Miquel Rayó

En efecte, i qualsevol altre dia, el més impensat… és possible la satisfacció. Com ahir, amb aquest apunt de paisatge, simple, no molt gran, naturalment inventat o imaginat o copiat, en aquest cas, inconscientment. I fet amb quatre traços. És vera que tenia el fons pintat des de feia dies, ben eixut, doncs. També és cert que el paper, ja usat, no és del millor. Però, n’estic satisfet. Ja té, per cert, destinatari. Cap al Montseny se’n va per correu postal. Amb il.lusió i amb amistat. Allà sempre pot acabar en una foguera de Sant Joan, que no és un mal final. I una altra nota sobre les aquarel.les: una cosa vaig aprendre, entre d’altres, al curs amb na Idòia Lasagabaster, magnífic, positivíssim. A tirar. Sí, vull dir: a tirar a la paperera el que no ens satisfà o fins i tot el que hem desat una vegada i, més tard, endevinam o a la fi sabem o acceptam amb humilitat que és un mal apunt, un mal dibuix, un mal resultat. A ser estricte amb la pròpia feina, a no conformar-te. A la paperera, doncs! Fa uns dies vaig repassar aquarel.les passades, i en vaig tirar moltes (ja ho he fet vàries vegades). Però, creureu que aquest apunt abstracte (?), que ja és derivat d’un retall d’un paper més gros, no he estat encara capaç de tirar-lo? M’agrada. No em demaneu per què ni què hi puc trobar… Com explicar-ho? És totament distint de l’anterior. També és un paisatge, amb elements urbans potser… Continuo pensant, i per ventura ja és un retall de fa un any, que si és envasat amb cura quedarà bé, digne. Què més puc voler? A veure si passa una futura selecció.

Un dia, i mai no saps a priori per quin motiu, les aquarel.les no surten. No hi ha manera. Les embrutes, s’obren colfloris, s’esguerren, no endevines els colors, no t’atures quan toca d’afegir-hi taques… Divendres vaig llençar dos papers a la paperera; enrabiat, ho confesso. Dos fracassos absoluts. És una sensació frustrant. Un tercer paper el vaig desar amb clemència a l’espera que s’eixugàs, per aprofitar-ne la part posterior un altre dia. I vet aquí que ahir, dissabte, vaig quedar molt satisfet de les dues còpies que vaig fer d’una obra esplèndida del gran Aubrey Phillips, sobretot de la segona, que és ja més lliure… La primera ocupa l’anvers del paper amnistiat el dia anterior… Per què ahir sí, doncs, i despús ahir no? Segur que tenir un bon model ajuda. Indiscutible. I com que ahir, a més, vaig seguir bé les passes que apunta el mateix mestre, el meu camí estava ben fitat… Preparar bé l’aquarel.la, pensar-la bé també ajuda. Indiscutible igualment. Vet aquí les dues còpies meves del preciós paisatge A Winter Stream, publicat al llibre Watercolour Painting with Aubrey Phillips.

Cap. Cap culpa. Vull dir: les cussetes. No són culpables de res. Aquí les teniu. Na Pipa, peluda, i na Lila, ratera. Una, amb la seva bolla. L’altra, amb la necessitat permanent de ser amb qualcú. Cadascuna amb la seva personalitat. Cap d’elles no és nostra, sinó dels nostres fills, però les dues són a casa i com si ho fossin, nostres. Mereixen una entrada en aquesta pàgina, un reconeixement, perquè són una companyia molt gran (aquesta és la virtut dels cans, heretatge del llop, animals de guarda, de grup, de família) i ens han servit d’entreteniment domèstic i d’excusa també per sortir al carrer uns minuts cada dia durant aquest ja llarguíssim període de confinament. I perquè tenen una grandíssima paciència. De vegades parles amb elles, i és d’agrair la seva atenció ingènua perquè, per si fos poc, mai no discuteixen amb tu… No hem pogut, però, anar amb elles pel camí d’es Correu ni pel tram del GR221 que s’enfila pel camí de Son Moragues ni per la ruta que va des d’Establiments fins a Esporles… A què ve, ara, això? Simplement: faig aquesta anotació, perquè els cans són molt bon col.legues, empàtics, fidels. I perquè convé donar les gràcies de temps en temps. A qui sigui. Recordau allò de “germà aire”, “germà sol”, “germana lluna”… Doncs, això és. Germanes cussetes.

