Miquel Rayó

I ara, des de fa dues setmanes, un canari, al qual no sé per quin motiu hom li ha posat el nom de Boris. Na Xon l’ha trobat perdut al terrat de casa, i li ha resultat molt fàcil glapir-lo. És un animal domèstic, sens dubte -un híbrid, a més- i per això s’ha habituat amb facilitat a viure en la gàbia que hem comprat tot d’una a un comerç de xinesos. Pel fet que no té cap anella ni senyal imposat per la mà humana, ens l’hem quedat. Veurem fins quan. De moment, canta i ho fa molt bé. Menja i beu sense problemes. Tenia encara al capet alguna ploma en el canonet original, no sé si perquè mudava o si perquè deu ser un exemplar jove (això em sembla més possible) i encara no ha acabat de treure el plomatge. En qualsvol cas: ja tenim una nova companyia (i una altra feina). Benvingut, Boris!

Ahir vaig fer la primera pràctica del curs que he començat -on line- amb el mestre aquarel.lista de Granada Adrián Marmolejo. Aquí la teniu: una escena per entendre els valors tonals d’un sol color, en aquest cas el gris de Payne. Podria haver estat pitjor, el resultat, tenint en compte la meva inaptesa per al dibuix. Pens seguir classes, com a mínim, fins a desembre.

Després de la pràctica, i per esplaiar-me, vaig fer aquest paisatge, més a prop dels meus gustos i de les meves capacitats.

Són els tres títols que es comentaren el passat dilluns, dia 4 de setembre al programa Téntol, guiat per Margalida Mulet, a IB3 ràdio (gràcies per la invitació!!!). Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez i jo mateix intentàrem explicar-nos (si això és possible). Podeu escoltar el programa aquí.

El meu tercer poemari, després de Llibre de minúcies i de La nuesa del silenci, ambdós publicats l’any 2017: Aquí diu vent, es titula, i té el nombre 77 de la col.lecció Ossos de Sol, d’Adia edicions.

M’agradaria poder-ne pintar bé qualcuna, un dia. Ahir vaig fer aquesta, des d’una fotografia que he usat altres vegades. La tenc desada en la caixeta on hi ha els tubs dels pigments, i quan la veig, intent interpretar-la amb l’aquarel.la sobre el paper. Un dia sortirà bé, definitivament. O això esper.

Sense model i sense esborrany previ, ahir vaig fer aquesta prova. M’agrada especialment el llum. El resultat podria haver estat pitjor. La setmana que ve començ classes amb el mestre Adrián Marmolejo, l’estil del qual m’agrada molt. Amb vanitat diré que m’ha inclòs en el grup dels alumnes avançats.

Què tard! Per què tant d’odi? Com és possible? Per què l’abús, la violència, el crim en nom de la pàtria o dels valors que defensam? Què difícil comprendre aquests comportaments! Tard! Massa tard!

Sí, perquè mentrestant ja tenc sobre la taula de feina la primera maqueta d’una altra publicació meva que ben aviat serà als mostradors de les llibreries (o això esper!). Es tracta d’un treball de recerca (ho dic amb la modèstia del simple afeccionat a fer-ne) sobre un dels grups pìoners del modern excursionisme mallorquí, el Grupo Excursionista de Mallorca, dit també G.E.M., anterior al GEM actual, de tots conegut i ben actiu. El llibre, del qual en sóc l’editor, estarà llest pel novembre, si les coses van com han d’anar. Serà un producte de Lleonard Muntaner, editor (gràcies per la confiança!). Avui i els dies vinents, treballaré en la revisió de la maqueta, en la tria de les fotografies que s’hi afegiran, i en la redacció dels peus explicatius de les fotografies seleccionades. És feina que faig amb gust i que, inevitablement, s’ha de fer. A més de l’agraïment a l’editor Muntaner, i especialment a l’editora Maria Muntaner, cal que expressi de manera genèrica el meu agraïment als molts informadors i informadores -veterans excursionistes i penyaleres- que m’han facilitat informació per completar el contingut del text que elaboraren, fa moltes dècades, vertaders pioners de l’excursionisme clàssic mallorquí: Gabriel Buades, Pere Darder, Benigne Palos, Joan Espina, Carlos Mugnaschi, i altres. El seus textos, ara triats i comentats, ens permeten conèixer com es feien les excursions per la muntanya mallorquina durant els anys 30, 40 i 50. Per a mi, l’assumpte és d’un grandíssim interès, i crec que ho serà per a molts dels qui practiquen encara avui l’activitat de, simplement, caminar per la muntanya.

Sí, un nou llibre que exposa breus escrits meus a la lectura de qui vulgui fer-la. Encara quanta emoció en veure que un treball teu comença el vol o el camí o la singladura. Tal vegada, però, una emoció assossegada per l’experiència apresa amb els anys de saber com són de lleugeres i de limitades les vanitats literàries. Gràcies novament, responsables d’Adia, especialment a en Pau Vadell. L’anunci, en la web de  l’editorial el teniu aquí. El poemari (diguem que ho és) Aquí diu vent serà posat a la venda en pocs dies.

No puc. O potser escrivint la paraula gràcies amb tota la sinceritat que pugui. Gràcies, doncs! En Sebastià Bennassar dedica un prou llarg article al meu llibre -ja descatalogat, ai!- Les muntanyes de foc. Amb la novel.la, vaig obenir al seu moment -el segle passat!- el premi Joaquim Ruyra de novel.la juvenil. Es va publicar a Columna. Podeu llegir l’article d’en Sebastià aquí.