Acabarà el mes

Acabarà el mes d’agost. Són dies de calor i de preocupació. La calor humiteja la nostra pell i deixa les robes banyades, incòmodes. I els llençols, en la nit. La preocupació per l’expansió de la COVID creix. Aquesta setmana -és clar: hi ha més proves, més dades- hem conegut tres casos ja molt propers, d’amics i amigues. Esperem que passin la quarentena bé, i que en surtin millor… I esperem que nosaltres no en siguem afectats, i tot és possible, perquè sembla reduir-se la cosa a una questió purament atzarosa i estadística. Tot plegat, cansa i desanima. Perquè, hi ha més… Avui mateix, bateria d’articles, quina casualitat!!!!, de lloança i quasi d’exaltació fervorosa en favor de la política decantada pels populars al Congrés. Aquesta dona ha fascinat la “gauche divine” d’abans, ara reconvertida en la cara intel.lectual del conservadorisme unitarista de cultura castellana i, quines coses!, constitucionalista (quina apropiació tan sagaç d’una paraula!). Almenys, dos articles d’avui: Vargas Llosa (a El País, com no?) i Andreu Jaume (a El español). D’aquest em sap greu. D’Andreu Jaume. Fa pena que un tan intel.ligent cervell hagi caigut en el parany ideològic de la dreta extrema i de l’extrema dreta d’Espanya, en la seva teranyina. I sempre, en aquests articles -és com si els seus autors responguessin a tocs de corneta emesos puntualment des de qualque caserna oculta en qualque Olimp-, l’apel.lació a la “moral” i l’atac a la nova esquerra parlamentària… Per a ells, el que no és el que ells creuen no és “moral”. Sentencien i enfilen tot un rosari de frases de pensadors que possiblement interpreten de forma tendenciosa o, com a mínim, interessada… Sento una gran llàstima. No per Vargas Llosa, precisament. En fi… Cadascú és com és i fa el que creu que ha de fer. Confés que a mi em ve just fer el que bonament puc fer i tractar d’entendre el que bonament pretenc entendre millor… Lectures? Poques, perquè, com diré en qualque entrada futura, estic immers en el procés de fer un treball que m’ocupa molt de temps. Destacaré La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, en traducció catalana, a la fi!, d’Alba Dedeu (adesiara). Una bona lectura que flaqueja avui, al meu parer, per mor del sentit religiós amb què hom argumenta sobre la llibertat dels homes. Pendent, un poemari de Iorgos Seferis, Diaris de bord (adesiara, també). Un còmic -un western que no m’ha acabat d’agradar-: Sykes, de Dubois i Armand (Ponent Món). I un poemari de la petita editorial Fahrenheit 450º: Los muertos y los dormidos, de Patrició Rascón, una acurada selecció de poemes. I les aquarel.les. Alguna marina, alguna improvisació amb colorins, algun paisatge d’aiguamoll, reconec que excessiu…