Perquè, potser els tenc en la memòria o en els somnis o en les expectatives o en els desitjos… I perquè per fer-los aprofito papers ja usats en l’anvers, i així no sap tan de greu fer aquesta mena de proves amb colors, textures, pinzells, més d’una de les quals se’n va directa a pa paperera… Tots, no obstant, els que amnistio de moment, tenen alguna cosa en comú. Quina deu ser? Què els unifica en la meva ment? L’instant? L’alè?

Qualque dia hauré d’abandonar aquest bloc (o pàgina web o el que sigui), tancar-lo. No hi ha manera de… com en diuen, ara? Ah, sí! Monetitzar-lo o una cosa semblant… Clar que, en realitat, no hi penso mai amb això. O quasi mai. Com no hi penso quan faig literatura o quan faig altres activitats. En aquest país -Mallorca, Balears, Catalunya, i a Espanya, com a estat-, es dóna per descomptat que les feines de caràcter creatiu cultural són sempre o massa sovint de franc, i nosaltres, els creadors, ens deixem enganxar en aquest parany… La llengua, ens diuen, la pàtria, el saber, la cultura, l’escola… Quines bones excuses! Ja em va bé! Són bons motius vocacionals. Però, a què ve ara aquesta deriva monetarista? No ho sé. Tal vegada és que començo a comprendre la dimensió de la crisi que vendrà en aquests temps pròxims… Uns temps en què sostenir el cost d’un bloc serà un capritx que ja no es podrà tenir. Veurem. No em sabrà greu. El bloc ha satisfet, i de molt, la funció per a la qual el vaig crear: mostrar el que feia, tenir més o menys ordenat el meu quefer, presentar activitats, reproduir les ressenyes que faig al diari, anunciar els actes en què participo… Beníssim, doncs! Gràcies. Per si fos poc, fins i tot gràcies al seu contingut m’han concedit generosament des de l’AELC el premi Aurora Díaz-Plaja de la crítica i la divulgació de la literatura per a infants i joves. Què més vull? Res. Avui, per exemple, aprofito per dir aquí que he acabat una altra plagueta d’escrits. Ho varen ser al seu moment Llibre de minúcies i La nuesa del silenci. No us pensàssiu: només són 23 escrits, i ben breus. M’agrada omplir quaderns, plaguetes. Aquest el vaig comprar al Museu del Prado l’any 2013, el vaig començar el 2016 i l’he acabat el 2020. No m’he trencat, com podeu endevinar. Escrits del tipus:

“L’engronxadora, el potus tenaç sobrevivent, l’ordinador. Veig també quaderns i els estris d’escriptura. Veig la mà dreta, que subjecta la ploma amb què escriu aquestes línies, i veig la mà esquerra que intenta evitar que el paper fugi, advers com és a les paraules que li imposen.”

“Si volguéssim de veres mirar bé, potser hauríem de tancar els ulls amb més freqüència.”

“A hores d’ara, l’únic efecte en mi de l’escriptura és el vertígen.”

O aquest altre:  “L’àngel anuncià la sagrada concepció i, a les cadenes, els tertulians en feren vega.”

Ara ve la feina de corregir-los. Ja podeu veure que és ben poca cosa. Quedaran inèdits i no passarà res. Ah! Oblidava dir que el títol del quadern és Quadern del cap de ca, perquè a la portada hi ha la reproducció del famós cap de ca atribuït a Goya o a qualcú del seu taller. Una imatge que sempre m’ha agradat. I sempre m’ha intrigat.

Com sempre els detalls són essencials. Senyalen la diferència entre allò, diguem-ne, normal, i el que és distint. Són sovint significatius, els detalls. Si són oportuns. Vegem l’exemple en aquest paisatge inventat, d’ahir mateix. Comparau les dues versions. Una sense taques, l’altra amb taques escampades amb quatre simples tocs de pinzell amb el dit, un dels gestos que aprens de cursets o de veure demostracions per internet. Les taques són un detall. Al meu parer milloren el resultat. Permeten textures significatives.

Per aprofitar els gestos i tècniques apresos en els dos cursets que he fet darrerament, i per aprofitar el revers de papers usats o per aprofitar papers de no massa qualitat. Aquí vénen tres recons urbans, doncs. Sembla que surten de la meva memòria de pobles o ciutats travessats en algunes caminades. Realment, són paisatges d’enlloc. Paisatges del record o del somni.

