Miquel Rayó

Dues, en penj. Un paisatge, i un pseudo-paisatge. M’agraden els dos.

Avui tenc el dia polític. Què hi farem! Qui no vulgui saber-ne els motius ho té bo de fer: “clic”, i ja està. Però, és que llegesc tantes asenades -al meu parer ho són, tot i que intent mantenir sempre que puc una actitud de dubte cartesià i respectuós envers les opinions i les persones dels altres- que no puc romandre callat. Vull comentar un article que va sortir ahir en un diari local. Dic per endavant, i ho faig amb tota la franquesa que pogueu imaginar-me, que estim personalment el seu autor. El tenc per una molt bona persona -i em consta que ho és- i el tenc igualment per un grandísim poeta d’expressió castellana -i aquesta avaluació pot ser objectivable simplement amb la lectura dels seus versos, magnífics i commovedors. Per tant, no escric això mogut d’enveges, odis, frustracions, velles disputes… No. Res de res. Ho escric des de la incomprensió que em produeix llegir les opinions expressades a raja-ploma per tants i tants d’opinadors espanyols, entre ells el meu amic. De veres, no entenc com poden cometre tants d’errors intel.lectuals en el seu discurs, ells i elles que se saben intel.lectuals. Admet la seva ideologia, és clar. No entenc, però, que la defensin des de falsedats, mitges veritats, mesclant ous amb caragols i etcètera. Vet aquí, doncs, algunes frases i opinions d’aquest molt bon poeta, bona persona i bon amic meu. L’article és una andanada contra, com no?, Podemos, que ara toca. Amolla, el nostre autor, ja a la quarta línia de la seva col.laboració, “la inquietante, la siniestra realidad de Podemos“. Dos adjectius per fer por. I continua, tres línies més endavant: “Podemos es -o era, porque ya no sabemos si existe- un partido autoritario, caudillista y totalmente opuesto a la libertad de expresión, y que por eso mismo se parecía mucho más a una tenebrosa secta religiosa que a un movimiento político liberador“: da-li cebes! On són les proves irrefutables d’aquesta afirmació, que no puguin ser aplicables a qualsevol altre partit de l’Estat? Per si fos poc: “Podemos era una secta gobernada con mano de hierro por una pareja de megalómanos narcisistas“. Au! Secta, megalómanos, mano de hierro, narcisistas… I per si fos poc: pareja! Qui en pot donar més, d’aquesta estopa?

