Miquel Rayó

Mor Antoni Serra, i tots perdem alguna cosa. Una referència, una lectura, una memòria, un caràcter, una vergonya viscuda per mor d’ell… Mor Antoni Serra i el nostre deure, que acceptam entristits, és recordar-lo. No podem negar el seu esforç, les seves inciatives, la seva literatura centrada en una recerca el final de la qual no assolia mai. Ni tampoc podem negar els seus rebots d’histrionisme, les seves insistències, ai!, tan desmodades al final… Preferesc recordar-lo positivament entre les taules i prestatgeries de la llibreria Tous -crec-, despatxant llibres: una vegada, quan jo començava a escriure, li vaig fer un comentari sobre un fragment d’un llibre seu, Tríptic del viatger, avui oblidat. Autor a ca-nostra importantíssim, confés que no és un escriptor que m’hagi apassionat. Interessat, sempre. Els seus dietaris literaris, per exemple no poden ser menystenguts; però, sí llegits amb prevencions. El record, fa tant de temps!, en el PSAN, i també implicat en el Congrés de Cultura Catalana en actes a Mallorca. Innegable dedicació, doncs. No he entès mai la seva actitud provocadora, també ho confés. Noblesa obliga, no obstant. Va fer una lectura sense prejudicis d’un dels meus poemaris de l’any 2017. I una generosa crítica a la seva secció a l’Última Hora. Sempre li ho agrairé. Per la seva noble actitud lectora. La resta és cendra i enyor. Desig francament que la memòria que conservem de tu sigui llarga, Antoni. “Pels segles dels segles”, diries, amb teatral irreverència -capell al cap, corbatí i bufanda al coll, ullons vius i mans en l’aire…

D’una aquarel.la de 35×50 cm aproximadament, que vaig fer fa poques setmanes, n’he salvat només aquest fragment de 12×14 cm. Això de repassar, de triar, de retallar, de llençar, si cal, a la paperera, ho faig sovint. És un exercici d’humilitat, necessari en qualsevol procés d’aprenentatge.

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya meva d’un boníssim recull de poesia amb els arbres com a protagonistes essencials.

Des de fa temps seguesc, en la mesura que puc, el treball de Rebecca Solnit traduït al català o al castellà. És una autora que m’interessa molt. Els seus assajos ensenyen a qui vol aprendre. Record amb gust el seu llibre sobre caminar (el qual, per cert, vaig llegir en anglès, perquè no n’hi havia encara traducció aquí), i les seves reflexions sobre l’art de perdre’s, i altres obres seves. Ara se’n publica una de nova: De qui és la història? Segur que m’interessarà. Després de la lectura, pots estar o no d’acord amb les tesis que hi presenti. L’important de Solnit és que et fa pensar, que mostra un altre costat de la realitat i del pensament que aquella genera. De moment, copiaré el que ha amollat en una entrevista: “cal fixar-se en qui escoltam, en qui té espai a la televisió i en qui té la seva pròpia columna en un periòdic. Els conservadors continuen tenint gran part del poder. Que callin ja d’una punyetera vegada!”. Doncs, això, sí.

Un poc cansat d’escriure molt aquests dies passats, ahir vaig seguir una de les demostracions de la gran aquarel.lista Aurora Charlo disponibles a Lecciones de Acuarela, a les quals estic apuntat i no me’n pened gens. Gràcies a l’estímul de la demostració, vaig atrevir-me a fer aquest paisatge.

Recollides per la periodista Clara Ferrer per al diari Última Hora, en l’edició d’ahir. Sobre la proposta d’endolcir els llibes infantils de Roald Dahl.

Potser exagerats, i no obstant… Són una pràctica perfecta per tastar colors i mescles i pinzellaes. Bona falta em fa! Torna a ser un model d’Aubrey Phillips. Admirables aquarel.listes d’escoles angleses!

L’espectacle de llums al salobrar de Campos sempre fascina. Com fascinen les observacions ornitològiques que s’hi poden fer. Avui hi he comptat un mínim de 170 flamencs, crec haver observat una blaveta (o només he sentit les ganes, la il.lusió d’observar-la?). Hi havia un bon esbart de becs d’alena, i com sempre els corriols, els pica-platges, les ànneres blanques, els collblaus… Un agró blanc. Un xoriguer. Vitracs, butxaquetes, titines, busquerets cap negre. I arpelles, Circus aeruginosus. Potser vuit exemplars. Sobretot, he pogut veure dos mascles repetint aturades en llocs determinats del canyar. Un d’ells aportava branquetes. Hi feia niu, segur. L’altre només s’hi submergia. I en l’aire, mentrestant, altres exemplars d’arpella feien parades de festeig en vols alts i circulars. Sonaven arreu les seves veus com gixclets de juia -així les defineixen les guies de camp. Un diumenge, doncs, d’arpelles.

És la clau en el meu cas, a manca d’habilitats més concretes per a la pràctica de l’aquarel.la, especialment el dibuix, la composició, la síntesi… Encara no he arribat on voldria. Cal perseverar. I paciència. I feina. Aquest paisatge segueix la traça d’Aubrey Phillips, pintor que estic revisant aquestes setmanes.

La llibreria Quart Creixent és subjecte viu i actiu d’història local. Ahir va fer 41 anys que va obrir portes per fer un servei impagable al públic lector de Ciutat i de l’illa sencera. La seva oferta, intel.ligent i militant, es limita a edicions en la nostra llengua. És per tant, un comerç especialitzat. Tots els autors i autores que, cadascú al seu nivell i en la seva dimensió, feim ús de la llengua catalana per a la nostra expressió literària hem passat -i passarem- per Quart Creixent. I també ho han fet, ho fan i ho faran tots els lectors i lectores en aquesta llengua. Jo mateix hi he presentat obra: El raïm del sol i de la lluna, L’última por… Amb alguns dels responsables de Quart Creixent, a més, hi he tengut i encara hi tenc vells, ferms i sincers lligams d’amistat. Arnau, Miquel, Miquela, Jaume… Ahir em regalaren la possibilitat de fer una caminada-literària des del coll de sa Gremola fins el mirador d’en Josep Costa al cap Fabioler, camí de La Trapa. M’havien convidat a que parlàs del meu llibre Memòria de camins als companys i companyes de passeig. Va ser una jornada plena, simpàtica, positiva. Jo en vaig gaudir molt. En efecte, vaig parlar, i parlàrem, del llibre i d’excursions, i d’experiències viatgeres, sempre amb l’excusa de les caminades. El dia va ser generós: llum, sol i tebior, la mar plana i tranquil.la, Dragonera, uns corbs… El grup d’assistents, la majoria bons i vells amics i amigues, m’ho varen fer molt fàcil… Estones així compensen l’esforç solitari d’escriure pàgines. Gràcies, Quart Creixent!