Miquel Rayó

Llàstima que la notícia no estigui del tot ben presentada ni posi l’èmfasi en l’important: hi pot haver una nova mirada a la Serra en la creació literària actual, de joves autors i autores? No es tracta de fer foment de la llengua. No és la finalitat del projecte, sinó, escampar la complexitat de la Serra de Tramuntana, i fer-ho en diàleg literari amb la mirada quasi canònica dels nostres autors clàssics. En fi. Tampoc farem una col.lecció. Doble en fi. En tot cas, és important que se’n parli. És un bon projecte. I va vent en popa, gràcies a la implicació de la gent de Tramuntana XXI i al suport de l’AELC, del PEN català i de Mallorca Literària. Gràcies a tots/totes. La informació original prové d’aquesta nota de l’associació Tramuntana XXI.

Dues versions. Una, més clara i de primera impressió; l’altra, quan he intentat corregir l’alçada de l’horitzó i he hagut d’enfosquir les primeres aiguades per tal d’ocultar, precisament, la línia de l’horitzó.De cada error, aprenentatges nous.

En Sebastià Bennassar m’honora quan inclou un llibre meu en aquesta citació al seu article a Vilaweb de dia 15 de juliol de 2023 (d’ahir, doncs):

“Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests últims seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada dels mitjans de comunicació i ara també com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966); Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974); L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983); 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1995); Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000); En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011); i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019). Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no ho han fet, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.”

Mil gràcies, Sebastià! La llàstima és que la novel.la ja està descatalogada, i un bon greu que em sap! Al seu moment va obtenir el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil,  i Columna en va fer dues edicions inicials: una en la col.lecció Columna Jove, i l’altra en la col.lecció de narrativa per a adults, mira per on! El relat és un declarat homenatge a Joseph Conrad (El cor de les tenebres), als viatgers africanistes del XIX (Iradier, Burton, Speeke i Grant…), i a Diane Fossey i els goril.les de Virunga… Quina mescla!

Hi érem: desembre de 1973. Alguns hi som des de dos o tres anys abans. I avui serem també a l’acte de celebració del cinquantè aniversari de la fundació del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). Hi faré una breu intervenció personal, convidat per l’actual president, n’Amadeu Corbera. És obvi que ho faré en nom dels primers fundadors i associats. Com se sol dir, mai no hauríem pensat que aquella aventura conservacionista pionera pogués durar tant i pogués arribar a tenir el prestigi i la capacitat d’influència que encara té. Molts d’anys, doncs, al GOB-Mallorca, i també anticipadament al GOB-Menorca, al GEN-GOB d’Eivissa i al GOB de Formentera. Gràcies per tanta de feina i per la constància. El diari Última Hora en parlava diumenge passat.

Quatre proves que són quatre aprenentatges. Quan has acabat, mires i reflexiones. I sovint te n’adones d’on i de quan has comés els errors. En resum: cal seguir.

Una de les satisfaccions, ben modesta, és cert, però alhora absoluta, de la feina literària és la de conèixer persones feneres i admirades, poder compartir amb ells estones de reflexió i de conversa. En aquest cas: Pere Martí, Maria del Carme Roca i Jaume Cela, veterans els tres. Com jo mateix. Amb ells hem format un jurat, l’activitat del qual encara no puc desvetllar. La fotografia ens mostra al local de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana de Barcelona. Ha estat un treball bo de fer, i he après molt. La tertúlia posterior amb ells, rica, molt. Gràcies.

He tengut feina durant les darreres setmanes, i no he pogut pintar tant com hauria volgut. Feina “literària”, vull dir (lectura, una presentació, un pròleg, l’activitat Escriure la Serra, un breu parlament…). L’aquarel.la és un passatemps. Preciós. Ahir vaig tractar d’interpretar una fotografia meva: una platja de les moltes que passàrem fa poc temps mentre que fèiem el Camiño dos Faros per la Costa da Morte, a Galícia.

Mor l’amic. Lleial i entranyable. I no sé què dir. En parla la premsa local, i en parla bé. S’ho mereix. He gaudit més de 50 anys de la seva amistat i hem fet moltes activitats junts. Ell va introduir-me a la pràctica de l’excursionisme. Ell i na Fanny Seguí, una de les penyaleres que vaig entrevistar per al llibre sobre les dones muntanyenques… Última Hora i Diario de Mallorca acomiaden el bon Jesús R. Jurado, conservacionista pioner, polemista, divulgador, apassionat per cent i un temes: l’antic Egipte, els talaiots, la muntanya, els aucells, les plantes silvestres, el jazz, la música cèltica, els llibres, el romànic pirinenc, la fotografia naturalista, els seus amics… Participà en la fundació del GOB i del GEM. Del GEM en va ser el primer president… Inoblidable personatge. Rica personalitat. També l’acomiaden Ib3 ràdio i Ib3 televisió.

Valtonyc canta (malament) i pel que diu (més d’una veritat, i alguna barrabassada que hauria d’estar protegida pel dret fonamental a la llibertat d’expressió) és condemnat i ha d’anar-se’n a cercar justícia fora d’Espanya. Apologia del terrorisme, delicte d’odi, etc., etc.: “lo que haga falta“. Rocío Ruíz canta (no sé com ho fa ni sé què diu) i, perquè mostra els pits, un policia (un policia!!!!!: no té cap altra feina???) interromp el concert i l’amenaça de detenció (això, a Múrcia), i com sempre de mala manera. Van forts! Entre policies, guàrdies civils, fiscals, jutges i la premsa cavernícola ho estan aconseguint. Fan por. Idò, el nostre Parlament serà presidit per un “¡España, España, España!“. No n’hi ha més i no té remei. Encara he de sentir o llegir algun comentari crític dels opinadors-cunyats espanyols (o locals) al respecte (excepcions a Público, El diario i Infolibre, és clar), que no sigui comprensiu i tolerant, o banal, sobre aquest assumpte perillosíssim i desestabilitzador, sobre aquest president, sobre els diferents presidents i presidentes que l’extrema dreta espanyola tendrà ara en els parlaments dels nostres països. Ah! I per acabar-ho d’adobar ja he llegit a The Objective (on, si no?) un article sobre les amenaces de l’”ecoterrorisme” a Espanya. Ja estan, també, escampant a ca-nostra que la crítica radical al turisme serà considerada delicte d’odi… Preparem-nos. Van forts. Faran el que sigui per silenciar la dissidència. Per si fos poc, el nou president (amb minúscula) del nostre Parlament es pensa ser un intel.lectual. Ha escrit un llibre, què més  voleu? I es creu ser un humorista, també. De monòlegs, clar.

PS: no m’invent res dels trets ideològics de l’individu en questió. Ho podeu comprovar a la col.lecció dels seus articles publicats a mallorcadiario.com. No són tòxics perquè defensi una ideologia que no compartesc; sinó, perquè justifica qualsevol cosa per imposar-la i perquè es creu portador de la veritat absoluta (integrisme catòlic). I perquè creu que ell, d’ideologia, no en té. O que la seva política no és ideològica. El que he dit: un intel.lectual. Això sí: diu que només fa broma. De moment, s’ha estrenat en la institució balear fent tot el seu discurs en castellà. Supremacisme nacionalista espanyol.

O potser no. Una taca per passar el temps i per esventar algunes inquietuds. Sobre un tros de paper ja usat (Arches de gra fi i de 300 grams, 19×29 cm. aproximadament). No tudar res, si això és possible.