus videos amb una lectura: un dels poemes del meu projecte Gira el full: no vos n’he parlat mai? Ja ho faré. Ara és ara. Continuam bé. Cumplim la consigna de quedar a casa i no sortir si no és per necessitat imprescindible. Procuram fer un poc d’exercici a la sala. I desenvolupar rutinàriament les tasques de gestió domèstica necessàries, i també les diferents activitats que ens agraden. Ara tenc la ràdio tancada, perquè me fatiga tanta d’informació, i necessito un respir. Continuo amb el curs d’aquarel.la on line, que és molt pràctic i molt útil, i ahir vaig fer una segona versió de la pràctica per al projecte final. Com és possible, però, que m’hagi sortit pitjor que la primera? Hi veig el gran defecte: la perspectiva no és correcta, “desafina”… I crec, ai!, que en l’esquema que ja tenc preparat per a la tercera versió el blanc deixat per als cotxes també està desafinat. I aquest blanc, que està desproporcionat, condiciona tot el treball. Aquí la teniu, aquesta segona prova:

A pesar de tot, cal seguir. Intentar conservar les rutines quotidianes i fer-ne de noves, adaptades a la situació. Així que: gestió domèstica i familiar, informar-se, lectura i un poc d’escriptura, pensar amb els amics i les amigues, atendre i agrair les (poques) sol.licituds de col.laboració que hom pugui fer-te (Diario de Mallorca, llibreria Baobab, etcètera), i seguir pintant. Ahir vaig acabar una primera versió de la pràctica per al projecte final del curs on-line de paisatges urbans amb aquarel.la de Daniel “Pito” Campos. Aquí està:

Sens dubte, el curs és molt recomanable. A més d’econòmic, és molt pràctic i útil.

No em fa por el COVID-19. Si em contagio m’hauré contagiat, i ja en veurem les conseqüències. Només espero no encomanar-la a ningú. Procuro seguir les instruccions que ens recomanen les autoritats. Jo quedo a casa i animo tothom perquè ho faci. Veurem també si les autoritats s’han equivocat o no. Ara no els vull jutjar. No els envejo gens. Estic segur que fan el que poden. Ara bé, sabeu què és el que de veres em fa por? Els militars, la Guàrdia Civil i la Policia. Què fan aquesta gent cada dia informant en primera fila? No neg que poden ajudar, i molt, i que està molt bé que ho facin: per això els pagam, en realitat. Els han donat una autoritat i una presència que no correspon a allò que jo esperava d’un govern democràtic, civil. Molta de por, em fan. Avui, ara fa uns minuts, m’ha semblat que el general que informa cada dia de no sé què punyetes ha d’informar un general en una crisi sanitària, ha amollat una parrafada d’antologia del desbarat i del més ranci Celtibèria Show. Ha vengut a dir: “Hem de ser com soldats”. Déu meu! No ha dit (encara, però tot arribarà) com “soldats de Crist”. No sé quina malaltia té l’Estat espanyol, que sempre ha de fer referència i ha de tenir com a guia d’acció l’Església, els militars i similars, el rei, els toros, la sang de les figures barroques de la Setmana Santa, la copla, el castellà… Què té Espanya que sempre, en qualsevol discurs i en qualsevol ocasió, ha de lloar “las Fuerzas Armadas y los Cuerpos de Seguridad del Estado“? Jo us ho diré: franquisme arrelat, invencible. El franquisme com a destil.lació del pensament centralista, religiós i monàrquic de segles i segles de follia imperial i de fracàs democràtic. El vertader virus que infecta l’Estat és aquest. Imposa temor fins i tot en el cervell de la gent més progressista. I com vaig apuntar en l’entrada de fa uns dies: després de la crisi del COVID-19, sospito que en sortirem amb menys llibertats, més reprimits. El discurs del rei va ser patètic, ple de tòpics i frases fetes, mites caducs, casposos. Qualsevol excusa els és bona, als espanyolistes, per sotmetre la gent a la seva voluntat sectària i malaltissa. Aquesta crisi del virus és ideal per a ells… També ha dit el general -què ha de dir, pobre home?- que hem de fer nostres els valors militars… Horrorós! Quanta pobresa de criteri, quanta manca d’intel.ligència, de modernitat… El que ara hem d’escampar són els valors cívics, democràtics, compassius, solidaris… Res del que significa la milícia en aquest estat d’opereta i de patriotes plorinyadors: disciplina, ordres, armes, “cojones“, comandament únic, matonisme, fatxenderia, banderisme “rojigualdo” i “aporellismo“…, que el discurs seu oculta sota les paraules “tronitronants” de llagrimeig cocodrilesco-patriòtic: “disciplina, espíritu de sacrificio y moral de victória“, i que emociona tant els espanyolistes. Déus meus! Si l’exèrcit espanyol i cossos assimilats no poden presumir de gairebé res, si no és la d’haver fet de servidors de dictadures i de repressors i d’haver protagonitzat “gestas gloriosas” al final inútils…! I ho dic com a net de Guàrdia Civil. Aquest és, doncs, el meu temor. El meu gran temor. I òbviament, la crisi econòmica inevitable.

