Miquel Rayó

Aprendre dels grans mestres. En aquest cas, la meva aquarel.la d’ahir es basa en un paisatge magistral i mariner de Herman Pekel. Pekel interpreta d’una manera molt personal els paisatges: marines, camps, urbans… És admirable. I inimitable. L’únic que puc fer és treure’m el capell i copiar grollerament les seves idees. Esper que no m’ho tengui en compte.

Aquí teniu la meva segona entrega editorial d’aquest per a mi molt ric 2023, el segon producte d’enguany del meu quefer literari. Es tracta d’aquest nou poemari beníssimament imprès i editat p’El Gall, editor, en la col.lecció Trucs i Baldufes, amb el nombre 71, titulat Del quadern d’Adam, que compta, a més, amb unes molt suggerents fotografies del meu bon amic en Jaume Gual. Gràcies, Jaume! I perquè al final hagi resultat un llibre tan ben fet, ha calgut el seny, el bon gust i el saber d’en Toni Xumet. Gràcies, Toni! No sé què en puc dir, d’aquesta nova proposta meva. Només que, si voleu, em faceu la gràcia de llegir els 36 textos que hi he inclòs, elaborats entre 2016 i 2022. Tant de temps, potser pensareu, per a tan poca cosa! Hi són gairebé totes les meves preocupacions personals i literàries. El títol fa referència a les tapes del quadern on vaig escriure’n els primers poemes. Hi havia, en una de les tapes, un Adam pintat per un dels grans mestres del Renaixement, i en l’altra tapa una Eva del mateix autor. Era la representació, doncs, d’un díptic. Escric sobre quaderns, jo, la meva poesia. Tard molt. Sí. Hi cerc, però, l’espontaneitat, l’instant de claror entre la confusió, la compassió, el batec de la Naturalesa…

El format petit (en aquest cas de 15×30 cm, d’Arches) permet fer notes ràpides com aquestes dues d’avui; en el meu cas, notes o apunts de paisatges. En realitat són proves que faig tant per entretenir-me com per practicar mescles de colors, traços, veladures… I si repetesc els temes deu ser perquè m’agraden.

Hem passat, per cert, un bon cap de setmana a la Caseta del Bosc de Massanella (que ara toca ser escrit Maçanella). Feia molts d’anys que no caminava per la canaleta. Hem tengut bon temps.

Un aiguamoll amb arpella. Aquests paisatges m’encanten, i si en faig tants és perquè m’agradaria aprendre a resoldre’ls. Vaig treballant-hi, i ja és molt. Aquest mes he tengut ocupacions domèstiques i literàries (per sort), i l’octubre no està tampoc buit de compromisos (conferències, mostra de cinema de muntanya, etc.). Vet aquí el paisatge, doncs:

Mentrestant, seguesc les classes d’Adrián Marmolejo, molt interessants. Si no seguís classes continuaria el meu auto-aprenentatge, com al principi. Sí. Però, tampoc no faria les pràctiques didàctiques que els mestres proposen. Així que…

És més entretengut, i menys tòxic. Més saludable. Aquí ve una nota ràpida del salobrar de Campos.

Avui he enviat una carta a la directora del Diario de Mallorca. És que ja no puc pus! Aquest n’és el text (avís: qualsevol dia el retiraré d’aquí):

Deia Josep Pla –en una cita que mai no sol recordar la intel.lectualitat d’expressió castellana, que sol usar moltes altres cites de Pla contra el catalanisme- que el castellà és una llengua magnífica per discutir quan hom no té raó. Pels substantius i adjectius altisonants que conté. Els articles de Ramon Aguiló en aquest diari en son una mostra. Podríem dir-ho d’altres col.laboradors: repassin l’hemeroteca. L’article de dia 22 de setembre, és paradigmàtic: “miseria moral y política”, “cinismo y villanía insoportables”, “golpe de estado”, “el clérigo” (Oriol Junqueras), “cominerías legales”, “embeleco”, “ansia demoníaca de poder” (de Sánchez, és clar), “autócrata narcisista”, “insensato sin escrúpulos y sin moral”… Ben mirat, aquest vocabulari seria divertit si no fos perquè palesa una actitud al meu entendre malaltissa contra aquells que ocupen a hores d’ara cert espai polític i no fan allò que l’articulista creu que s’hauria de fer. Naturalment, és lícit que pensi, critiqui i expressi allò que creu. En té tot el dret. El problema és que, després de tants i tants d’articles repetint idees i to, l’articulista no aporta ja cap novetat, i em sap greu dir-ho pel respecte que mereix. Ja sabem el que ens dirà i què criticarà i a qui insultarà, i com. Ja sabem que odia el nacionalisme català, gallec i basc, abomina de l’independentisme, enyora el seu PSOE, manifesta el seu constitucionalisme (que oculta, al meu parer, un no assumit nacionalisme espanyol d’arrel castellana), publicita l’aversió a Podemos, a Sumar, al comunisme, al feminisme, l’ecologisme, etcètera, etcètera.
Tot l’anterior ja m’està bé (fal.laços arguments ad hominem al marge). Però, allò que pens que l’articulista podria esmenar és la forma de referir-se a les dones polítiques que ell no aprecia (moltes, tot sigui dit; vegi’s un altre pic l’hemeroteca). Potser no se n’adona. En el mateix article de dia 22 hi ha, per exemple, la següent expressió: “Yolanda Díaz y Puigdemont se hacen carantoñas en castellano. Ortuzar y el prófugo acuerdan en castellano”. Deixant de banda que, segons notables juristes espanyols Puigdemont no és cap pròfug, mot sens dubte altisonant, perquè Puigdemont sempre ha estat a disposició de la justícia europea i, per tant, també de l’espanyola, el lector pot captar el matís masclista que s’expressa: quan dos polítics són homes “acuerdan”, quan són dona i home “se hacen carantoñas”. El mateix matís contingut en l’al.lusió a les perruqueries del ja patètic Alfonso Guerra en aquests dies. Un matís que desacredita les opinions de qui en fa ús.  
Sap greu que les particulars aversions ideològiques i certa incontinència expressiva ens facin caure encara en aquests fangars.