El nostre autor, per si no bastàs, gira de cop la borda per fotre les canonades als electors, als ciutadans: “Cualquier persona que tuviera dos dedos de frente sabía desde el primer momento que Podemos tenía muy oscuras, oscurísimas conexiones con Venezuela e Irán“, cosa que ni tota la polícia patriòtica junta ni tota la judicatura espanyola junta i aliada amb l’anterior i amb la premsa (i aquestes tres forces juntes sí que em fan por, a mi!) no han pogut demostrar mai. No comprenc, de veres i ho dic amb sentiment, que l’autor que estim no se n’adoni de la no-veritat que exposa: o és que té informacions secretes a les quals no tenen accés ni la policia patriòtica ni els jutges patriòtics ni el patriòtic OK Diario, per exemple? Afegeix, impertèrrit, el nostre bon amic: “Y cualquier persona con dos dedos de frente tenía que saber, nada más escuchar a Pablo Iglesias o a Juan Carlos Monedero o a Irene Montero, que eran personas con un perfil psicológico claramente autoritario…“: perfecte. Un diagnòstic de psicologia clínica emès per un llicenciat en Filologia Hispànica. Fixem-nos, però, com esmenta dues vegades la poca intel.ligència dels votants de Podemos. Abduïts o beneits: vet aquí la clase de persones que voten a Espanya el que no han de votar. Després, el nostre poeta, esdevé post-profeta: “todos ellos [si haguessin nascut en els anys 20, diu] habrían acabado siendo destacados miembros de los “órganos de Seguridad del Estado… Como Putin“, que no falti aquest nom. Podríem seguir… Hi ha alguna cosa més en el seu article que no vull que em passi per malla. Per exemple, aquesta, que és d’una falsedat més que evident, i que no puc entendre que també sigui pensada i sostinguda pel meu bon amic, com si fos un cunyat de taverna qualsevol, i sé que no ho és. Quan explica el per què hi ha hagut gent que ha pogut creure en Podemos, enfloca, categòric: “Por varias razones. Una es que hay un sector importante de la clase intelectual que siente un desprecio absoluto por la democracia representativa -la para ellos “abominable” democracia capitalista- y este sector domina cadenas de televisión y editoriales y productoras cinematográficas“: formidable fantasia! El País, El Mundo, ABC, La Razón, PRISA, La Sexta, Telecinco, Trece, Antena 3, Tele Madrid, Ib3, TV3, El diario, la SER, la COPE, ONDA CERO, La Vanguardia, The objective…, tots aquests mitjans i cadenes, i els que no nomen, estan de veres dominades per “un sector importante de la clase intelectual” que menysprea la democràcia capitalista? Tots els seus directors i directores, tos els seus opinadors (entre els quals, ell mateix) i opinadores, tots els seus presentadors i presentadores, redactors i redactores…? Inda, Ferreras, Quintana, Barceló, Azúa, Vargas Llosa, Savater, Caño, Gallego-Díaz, Maruenda, Pereda, Pardo de Vera, Maraña, Cardero, Escolar, Ramírez, Marius Carol, Rubio…? Evidentment, el meu amic sap que això que diu no és cert. Sap el que no vol, quan comenta l’angoixa amb què vivim i per calmar la qual els ciutadans cercam qui ens ajudi a suportar-la: “Y es ahí donde aparecen los vendedores de crecepelo ideológico que nos engañan diciendo que la culpa [de l'angoixa que vivim] es del capitalismo, del malvado, tenebroso y exterminador capitalismo neoliberal“.  Llegesc que aquí l’autor amolla els tres adjectius en clau irònica, i no definidora com aquells dos d’abans. Mira per on, jo sí pens que el neoliberalisme és tenebrós, i malvat i exterminador. Podria escriure aquí una bona relació de noms de gent sàvia i demòcrata que també ho pensa. I que ho pensa des de dades i des de fets. Admet, és de justícia, que el meu amic poeta entrelluca que potser hom ha fet un mal negoci canviant -a Espanya i arreu: la història no ment, per desgràcia- l’extrema esquerra per l’extrema dreta. Ni Iglesias ni Montero ni Monedero  porten una pistola sota l’aixella. Abascal, sí. Tot plegat, acab de perdre inútilment una hora. Tanmateix, continuaré estimant el meu amic. Si heu arribat fins aquí, gràcies i disculpau-me. En la próxima entrada, ho promet, penjaré una pacífica aquarel.la.

PS: que ningú no cregui que sóc cec a les maneres de fer política del tàndem Montero-Iglesias. Però, no és molt diferent de la manera de fer política de qualsevol partit polític on hi ha sempre una cruel disputa pel Poder. Montero podria desaparèixer discretament. I Iglesias. Podemos -i l’independentisme català- han estat al meu parar de les molt poques iniciatives polítiques que han tractat de plantar cara al Poder Profund de l’Estat espanyol.

Punt primer: un discurs.

Punt segon: un article.

S’entén?

Aquest és un relat molt divertit i recomanable. En surt avui la ressenya a les pàgines interiors del suplement Abril del Diario de Mallorca.

Fa temps que no parl de llibres aquí i sovint pens que hauria de tornar a fer-ne comentaris en aquesta pàgina o blog o el que sigui. La veritat és que em fa peresa, i que també significa una dedicació de temps, exigent. No puc deixar d’expressar, però, la positiva sensació que m’ha produït la lectura de la novel.la Contra el món, d’en Pere Antoni Pons: és un text demolidor, que qualsevol persona mallorquina hauria de llegir. A banda d’estar molt ben escrita i molt ben estructurada, presenta, gairebé des d’una implacable reducció a l’absurd, el grell del nostre entorn socioeconòmic tal com és: miserable i violent. La lectura del llibre d’en Pons és demolidora. Escarrufa, per exemple, quan parla de com funciona Espanya i de com l’illa, ca-nostra, està sotmesa als imperatius d’aquest funcionament. La novel.la supera i actualitza les que, fa dècades, exposaven les maneres com el turisme de masses havia trastocat la societat illenca. Pons supera, en aquests sentit els textos sobre el tema igualment admirables, al meu parer, de, entre d’altres, Baltasar Porcel, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila o Antoni Vidal Ferrando.

