Miquel Rayó

Ahir, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca (com sempre, deman disculpes per la mala qualitat de la fotografia). Sempre m’agrada parlar de Jules Verne. Esper no haver escrit cap asenada, en aquest cas.

De vegades, d’una mala aquarel.la, francament mal resolta en el seu conjunt, pots rescatar-ne un fragment. Aquest pot ser un cas. Uns arbres just apuntats amb taques. Queda un retall de 13×18 cm. Al meu parer, aprofitable.

Ja tenc el material a punt. Dilluns -si no hi ha res de nou- viatjaré a València amb l’avió, i de València amb el tren fins a La Roda d’Albacete. Hi pernoctaré i em proveïré abans d’aigua i qualque menjar, i dia 25, ben dematí, iniciaré la marxa per un tram del Camí de Sant Jaume de Llevant, si pot ser fins a Toledo. És el tram que no vaig poder caminar el maig passat, quan a Higueruela, crec, al vuitè dia de camí feliç, vaig donar positiu de la COVID en un test d’antígens i, per prudència, vaig decidir tornar a casa. Ara vull reprendre la caminada. L’amenaça de la COVID continua, i persisteix, doncs, la incertesa. Hi vaig sol, i tenc la impressió de què hi trobaré molt poca gent. El mes de maig nomes vaig trobar-hi un pelegrí, i sospit que, pobret!, va ser ell qui em passà la cosa. Tossia, tenia febre, caminava feble. Havia caigut dins un torrent i atribuïa al refredat aquests símptomes. Ell continuà…, o no ho va fer. No ho sé. Jo vaig tornar. Si em pega febre, i ja començava a tenir-ne, de vegades s’enfila molt… El temps passa. Torn a tenir el material preparat, adaptat a l’estació tardoral. Demà emplenaré la motxilla. He intentat reduir el pes: no duc un exemplar del Quixot ni la capça de les aquarel.les ni el paper bo per pintar-ne ni… Necessit no portar massa pes, perquè el meu desentrenament és olímpic. Esper poder fer les etapes pendents del tram previst inicialment. Que les cames resistesquin. I els peus i l’ànim. Passaré aquests dies per La Roda, Minaya, San Clemente, Las Pedroñeras, El Toboso, la Villa de Don Fadrique, Villacañas, Tembleque, Mora, Almonacid i Toledo. Uns 200 quilòmetres. Vuit o nou etapes. Il.lusió infinita! I l’any que ve, fins a Zamora. Si és possible.

Amb tres bales al cap. Devora, una ploma. Muda de paraules. Seca de tinta. Plena d’esglais.

M’encanta intentar pintar paisatges naturals a l’aquarel.la. El mestre en Juan José Herrera Lara ha proposat fer-ne aquest mes. L’exercici d’aquesta setmana m’ha servit per provar aquest esboç, que he fet ràpidament, per pur goig. Mesures: 15×30 cm. Paper Arches, de 300 gr., gra fi. Ara me falta fer la pràctica.

Hauria d’afegir una secció nova en aquesta pàgina web. La titularia Asenades, o sigui rucades. O sigui: ximpleries, bestieses, burrades, etcètera. Cada dia en llegesc de per salar i per vendre. I de tot tipus. Segurament jo també n’amoll qualcuna. En podria fer un certamen anual. El guanyador -o guanyadora, perquè, de tot hi ha- se’n duria unes grans orelles d’ase com a premi. Ahir me’n va arribar una encabida -entre d’altres d’igual ridícul intel.lectual- en l’article “Jo només complia ordres”, signat  per Ignasi Palmer, que no conec, i publicat (impúnement) pel Diario de Mallorca. La més gran de les asenades que hi vaig llegir és aquesta: “Les facultats de pedagogia postmoderna i new age són a l’educació allò que la crema pública de llibres a les universitats alemanyes dels anys 30 fou a la cultura i al pensament crític“. I tan content! Naturalment, l’article és sobre educació, i l’articulista preveu -com no?- un gran cataclisme universal per mor d’ella, la pobra educació. Diu per exemple, sentenciós, n’Ignasi: “i puc afirmar sense por d’equivocar-me que l’educació avui en dia, a Balears, i en general a Occident, és una pel.lícula de terror on es comet un dels pitjors crims imaginables: no ensenyar res al jovent“. Da-li! A la brava, sense ni una dada. Obviament, cita en Hitler i, així, ell mateix esbuca amb la cita tot el seu argumentari burral (llei de  Godwin). Mare meva!

Quina tan generosa ressenya fa en Pere Martí i Bertran del meu llibret Memòria de camins, que tant estim, al número 735 de la revista Serra d’Or del setembre passat. No puc fer cap altra cosa que donar-li les gràcies per una tal positiva i sensible lectura i penjar-ne la còpia aquí, encara que sigui maldestrament i amb tres fotografies mal fetes.

El muntanyenc Fernando de Angulo, persona apassionada com poques, sosté un podcast de temes muntanyencs, que nomena Tramuntanyencs. Ha tengut la deferència de convidar-me a participar-hi amb una llarga entrevista. Gràcies!

Ahir horabaixa vaig aconseguir “salvar” una aquarel.la de la qual ja n’havia perdut totalment el control. A base d’aigua, de cops de hake, de moviments, d’algunes decisions i de molt de sort, va arribar a quedar un paisatge per a mi més que decent. Una marina exaltada, certament. Com diu el mestre Lara: “Confiem en l’aquarel.la”. Ho vaig fer.

Seguesc, després de molts de mesos de profit, les darreres lliçons d’un boníssim mestre aquarel.lista (Juan José Herrera Lara, via Zoom, cada dimarts) i així estic obligat a fer les pràctiques que ens recomana. Cada mes, aprenem les tècniques d’una manera molt divertida d’interpretar aspectes del paisatge urbà o rural. Aquesta setmana ha tocat treballar una panoràmica rural andalusa. Aquí teniu la meva pràctica (30×30 cm), feta ràpidament, al mateix temps que el mestre l’explicava.

Mentrestant, si tenc una estona, intent deixar-me dur per la improvisació, per l’aplicació més lliure del que he vist fer amb altres tècniques i des d’altres mirades, sensibilitats i propostes. Aquesta aquarel.la, per exemple, feta despús-ahir, podria titular-se “Roques en onatges tumultuosos”.