Naturalment. Seran setmanes, i segurament més de dues i més de tres, de gran dificultat, que haurem de véncer amb paciència i organització domèstica. Jo quedaré a casa, i sé que les muntanyes seran encara on són, i que també hi serà el Camí de Llevant. Per sort, tenim avui mitjans de comunicació que ens permeten contacte immediat amb parents i amics, i entreteniment, si és el cas. Que ens permeten estar informats (compte amb la premsa del règim, però!). Per sort també, tenim a casa afeccions que ens permetran -esperem-ho!- passar el temps dignament, i sobretot, tenim una cusseta a la que hem de treure vàries vegades al dia al carrer, fet que ens permetrà fer bones caminades per esplaiar-nos i mantenir el mínim de forma física. Gràcies, Pipa! Dit això, confesso que no m’agrada l’actuació del Govern d’Espanya. Ahir va semblar que no en teníem, de govern, tanta va ser la tardança, sense explicacions, a donar compte de les decisions del Consell de Ministres. I allò que ha resolt el Govern és… “la unidad de España“. Basta a dir que l’extrema dreta franquista està contentíssima amb el que el govern ha decidit, i que les portades de la premsa impresa són gairebé unànimes i d’un populisme espanyolista que fa empegueir. A l’Espanya centralista no entenen que la realitat de l’Estat és una altra, diversa, i que els governs autonòmics, i especialment, el basc i el català, poden ser col.laboradors molt eficaços. Del de Madrid no en parlem, és la capital del regne (amb minúscula): lamentable. El PSOE tampoc no ho entén. De què té por? Ara comanda arreu de l’Estat, que és el que vol en realitat, amb el gabinet de crisi que ha creat. Només els interessa sostenir el mite unitarista? El discurs d’ahir del president socialista és de llàstima i de vergonya aliena. Temps hi haurà de parlar-ne. No aquí. Aquí només cal recordar que aquesta España (amb “ñ”), la de la Guàrdia Civil prepotent, ineficaç i covarda (Pérez de los Cobos, Baena), la Policia exaltada (Jusapol), i Exèrcit inoperant (per al qual l’única missió sembla ser la de defensar la Unitat),  toreros i cupletistes, monarquia anacrònica, i premsa cortesana, no va saber trobar milers d’urnes (per sort no eren armes!), només va saber respondre a la demanda dels independentistes catalans amb un discurs humiliant del rei (amb minúscula), amb colps i amb una interpretació de les lleis que a Europa no és admissible, una Espanya que ara ignorarà massa coses relacionades amb el cap de l’Estat… Què bé que els va, el virus! Jo quedo a casa, sí. Però, confesso que quasi tenc més temor a allò que vendrà després d’aquesta etapa de re-centralització imposada que al COVID-19.  I no en parlem de la crisi econòmica que patirem… Ahir vaig fer una tercera versió d’un paisatge urbà. Té un aire naive: