Miquel Rayó

Vaig escriure fa uns dies que durant els darrers mesos havien passat coses. Vull dir: coses en l’àmbit estrictament personal i/o familiar. Sóc conscient que aquí no intreressen. No obstant, pens que qualcú -si és que hi ha qualque qualcú que llegeix de temps en temps aquestes entrades- comprendrà el per què de la present. Vull agraïr la intensa i feliç companyia que durant anys ens han fet dues cussetes: na Pipa (esquerra) i na Lila (a baix), per molt que també significàs una feinada real i contínua tenir-les a cura, atendre-les com s’ha d’atendre sempre els cans que conviuen amb tu, a casa.  Cadascuna era propietat d’un dels nostres fills, na Mar i en Joan, respectivament. També a ells els vull agraïr que ens les cedissin, per les raons que fossin: això no importa ara. Na Pipa i na Lila ens han deixat fa unes setmanes. Ja tenien els catorze o quinze anys habituals en la durada de vida dels cans de les seves dimensions. Ja portaven anys de decrepitud evident o de malaltia diagnosticada. Amb les dues hem passat moltes d’hores i hem fet moltes caminades, També ens han imposat feina i condicions en la vida domèstica. Tot oblidat, excepte al plaer que ofereixen sense esperar res, just un bon tracte i un freqüent intercanvi de mirades amistoses. Només qui ha tengut la sort i la responsabilitat de tenir cans a casa pot saber el dòl que causa la seva mort, i la dificultad que significa haver de prendre la decisió d’acomiadar-se’n mitjançant un sacrifici. Greu dilema! Quan hom perd el seu ca, la seva cussa, hom plora sense conhort, sincera i espontàniament. I l’enyor que ens causa el no tenir-vos ja, Lila i Pipa, el fet de no poder desenvolupar les rutines que ens demanàveu i ens regalàveu, és al principi difícilment suportable. Gràcies Pipa i Lila per la vostra alegre i lleial companyia.

O l’odi basat en la mentida. Però, de tan evident, això ja és cosa sabuda, per molt de teatre que facin els protagonistes. Naturalment, aquesta notícia no serà publicada en la premsa de la Cort. Se’ls esbucaria la paradeta. El nacionalisme espanyol d’arrel castellana no té mesura. No és que el nacionalisme català sigui innocent. És que, en comparació, aquell és infinitament pitjor; i té tot el vent al seu favor: la Corona, la Judicatura, la falsa història i el fals relat, l’Exèrcit i les policies, la premsa de la Cort, breu: la ment closa de molts castellanoparlants, que preferixen escoltar i no comprovar, i no aprendre. Em sap greu haver d’escriure tot això. Pens que tot o en bona part podria resoldre’s amb un canvi de relat i d’actitud. A qui no interessa? De veres que preferesc penjar aquarel.les o parlar de llibres…

Ha estat un febrer llarg, i ja contaré un dia per quin motiu. Mentrestant, aquí deix l’aquarel.la que vaig fer poder ahir, d’un cel aparentment tempestuós. Està en paper Arches de 300 grams, gra fi, i de 31×41 centímetres. Una improvisació.

Distints, dos paisatges d’ahir. Els dos imaginats. Recordau que no sé dibuixar, o que no en sé prou per fer paisatges realistes. Són fets en paper Arches de gra fi i de gra gros. Les dimensions són 25 x 35 aproximadament.

Així definesc aquesta aquarel.la fruit de la correcció d’una altra. Hi veig una flor? Una bubota? Un no sé què? I què és això de l’”altra cosa”? Doncs, que no entenc l’alta judicatura espanyola. Una persona africana que viu des de fa anys a Santa Margalida (Mallorca) no ha acreditat a bastament, segons un jutge (posau aquí un interrogant) el seu voler d’integració a la societat espanyola (posau un altre interrogant) perquè no s’expressa prou bé en castellà, i en canvi parla amb absoluta normalitat i correcció el català de Mallorca, del qual  a més ha seguit cursos a voler que sí ha acreditat… El jutge no li ha concedit la nacionalitat. Fixau-vos en la gran mentida que és tot això. En un estat on els jutges i fiscals veuen terrorisme on no n’hi ha, que protegeixen un rei fugat, aquest sí, a països on no hi ha tractat d’extradició, i que veuen alta traïció i conxorxa amb els russos diabòlics quan llegeixen uns articles a la premsa de la Cort, i que no paren de qualificar de pròfug qui sempre ha estat a disposició de la justícia (però, ai!, en altres països), no veuen una voluntat claríssima d’integració en la societat on viu d’una persona que és, per si fos poc, dona i negra, i que parla normalment un mallorquí millor que el que parla, si el parla qualque vegada, qualsevol ruc de l’extrema dreta espanyola. Però, tampoc és, aquesta ciutadana, un jugador de futbol o de bàsquet… Jo no ho entenc. O sí que ho entenc, i massa bé: això, senyors, senyores, és l’alta justícia en el nostre estat, nacionalista i imperial. Preparadíssima. Mentidera. Española.

Un paisatget (18×18 cm, en paper Arches de 300 grams i gra gros). Intent recuperar el to. Poc a poc.

Ahir vaig fer aquest apunt de paisatge amb grocs, improvisadament, i sobre paper Arches (nou, quina delícia!) de 300 grams, gra gros, i d’uns 18×18 com, aproximadament.

Dos paisatges improvisats. En el gros he usat el hake, i hauria de tornar a usar-lo amb més freqüència. Permet el gest. Els dos estan fets sobre paper Arches de 300 grams.

Ha arribat a la biblioteca de ca-nostra un volum de la col.lecció Balenguera de la vella i mítica Editorial Moll, que tenia seu en el carrer de Torre de l’Amor de Ciutat. El títol del llibre, edició de 1984 amb un pròleg de Josep M. Llompart, és Poemes, 1982-1983, i el seu autor Rafel Jaume. Com hi ha arribat? Doncs, perquè jo vaig trobar-lo fa uns dies a la llibreria Re-read del carrer de 31 de desembre, tan a prop de casa. Com si hi hagués trobat un tresor. En algunes pàgines del llibre hi ha estampat un segell circular. Diu, amb l’adornament de l’escut de l’estat espanyol: “Col.legi públic. Lleó XIII, 33. Palma. Tel. 413053. Son Ferriol“. Llegesc els tankas que el poeta havia escrit des de la seva proverbial discrecció, i record que ell feia classes, sense ser mestre, al col.legi dels Teatins quan jo hi era alumne, d’infant. Mai no va ser mestre meu, perquè jo vaig incorporar-me a aquest centre (al carrer del vi o del General Barceló) en qualque curs posterior. Són molts, cal abreujar, els tresors que he trobat (o que m’han trobat a mi) en aquesta llibreria. Commogut encara, i agraït, cull copiar un dels poemes de Rafel Jaume:

L’americana / que he comprat fa vuit dies / té tots els colzes / espanyats. És mal gènere. / O algú hi escriu amb ella.

I encara aquest altre:

Dins aquesta olla / trobada al nostre porxo / tan ben tapada / hi havia les monedes / antigues del silenci.

Repestesc: com no admirar-lo?

En Joan Cabot va voler escoltar-me amb paciència per fer una sessió més del seu programa Aire, de memòries de gent de ca-nostra. Gràcies!