Vet aquí les pràctiques finals del darrer curset d’aquarel.la que he fet amb Domestika, amb el dibuixant Alex Hillkurtz, francament bo. Es tracta d’un curs de dibuix a tinta i amb aquarel.la per millorar els esquetxos d’edificis, sobretot.  M’ha agradat seguir-lo, i al final he fet dues versions del projecte amb què el curs acaba. He dibuixat l’Hostal Cuba. Aquí podeu veure el resultat. Dels dos en podríem fer un de digne.

No sé si en faré la traducció correcta. Provem-ho: “Caminar tres milles o quatre, o cinc, o el que es vulgui caminar; pel fang i tota sola. Què pretén, amb això? En la meva opinió no és més que una presumptuosa mostra d’independència“. D’Orgull i prejudici, una de les grans novel.les de Jane Austen. Crec que Raymond Chandler va escriure en qualque carta no sé a qui que li agradaria escriure un dia una novel.la “d’aquestes angleses” on la gent fa llargues caminades… Beneïdes siguin les velles novel.les angleses (o en llengua anglesa, penso en James Joyce, per exemple, o en Conrad). No tenen parió. Sigui escrita per Stevenson o per Dickens. Sigui Sterne o alguna de les germanes Brontë.

Ja es comenta. El confinament durarà, com sospitàvem, més del que ens pensàvem a l’inici. Parlen ara de dia 10 de maig… D’allargar l’estat d’alarma… Es diu que hi haurà algun alliberament… Respirem, acceptem, resignem-nos… Ja he dit que accepto i obeesc, perquè crec que els que tenen el repte de gestionar el tema ho fan el millor que saben, i que només faig dues crítiques (implacables) a la gestió del Govern de l’Estat: “l’ordeno y mando y aquí mando yo” i el paper excessiu -i patètic- de l’Exèrcit i similars en tot això… No sé que hi fan, cada dia, adoctrinant els espanyols sobre les virtuts de les forces armades i policies i tricornis (amb minúscula). Ho deixo aquí. I nosaltres, ho confesso, tenim sort. Tenim afeccions, espai, llum, els proveïdors proveeixen, les targes de crèdit no ens fallen de moment, i el més important: ens avenim… També ho deixo aquí. I després, què? Em sento incapaç de pensar sobre tot això. Me té sobrepassat. Així que ho deix també, a l’espera de millors ocasions. No tenc, ara, paraules a bastament, ni pensaments prou dignes i prou fonamentats per exposar les meves sensacions. No entenc res, o gairebé (avui, al Diario de Mallorca, un conegut opinador ex-socialista donant la raó a l’ultra dreta franquista espanyolista!). No ho entenc. I tenc por… Me demanen -una bona amiga- que faci davant el mòbil -què oc m’agrada!- una lectura de qualque fragment literari que m’impressionàs o que me marcàs per qualque motiu… Segurament la faré. No m’agrada dir que no. I sabeu quin és el fragment que m’ha vengut tot d’una al cap, sense dubte? Aquests dos simples versos de Costa i Llobera, del poema La vall:

M’agrada aquells paratges

tot sol anar trescant, a la ventura…

Què poca cosa i tanta cosa alhora! Perquè, és el que de veres més enyoro ara: poder trescar sol per la muntanya, pels camins. Deixar anar els peus i la mirada i escoltar, i sentir que camino sota el sol, amb fatiga, o sota la pluja, o amb el vent en la cara, incòmode… De fet, dia 26 d’aquest mes tenia pensat iniciar la meva caminada d’enguany pel Camí de Llevant, per fer uns 500 km. de Camí de Sant Jaume des de València fins a Toledo… No podrà ser. I la questió és: quan podrà ser? De moment, practico paisatges a l’aquarel.la, com aquests. L’urbà potser prové, perquè és una improvisació, de qualque memòria d’un poble de Castella o d’Extremadura, de viatges meus anteriors. Qui pot saber-ho! I el paisatget de Venècia…, si no hi he estat mai! És que tothom pinta Venècia i jo encara no ho havia fet. Pràctiques elementals. Minuts que guanyo a la desesperança, potser.