Tenc el vici -tòxic com una addicció- de repassar cada matí titulars i alguns articles de la premsa espanyola i catalana disponibles en l’espai digital. De la lectura de certs diaris espanyols, a banda, advertesc, de prendre’n mal, en pots aprendre moltes de coses. Per exemple, aquesta: sembla que els opinadors que hi escriuren usen una plantilla, un patró amb variacions menors, quan redacten les seves lucubracions les quals, totes semblen també venir d’una mateixa fàbrica. La plantilla és molt simple. De fet, podeu comprovar-la, per exemple, si feis lectura de l’article d’avui del nostre fa temps extraviat XX al Diario de Mallorca. Comença fent citació d’alguns autors de nom contundent (tant amb la finalitat de demostrar que sap molt i que és molt llegidor, com de fer-te a saber que el que amollarà a continuació té una base argumental que no pots discutir). Segueix implacable amb un atac furibund als seus adversaris: podemites, comunistes, filoetarres, col.lectius identitaris -menys els constitucionalistes, que són els seus; o sigui: els nacionalistes espanyols- i sobretot els independentistes catalans, que desacredita amb un parell d’adjectius no menys contundents. I finalment, deriva sentenciosament i, al meu parer, il.luminadament cap a la conclusió inqüestionable de què el Caos a ca-nostra (que ells consideren només ca-seva) és total i sense pal.latiu, o que s’hi va de cap, costa per avall i sense freny, excepte si s’apliquen les mesures que exposa o que suggereix. Massa sovint, una de les mesures és una apel.lació directa i quasi imperiosa a qualque guardià superior de l’ordre: el rei, els jutges, l’exèrcit o, com avui, la Unió Europea. Da-li cebes! Sempre clamen, desolats i iracunds, perquè venguin salvapàtries. Pur colpisme intel.lectual. Certament, són gent molt llegidora (el que no sé és si entenen qualque cosa del que llegeixen o si només en treuen allò que els convé per falcar les seves hipòtesis). Esmenten tant Samuel Johnson com Hannah Arendt. Van d’Eliot a Baudelaire. I els darrers dies, Ratzinger: se saben les seves tesis de carrereta i tots l’han vist de prop o d’enfora. Esmenten Shakespeare o Plató, tant els és! De vegades, Josep Pla (callant o ignorant que Pla coneixia massa bé el tarannà polític castellà homogeneïtzador i supremacista). No obliden el gurú patri Ortega i Gasset. I de vegades esmenten autors estrangers que només ells coneixen (si no se’ls inventen, com un dia fa anys va dir burleta a un d’ells el meu estimat i discret Melcion Rosselló)…, perquè els troben, ens diuen, en les seves lectures, que pregonen amb la coa estufada com endiots, de la premsa internacional… Saben de tot i de tot opinen. Són totòlegs. De plantilla. I naturalment, elitistes, constitucionalistes (nacionalistes espanyols), monàrquics, homòfobics, antifeministes, transfòbics, negacionistes del canvi climàtic, etcètera. Va en el patró.
PS de dia 27 de març de 2023. Una prova més. Parla un dia de finals de març en Félix de Azúa -amb la arrogància permanent que el caracteritza, i amb el nacionalisme espanyol supremacista que no reconeix- d’identitats que no entén: “Uno ya no es español, sino mujer, transexual, independentista, colonizado o animalista“, amolla, que en realitat potser vol dir que ser espanyol era el que toca, i que tot l’altre és caprici menyspreable, i al cap de dos o tres dies un dels seus alumnes -i en aquest cas, quin greu em sap!- fa un article sobre el mateix tema, les identitats -i tampoc no els entén-, amb els arguments calcats. Molta cita clàssica per dir que n’Arrimadas és una bona oradora i Yolanda Diaz cursilísima, i que allò que ve ens deixarà al Caos. I que el nacionalisme català o el basc i els fenòmens identitaris aliens (no els propis) són “peste identitaria“… I cita de Sòcrates ve i cita d’Ortega i Gasset va… Quod erat demostrandum, o com es digui. Els culpables, sempre, els altres nacionalistes: “El fenómeno de académicos respetables viéndose arrastrados y denigrados por sentimientos de exaltación colectiva no es nuevo. En Cataluña tuvimos el caso de Josep Fontana, un prestigioso y riguroso historiador, que no dudó en ponerse al servicio de la causa del proceso independentista con un título sonrojante: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014). Fontana se declaraba sin embozo «rojo y nacionalista», como quien se proclama sin pudor vegano y caníbal.” A Catalunya… Com si Tamames fos l’únic cas a Espanya d’intel.lectuals prestigiosos convertits en nacionalistes i ultra-conservadors, disfressats, això sí, de constitucionalistes… Espanyols, és clar. Dels bons. En fi!
