Miquel Rayó

“Tenim un ultranacionalisme espanyol que quan es mira al mirall no es veu nacionalista. Ja ho diu Primo de Rivera: “No som nacionalistes, som espanyols.” És clar, si tu no ets espanyol en un sentit nacional, identitari, per ells ets antiespanyol. D’aquí aquesta radicalitat, aquesta agressivitat, que et dificulta molt el diàleg polític. Ja no parlo de la independència. Dificulta el diàleg polític i mena al conflicte“, diu a Vilaweb l’historiador Antoni Simon, autor d’un recent treball titulat La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel.lectual (editorial Afers). Naturalment, no agradarà.

Torna a començar el cicle. Dijous passat es va presentar a la llibreria Rata Corner l’edició a Barcanova de l’obra guanyadora del XLI premi de narrativa infantil i juvenil Guillem Cifre de Colonya, corresponent a la convocatòria d’enguany, 2022. Es tracta de La captura, de Mariona Bessa, autora andorrana i jove, amb una autèntica vocació ambientalista. El meu desig és que no es cansi d’escriure.  Comença amb aquest premi el seu itinerari per les Lletres i ho fa amb un bon relat d’anticipació. En el mateix acte es va anunciar també la publicació de les bases de la nova convocatòria, la XLII. Així que l’any 2023 també tendrem originals per llegir i avaluar. Tenc la sort i el privilegi de formar part del nou jurat amb na Sara Moyano, na Caterina Valriu i en Pere Martí i Bertran.

Aquesta ressenya surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. El llibre és molt potent i de lectura molt més que recomanable.

He titulat aquesta aquarel.la “Passeig en blaus”. Està feta en el revers d’un paper ja usat i amb quatre traços, tot molt gestual i sense pensar-hi massa. He utilitzat un color del qual en enc un tub, i no m’agrada massa: un blau turquesa potent. He de dir que el que n’ha resultat m’agrada molt i, envasada, la imatge queda molt atractiva. És el bo i el dolent de l’aquarel.la. De vegades surt un treball ben fet -o que t’agrada- sense voler. Repetir-lo és impossible. Despús ahir en vaig fer tres, una ja és a la paperera. Una segona hi anirà prest, o n’aprofitaré el revers. Aquesta m’agradaria que qualcú la tengués a ca-seva. Vanitat d’artista (o de qui es creu ser-ho).

Llegir l’Ulisses de James Joyce és una de les satisfaccions de la meva vida de lector. Ho he fet en les versions de Joaquim Mallafrè en català i de José María Valverde en castellà. N’he repassat, després, fragments. Perquè és una lectura infinita o indeterminada o variable en el temps. No en presumesc. Exprés que amb aquestes lectures hi he passat sempre un guster. Trob, per això, que aquest article és interessantíssim. Es titula: “‘Ulises’ en un hipotético país plurilingüe“, i el signa Gorka Bereziartua. Llegiu bé els versos que cita en el primer paràgraf.  I llegiu bé l’article sencer, i els que hi menciona. Què interessant tot, insistesc!

Perquè la tercera és morta i esqueixada dins la paperera. Aquesta marina i aquest apunt forestal (en el revers d’un paper ja usat) no me desagraden, tot i que procedeixen de la improvisació.

L’IBBYCAT celebra quaranta anys de feina, i ho fa amb una iniciativa admirable i oportuna: un públic reconeixement a 40 autors i autores pioners de la literatura per a infants i joves en llengua catalana. Un agraïment a la seva feina de creació de ficcions per als infants i els joves. Aquestes persones -escriptors i il.lustradors- han creat lectors. Han fet una feina excel.lent des de la passió i la tenacitat. Ens ho expliquen en l’opuscle que us podeu llegir aquí. Alguns d’ells són mestres meus i referents que estim. Felicitacions! I sobretot, gràcies!

Una marina més de mig abstracta. Aigua abundant i pigment -siena natural, blau turquesa i poca cosa més. Damunt un paper Arches de 300 grams, de gra fi.

M’encantaria poder-ho fer. Aquestes setmanes tenc feines. Sobretot, lectures pendents, algunes de les quals comporten la redacció d’una resenya positiva. Sí, he llegit alguns relats i algunes propostes il.lustrades molt interessants darrerament. Comentar-les totes és com un deure. El problema és que la freqüència de la publicació de les ressenyes no dóna a l’abast. Què hi podem fer? Tenir paciència, i explicar-ho a les editorials que me faciliten els exemplars per a lectura. Mentrestant, intent no perdre el fil de l’aquarel.la. Aquesta és de fa dos dies. Títol: Un passeig per la vorera.Al meu parer, té un costat acceptable: el costat esquerre. La massa vegetal de la dreta no m’agrada.

Qualsevol d’aquestes tres paraules podria definir el fet de què un nét sigui convidat a escriure el pròleg d’un llibre que conté una biografia del seu padrí matern. És el meu cas, i en dón gràcies. Segur que la meva mare se’n sentiria satisfeta en una mesura infinita. Ella tenia son pare per model, l’evocava com s’evoca un mite. Un mite familiar del qual ara en sabrem alguna cosa en base a fets, arguments i interpretacions plausibles. Un mite que ha condicionat, segurament, la forma de ser de la nostra família, especialment pel que fa a valorar sempre psositivament l’educació, la cultura i la lectura. Per invitació, doncs, de Rafael Dalmau, editor, he prologat la boníssima investigació de l’historiador del berguedà Josep Noguera i Canal, publicada amb el títol El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià. Entre el deure i el poble. En el breu text de promoció del llibre per part de l’editorial, hom diu: “És un fet rellevant que en situacions molt tenses (Setmana Tràgica 1909 a Igualada, els fets de Fígols del gener del 1932) sota el comandament de Ferrer, mai va haver-hi ni morts ni ferits.” I també, en ocasió de la mort del capità Ferrer a Berga: “A la seva mort, el desembre de 1954, s’hi congregà una gran gent al carrer per retre-li homenatge.” Dia 19 de novembre també participaré en l’acte de presentació del llibre. Breument, perquè el protagonisme l’ha de tenir el bon amic Josep Noguera i Canal, al qual des d’aquí li’n don les gràcies per tot.