I punt. Què pesats són!

No sé si és una tesi o, simplement, un deliri: “La koiné española —la lengua castellana— resolvía el multilingüismo y protegía los demás idiomas de España en los distintos ámbitos territoriales.” O sigui: ara resulta que l’única llengua imposada a l’Estat espanyol (l’única que és obligatori saber, l’única el coneixement de la qual és un deure constitucional, un deure que minoritza a Espanya les llengües que no són el castellà) és la llengua que protegeix les altres llengües espanyoles? El castellà “resolvía” el multilingüisme? Ho afirma José Antonio Zarzalejos, a El Confidencial, en un article de dia 19. Zarzalejos, un dels opinòlegs de la Cort, d’aquests que saben de tot i de tot pontifiquen… El que s’arriba a dir quan l’únic argument és el supremacisme! I per cert, ara i des de fa temps estan tots (totis?) amb la mania de la “lengua común” i amb això de la koiné.

“No falla nunca: las lenguas de España distintas al castellano son la mejor piedra de toque para identificar al nacionalismo españolista más rancio. En cuanto oyen hablar catalán, euskera o gallego fuera de sus territorios (y a menudo también cuando lo oyen dentro), saltan.“

Diu això n’Isaac Rosa en l’edició d’El diario.es d’avui.

I confiem en que només facin aixó: saltar.

Que ara no escric narració és un fet i una evidència. No embolicaré la troca amb la redacció de les argumentacions que n’explicarien (potser) els motius. Ja hi serem a temps, o no. En canvi escric, sí, però, molt de tard en tard darrerament, notes, apunts, pensaments recollits a rajaploma, versos solts, poemes breus, haikus… en quaderns diversos. Amb el temps, algun d’aquests quaderns passa una feliç metamorfosi i arriba a ser un llibre, un recull que tal vegada em deixa desvalgut i nu enmig d’un escenari que hom no voldria haver de trepitjar mai. Són avui tres, els llibres existents amb aquestes escriptures meves: Llibre de minúcies, La nuesa el silenci i Aquí diu vent. I un quart vendrà aviat, i us dic el títol: Del quadern d’Adam. Don les gràcies als déus i dimonions editorials que fan possible la metamorfosi abans dita, perquè, publicar és, encara, per a mi, com un miracle i en veritat un privilegi. Vull ara, voldria definir amb un poc de precisió les meves intencions, allò que tal vegada cerc amb els meus textos d’aquests anys, d’aquests dies. I, mira per on!, quasi ho trob en aquest poema de Rikyu (“el més gran d’entre tots els mestres del te”) en la pàgina 117 de l’imponent Diccionari dels símbols de Mircea Eliade i Ioan Petru Couliano (editors), que ha publicat molt acuradament Fragmenta Editorial. Diu, doncs, Rikyu: “La substància del ritual del te / és tan sols la de bullir aigua, / fer el te / i beure’n –res més! / No ho oblidis.“

Voldria no oblidar-ho, en efecte. I per això puc i vull i em surt escriure simplement: “Pregunt al cel i em responen les falzies (dins Aquí diu vent, Adia Edicions, 2023, pàgina 69).

Sé que els estudiosos de Belles Arts copien, en l’Acadèmia, les grans obres dels mestres de la pintura i l’esculptura. Doncs, jo faig el mateix. Amb l’avantatge o l’inconvenient que l’aquarel.la és mala de copiar, perquè mai saps les proporcions de pigment o d’aigua que ha usat el mestre/la mestra autor de l’obra que intentes copiar. Ni saps el gramatge del paper que ha usat. Ni els colors que sol usar. En aquest cas, el meu model és d’África de la Llave, potent aquarel.lista, valenta i arriscada, capaç de fer unes combinacions de colors francament estimulants. Còpia o interpretació, aquí teniu el resultat del que és, certament, un homenatge a la pintora.