Com sempre passa a Espanya -hom en podria establir un teorema-, Ciudadanos, com totes les propostes polítiques suposadament centristes, ha acabat en el cove de la dreta més cridanera, reaccionària i exaltada. Tricorni amb tatuatge, corona, justícia amb punyetes, capella i plaça de toros. L’anticalanisme sobre el que es fonamentava Ciudadanos -en realitat la seva única raó d’existència- només ha servit per enfortir l’Espanya de la caspa i de l’orgull, del supremacisme castellà (amb el mite de “la lengua común” i dels “Reyes Católicos“) i del nacionalisme espanyol, violent i franquista, colonial, casernari, masclista i homogeneïtzador “contra los nacionalismos excluyentes“. Com sempre passa, guanya l’espanyolisme ranci. El de sempre. Tant els és, als centristes espanyols, hagin passat o no per Ciudadanos, si a la fi governa l’extrema dreta. I no en parlem dels socialistes frustrats ni dels barons enrocats. L’important és “¡España, España, España!“. Tornem al cas. Gràcies, doncs, a la intel.lectualitat centrista, i a la constitucionalista i en el fons anticatalana que ha lloat llagoterament Ciudadanos, i ara Valents, i abans UPyD i demà el que toqui. Ja teniu el que volíeu: la foto de Colón. O creieu que és possible cap altra cosa, aquí, Azúas, Aguilós, Capós, Savaters, Silvas, Espadas, Pericays, Vidal-Fochs, Jaumes i tota la tropa…? No em valen les llàgrimes de cocodril, ara. Ho heu facilitat. Ho sabíeu. Ho hauríeu de saber, perquè la Història ens ho ensenya. I se suposa que vosaltres, d’Historia de España, en teniu un saber oceànic, com el teniu de gairebé tot, totòlegs. Heu fomentat, amb odi i amb crits, l’odi. Amb verba florida, sí. Per això sou intel.lectuals i en presumiu, gairebé sempre menystenint els qui no són de la vostra classe ni de la vostra corda. Amb verba polida, això sí. De teorema.

Dues més. Fetes aviat i depressa després de tornar a casa del viatge al Camiño dos Faros (Galícia), una preciosa caminada. Necessitava tastar colors, estampar gestos, imaginar espais.

Tenc una certa prevenció a fer anuncis sobre les possibles edicions dels meus treballs de caràcter literari (o d’altres escriptures). Pens que depenen de tants factors –decisions dels editors i editores, correccions, calendaris editorials, disponibilitat de paper, ritmes de les impremtes, capacitat de distribució, etcètera-, que es fa arriscat aventurar dates de publicació. Una cosa són les il.lusions pròpies, grandíssimes, i una altra cosa és la realitat de la producció editorial, física, econòmica. Potser són dimensions distintes, i no necessàriament connectades com nosaltres voldríem, els autors i les autores. Tot i això, vull aventurar-me per una vegada. I fer l’anunci d’algunes novetats. Durant l’any present es convertiran en llibre dos projectes meus. Un poemari i un, diguem-ne, estudi sobre l’excursionisme dels inicis de la segona part del segle XX a Mallorca. El primer és literari. El segon és muntanyenc. El Gall i Lleonard Muntaner, editor, seran les editorials que n’assumiran el risc, respectivament. Les conec, conec els seus responsables, i sé per experiència que fan un bon treball, i que alhora que respecten els meus textos saben advertir-me d’allò que podria millorar-los. No puc fer, doncs, cap altra cosa que agrair les seves decisions positives en relació amb el meu treball, la confiança que hi dipositen, el risc que assumeixen, l’empenta que em donen. No diré res pus per ara. Perquè, en efecte, encara podria afegir altres novetats que m’il.lusionen. També editorials. Anem poc a poc, però, passa a pasa, fita a fita. Com en les pujades a qualque cim de la Serra. I sí, la imatge amb què comença aquesta entrada és una pista. I sí, també ho és la imatge que podeu veure a la dreta.

He fet, avui horabaixa, aquesta interpretació d’una fotografia del bon amic en Damià Jaume, del seu recent viatge a la costa de Mauritània.

Doncs, sí, en tenia, i moltes. Hem estat fora de casa una setmana. Hem caminat des de Roncesvalles a Logroño, pel Camí Francès a Sant Jaume de Compostel.la. Hi hem anat amb dos bons amics. Ha resultat una caminada plàcida entre bells paratges i cants de cucuts, de sól.leres i de rossinyols. Hem passat per Zubiri, Sansol, Torres del Río, Lizarra, Los Arcos, Puente La Reina… Ahir em vaig poder plantar davant del paper, la paleta de colors i els pots de l’aigua. I vaig poder fer aquestes dues aquarel.les. En tenia ganes.