Miquel Rayó

I incapacitat per al dibuix. Avui he fet un urbà i un paisatge, diguem-ne, forestal. Vegetal. Arrauxat, sens dubte. He de recuperar sensacions, to, traç… En resum: potser he de pensar més.

Un parell de jutges i fiscals en ple deliri nacionalista espanyol i que capgiren com volen el sentit i el significat de les paraules “terrorisme” i “alta traïció”: vet aquí com es fa un cop d’estat a Espanya avui. A mi, això és el que em terroritza. Actuen conscients de la seva impunitat contra una majoria parlamentària que no els agrada.

A la fi vaig pintar. O ho vaig provar. Ahir. El resultat no és massa bo ni és gens interessant: ho accept. Són proves a l’anvers de papers ja usats, necessàries després de setmanes, dos mesos, ja, de no fer res amb les aquarel.les. Recuperaré el to? La traça? El gust?

N’Hilari ha partit a cercar nius d’aucell en paratges potser somiats potser enyorats. Era el soci número sis del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), en la fundació i primer desenvolupament del qual ell va participar de manera intensa i eficaç. Era un home divertit i generós. Tenia, sobretot en els darrers anys, una filosofia pròpia amb la qual fer front a les propostes que la vida ens fa sense cap avís, sovint desesperants. Ell s’espolsava el desànim amb un optimisme personal, que atribuïa al seu contacte freqüent amb la Naturalesa: un ropit, un empelt, una flor, un tros de sòl fecund… Ornitòleg aficionat, jardiner professional, actiu i animós, fener: vet aquí n’Hilari Morales. És just recordar-lo. Tant li era cercar finançament per alguna causa conservacionista com cuinar en un campament del GOB amb al.lots a la platja de Muro. Els principis del grup foren seus en bona mesura. Cal donar-li, doncs, les gràcies. I donar gràcies pel fet atzarós d’haver-lo conegut. Tant el Diario de Mallorca com Última Hora han recollit la trista notícia.

El periodista Joan Serra del diari Última Hora difon el curiós cas d’El salvament de can Seixanta, contat pel membre del Grupo Excursionista de Mallorca, Joan Espina Devés, i que vaig poder reproduir en un apèndix de les Crónicas del G.E.M. Grupo Excursionista de Mallorca). Aproximació a la història de l’excursionisme a l’illa de Mallorca (1937-1952), gràcies als documents i fotografies facilitats generosament per Josep Maria Espina Rovira, fill d’en Joan. A tots els ho agraesc. És una curiosa i divertida anècdota de l’excursionisme històric local.

No sé com he trobat dues velles fotografies, desades en una carpeta de l’ordinador. En una, podeu veure’m de molt jove (potser era l’any 1970 o 1971) observant el cel des del cim del puig Gros de Ternelles en cerca de voltors negres. Fèiem, en aquell moment, el primer recompte d’individus d’aquesta espècie a Mallorca, una espècie en perill evident d’extinció a l’illa. Érem, aleshores, membres de la Societat d’Història Natural de les Balears. Poc després fundaríem el Grupo Ornitológico Balear, que passà a ser després el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). La fotografia és feta p’en Vicenç Sastre, estimadíssim i vell amic i company d’excursions i caminades, i de les observacions d’aquella jornada de voluntariat ornitològic inicial, i d’assolellada inclement (vegeu el tendal improvisat per fer ombra). En la segona fotografia podeu admirar la part baixa d’una de les parets de l’illot d’es Colomer de Formentor. Amb en Joan Mayol hi ascendírem un dia per cercar-hi sargantanes. A la baixada ens vàrem llençar a la mar, perquè no arribàvem a trobar una via de descens segura. Jo, amb una porada: sempre he tengut por als fons marins (hi imagin bèsties ferotges i voraces). No cal dir que en Joan i jo ascendírem fins el cap curucull de l’illot sense cap mena de material per fer cordada. Simplement  no en teníem.  Això degué ser l’any 1973 o 1974. Quins dos bons records! No sé si ja els havia penjat abans en aquesta pàgina.

Agraesc molt aquest dens article de Xisco Simon al digital Fora Vila sobre l’edició de les Crónicas del G.E.M., que conté opinions a tenir en compte. Poc a poc, la història de l’excursionisme mallorquí va prenent força i formant cos, amb informacions recollides i amb publicacions.

Un titular de la premsa local d’avui m’inquieta o, com a mínim, em mostra un fet indiscutible: ja no sóc d’”eixe món”, com deia Raimon fa dècades. El que escric ara és com un acudit, pitjor: un comentari de persona gran en la taula d’una caferteria de barri. Gran i desorientada. Quin titular és? Aquest: “Bizarrap lanza su ‘Session 58′ con Young Miko fusionando el ‘flow’ boricua y el argentino“, i surt publicat avui al Diario de Mallorca. No sé qui són Bizarrap o Young Miko -si és que són algú o alguna entitat i francament, no sé si m’interessa saber-ho, i no vull de cap manera menystenir allò que són o allò que fan: sóc jo qui té el dèficit de comprensió-, ni sé què significa “Session 58″ ni com sona el “flow boricua”… Sé que puc saber-ho fent una simple i ràpida recerca per les xarxes. La qüiestió és: m’interessa fer-la? Vull ser sincer: preferesc dedicar el meu temps a la lectura -i a les notes que n’obtenc, vertaders estímuls i incentius literaris i també plàstics, gràfics- de Recuerdos de montañas lejanas, una preciositat editorial de Random House, obra de l’autor Orhan Pamuk, en el volum que m’han portat, generosos, els Reis d’Orient. Lamentablement, no és només aquest titular el que em deixa desorientat. Visc amb desconcert, però no ho vull fer amb drama o amb negativitat o amb melancolia, en un món nou. S’hi parla un nou llenguatge. Benvingut sigui.

A Última Hora d’avui apareix un llarg reportatge sobre el llibre de les Crónicas del G.E.M., el meu nou text sobre l’excursionisme històric local publicat fa ben poc encara pe’n Lleonard Muntaner. Gràcies, Joan Serra per fer-ne difusió! En la versió digital del diari n’hi ha un resum. Per cert, ja haureu notat que en la fotografia no duc les ulleres. M’han intervingut un ull i estic a l’espera de la intervenció a l’altre: cataractes. Tornam grans! I esper que un poc més savis.

“Creo que sería interesante que se mantuvieran físicamente los kioscos en las ciudades. Es una metáfora, pero así la prensa formaba parte del paisaje también, del paisaje urbano” diu Manuel Rivas a Público, avui.