Miquel Rayó

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya.

Massa sovint oblidam aquest consell de na Susan Sontag: “Un escriptor no ha de ser una màquina d’opinions”.

Després d’un patètic article titulat “¿Nadie va a hacer nada?, publicat en The Objective (l’actual refugi de veterans patriotes constitucionalistes, o sigui: de nacionalistes espanyols; ha resultat curiós veure com poc a poc s’hi arremolinen i fa feredat el que hi publiquen) que en realitat era una crida als salvadors de sempre de la pàtria espanyola, l’articulista amolla avui altres bramades en el titulat “Los malversadores lingüísticos“. Escriu: “el océano de los millones y millones de euros públicos que les cuestan a los españoles las políticas lingüísticas en aquellas comunidades autónomas con lengua cooficial.” I es queda tan content! “Millones y millones“? Quants? Un “océano“? De quina dimensió? En comparació amb què? A quins “españoles” es refereix? Què vol dir? No sap, aquest senyor que la seva Constitució -que tant diu defensar i que sempre veu, ell i els seus, en perill- diu precisament que la pluralitat lingüística es “un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.” I no sap que això vol dir despesa? I no sap que vol dir obligació? I no sap que les -utilitzaré els seus termes- Comunitats Autònomes poden elaborar els seus propis pressupostos? I que mols ciutadans d’aquests països -ara usaré els meus termes- sostenen aquesta despesa amb gust o la trobam poca? Afirmacions semblants en publicacions semblants només tenen una explicació: l’odi (he de descartar la ignorància, en aquest cas). O dues explicacions: l’odi i la por… I això que tenen a favor -perquè són dels seus- els jutges, els espies, la premsa conservadora (i la no tan conservadora), les policies, bona part de la intel.lectualitat, l’exèrcit, el rei i les togues. No ho entenc.

Aquesta postal prové del nostre treball per al repte mensual que variat gràfic convoca per les xarxes. L’estudi Toni Bauzà posà una bella tipografia a una aquarel.la meva. El resultat no està gens malament.

El nom de la localitat és preciós. Peñaranda de Bracamonte. Evocador. Quixotesc. Castellà, ric, antic. Hi ha una de les seus de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Un dels seus centres de difusió cultural. La biblioteca era i encara deu ser magnífica, molt avançada, pionera en temes de difusió de la lectura. Els seus treballadors eren i deuen ser amabilíssims, i diligents. Un d’ells era la persona de la qual se’n parla a l’article de l’arabalears d’ahir, que reproduesc en la fotografia: na María José. De tard en tard la veig. A Peñaranda hi vaig anar tres vegades, crec recordar. Em tractaren com un rei. Vaig fer-hi visites a escoles, clubs de lectura, col.laboracions. Me’n record. I ho agraesc.És una de les gratificacions de la literatura per a infants i joves. He tengut sort. Gràcies!

Era previsible. Quan l’Espanya nacionalista es fregava les mans perquè el Tribunal Constitucional deia al Parlament Català que no podia parlar de segons què, era bo de preveure que aquesta estratègia -un vertader cop antidemocràtic amb punyetes enlloc de bales- aviat es giraria contra la sencera democràcia espanyola. No vaig llegir cap article en contra dels intel.lectuals nacionalistes espanyols. Al contrari. Ja vos ho he dit: es fregaven les mans i salivaven feliços: “Als independentistes els aturarem com sigui”, era el seu lema. Avui s’està preparant potser una prohibició d’aquesta mena per al Parlament espanyol. La dreta espanyola nacionalista i post franquista (no n’hi ha de cap altra mena) i part de l’esquerra espanyola nacionalista i post franquista (junts són els “constitucionalistes”, com els agrada definir-se), deuen prepar-se les mans amb oli per no cremar-se-les. Perilla. Ahir hi havia a la premsa titulars d’articles d’opinió com “¿Nadie va a hacer nada?” o “Ahora es la hora: rebelión o sumisión”… Fan por.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Disculpau la mala qualitat de les fotografies. Tema no resolt per mor de les meves limitacions en l’ús de les noves eines tecnològiques.

Com aquesta. En realitat ha quedat molt exagerada… Tot i això, m’ha agradat fer-la. No tant el resultat. Cal anar fent, doncs, i explorant, i aprendre de cada gest erroni, de cada mescla no encertada, de cada traç posat inoportunament. Aquesta aquarel.la fa aproximadament 28×38 cm., en paper Arches de 300 grams, gra gruixat.

Aprendre és estimulant. De moment, ho experiment amb l’aquarel.la. Aprofit el revers de papers ja usats, per fer més paisatges que em trec del cap o de no sé on. L’aquarel.la de format quadrat és feta amb el pinzell hake, que tenc massa oblidat, tot i que sempre, poc o molt, m’és útil. No puc oblidar que jo vaig aprendre a pintar aquarel.les amb el hake, gràcies a les orientacions de Ron Ranson. La de format vertical és una bona pràctica de la transició de colors. M’agrada.

D’ahir i per aprofitar paper ja usat. Dues notes de platja, i un fons de posidònia. Tot fet lliurement. A les notes vaig usar el pinzell hake, que sempre et permet treballar de forma molt lliure, just amb el traç, amb el gest.