Potser, l’únic que puc fer (i que tenc el deure de fer) per resistir és viure el dia a dia amb els que em són més propers, procurar no emprenyar ningú, i llegir. Escriure, tal vegada. Dibuixar. Mentre qu
e m’entretenc fent dibuixos i aquarel.les (en penjo una, aquí al costat) per pura afecció recent, veig amb espant i impotència pels informatius les onades de gent que fuig dels seus païssos en guerra, i com els impedim el pas als nostres (amb gasos o amb lleis, amb excuses de mal pagador). M’és difícil de comprendre, tot això. Hi trobo una perversió que em supera. Com la veig en la política dels estats del nostre entorn i més llunyans. Els estats estan sotmesos als poders financers. I els Parlaments sembla que també hi estan. El cas de Grècia és paradigm
àtic: “No provassis
de sortir del solc”, ens han dit. Tant a les televisions d’Espanya com en la de la Catalunya els economistes de capcelera són neoliberals fanàtics, que abominen de l’Estat i de les seves nobles funcions socialitzadores (per això dubto de les bondats d’una Catalunya independent: no entenc com Esquerra Republicana dóna suport a polítiques neoliberals causants de drames i de restriccions de llibertats). El meu fill Joan em recorda la lectura del capítol cinquè de la novel.la de John Ste
inbeck Els ceps de la ïra, Las uvas de la ira. N’hi ha versió en català? Jo 
conservo la versió castellana de 1973, d’Ediciones Rodas, una editorial que ara ja no deu existir (quantes n’han desaparegut?). I també tenc la versió de Cátedra, més moderna. És una novel.la del tot vigent. L’abús dels poderosos i el robatori dels bancs i dels financers als més desvalguts. Crear crisis i treure’n profit és el que millor saben fer, els capitalistes de l’especulació (ja podeu veure que estic com enfadat, avui). Per això penso que els neocons són, en el fons, uns criminals: saben que fan mal i que abusen del seu poder i que
roben i que causen temor i que generen, a la llarga, violència i repressió (en forma de lleis, com la llei Mordassa espanyola). John Ford en v
a fer una magnífica pel.lícula, amb Henry Fonda, de la novel.la de Steinbeck. Convé repassar llibre i pel.lícula. No perdrem el temps. Passem a altres coses. Amb això dels dibuixos i de la pintura aprenc amb plaer (i enveja, i sensació de grans mancances formatives) de llibres com els utilíssims manuals per fer esquetxos (un sobre el dibuix de persones i un altre sobre el dibuix d’edificis i carrers, amb molts d
‘exemples d’apunts de molts dibuixants) de Gabriel Campanario, un magnífic dibuixant urbà, i gran artista, o el clàssic de l’aquarel.lista Ron Ranson (d’estil molt personal) que ha caigut miraculosament en les meves mans (bé, no tan miraculosament, ho confesso: me’l varen obsequiar quan vaig comprar uns volums de les aventures del tinent Blueberry en u
na llibreria de vell; adjunto la portada d’un d’aquests volums: La larga marcha, guió de Charlier i dibuix de Giraud). La meva filla Mar em passa dos comics d’autoria femenina: Croqueta y Empanadilla, d’Ana Oncina, y Diario de una volàtil, d’Agustina Guerrero, que són divertits, tendres i molt punyents, simpaticament punyents. Els llegesc amb gust i amb més d’un somriure. També he llegit, aques
tes setmanes: Córrer sense por, una preciosa història d’una esportista també emigrant a la força del seu país a l’Àfrica, de Giuseppe Catozzella, en una molt acurada edició de Sembra, Al este de occidente, un conjunt de relats del bulgarès Miroslav Penkov, un autor que desconeixia i que m’ha causat una molt bona impressió, Nunca llegaré a San
tiago, una reedició de Gregorio Morán, que mostra una experiència del Camí de Sant Jaume d’abans del boom i la saturació d’aquests darrers anys (caminar és un dels meus temes, ja ho sabeu), Los guardianes del Louvre, un còmic de Jiro Tanigutxi, editat per Ponent Món, i Armagedón: la derrota de Alemania, 1944-1945, de Max Hasti
ngs, un historiador interessant. El perro que cambió mi vida, de John Dolan, tot i que conta una història personal interessant, m’ha semblat decepcionant com a relat. Li he trobat a faltar ànima. Lectures d’estiu (i d’hivern i de quan volguem).
I ara passem a una altra cosa, també novetat d’aquests dies. He sentit a dir que Catalunya concedirà la nacionalitat catalana als mallorquns i valencians que ho volguem (sense haver de renunciar a res). No sé si s’ha dit així o si així s’ha interpretat per fer un poc més de renou i augmentar la confusió. No estaria malament, en tot cas. Els espanyolistes que viuen al País Valencià i a les Balears i que tenen la coa de palla ja han respost que ningú no els ha demanat si volien ser-ho, catalans (i ho són, vulguin o no, molts d’ells). I als nins que neixen, tampoc ningú no els ho demana: aquest és un argument absurd, doncs. La nostra resposta és fàcil: tampoc a nosaltres ens demanaren mai si volíem ser espanyols. I ara ni s’atreveixen a demanar-nos-ho! Qui vol pertànyer a aquesta Espanya? Una oportuna 
consulta ben feta a Catalunya, i en l’àmbit estrictament català, hauria posat molts de punts en clar. Però, ah! Espanya és, en general, així, ignorant, miserable i covarda, homogeneitzadora i monolítica. I no ho percep. No es percep. És… No té remei. No m’extranya que una bona quantitat de catalans se’n vulgui anar d’aquesta Espanya. El problema, i gros, el tendrem els catalanoparlans que quedem aquí, o al País Valencià. Segur que els espanyols no ens la deixen tenir, la doble nacionalitat. Després, tendran l’excusa perfecta: nomenaran la llengua catalana com els plagui i dificultaran encara més la seva pervivència… Són gelosos, aquests espanyols. Per sort, n’hi ha que entenen la situació. No obstant, o són pocs o no gosen expressar que també n’estan farts. Farts i empegueïts.
