Potser, l’únic que puc fer (i que tenc el deure de fer) per resistir és viure el dia a dia amb els que em són més propers, procurar no emprenyar ningú, i llegir. Escriure, tal vegada. Dibuixar. Mentre que m’entretenc fent dibuixos i aquarel.les (en penjo una, aquí al costat) per pura afecció recent, veig amb espant i impotència pels informatius les onades de gent que fuig dels seus païssos en guerra, i com els impedim el pas als nostres (amb gasos o amb lleis, amb excuses de mal pagador). M’és difícil de comprendre, tot això. Hi trobo una perversió que em supera. Com la veig en la política dels estats del nostre entorn i més llunyans. Els estats estan sotmesos als poders financers. I els Parlaments sembla que també hi estan. El cas de Grècia és paradigmàtic: “No provassis de sortir del solc”, ens han dit. Tant a les televisions d’Espanya com en la de la Catalunya els economistes de capcelera són neoliberals fanàtics, que abominen de l’Estat i de les seves nobles funcions socialitzadores (per això dubto de les bondats d’una Catalunya independent: no entenc com Esquerra Republicana dóna suport a polítiques neoliberals causants de drames i de restriccions de llibertats). El meu fill Joan em recorda la lectura del capítol cinquè de la novel.la de John Steinbeck Els ceps de la ïra, Las uvas de la ira. N’hi ha versió en català? Jo conservo la versió castellana de 1973, d’Ediciones Rodas, una editorial que ara ja no deu existir (quantes n’han desaparegut?). I també tenc la versió de Cátedra, més moderna. És una novel.la del tot vigent. L’abús dels poderosos i el robatori dels bancs i dels financers als més desvalguts. Crear crisis i treure’n profit és el que millor saben fer, els capitalistes de l’especulació (ja podeu veure que estic com enfadat, avui). Per això penso que els neocons són, en el fons, uns criminals: saben que fan mal i que abusen del seu poder i que roben i que causen temor i que generen, a la llarga, violència i repressió (en forma de lleis, com la llei Mordassa espanyola). John Ford en va fer una magnífica pel.lícula, amb Henry Fonda, de la novel.la de Steinbeck. Convé repassar llibre i pel.lícula. No perdrem el temps. Passem a altres coses. Amb això dels dibuixos i de la pintura aprenc amb plaer (i enveja, i sensació de grans mancances formatives) de llibres com els utilíssims manuals per fer esquetxos (un sobre el dibuix de persones i un altre sobre el dibuix d’edificis i carrers, amb molts d‘exemples d’apunts de molts dibuixants) de Gabriel Campanario, un magnífic dibuixant urbà, i gran artista, o el clàssic de l’aquarel.lista Ron Ranson (d’estil molt personal) que ha caigut miraculosament en les meves mans (bé, no tan miraculosament, ho confesso: me’l varen obsequiar quan vaig comprar uns volums de les aventures del tinent Blueberry en una llibreria de vell; adjunto la portada d’un d’aquests volums: La larga marcha, guió de Charlier i dibuix de Giraud). La meva filla Mar em passa dos comics d’autoria femenina: Croqueta y Empanadilla, d’Ana Oncina, y Diario de una volàtil, d’Agustina Guerrero, que són divertits, tendres i molt punyents, simpaticament punyents. Els llegesc amb gust i amb més d’un somriure. També he llegit, aquestes setmanes: Córrer sense por, una preciosa història d’una esportista també emigrant a la força del seu país a l’Àfrica, de Giuseppe Catozzella, en una molt acurada edició de Sembra, Al este de occidente, un conjunt de relats del bulgarès Miroslav Penkov, un autor que desconeixia i que m’ha causat una molt bona impressió, Nunca llegaré a Santiago, una reedició de Gregorio Morán, que mostra una experiència del Camí de Sant Jaume d’abans del boom i la saturació d’aquests darrers anys (caminar és un dels meus temes, ja ho sabeu), Los guardianes del Louvre, un còmic de Jiro Tanigutxi, editat per Ponent Món, i Armagedón: la derrota de Alemania, 1944-1945, de Max Hastings, un historiador interessant. El perro que cambió mi vida, de John Dolan, tot i que conta una història personal interessant, m’ha semblat decepcionant com a relat. Li he trobat a faltar ànima. Lectures d’estiu (i d’hivern i de quan volguem). I ara passem a una altra cosa, també novetat d’aquests dies. He sentit a dir que Catalunya concedirà la nacionalitat catalana als mallorquns i valencians que ho volguem (sense haver de renunciar a res). No sé si s’ha dit així o si així s’ha interpretat per fer un poc més de renou i augmentar la confusió. No estaria malament, en tot cas. Els espanyolistes que viuen al País Valencià i a les Balears i que tenen la coa de palla ja han respost que ningú no els ha demanat si volien ser-ho, catalans (i ho són, vulguin o no, molts d’ells). I als nins que neixen, tampoc ningú no els ho demana: aquest és un argument absurd, doncs. La nostra resposta és fàcil: tampoc a nosaltres ens demanaren mai si volíem ser espanyols. I ara ni s’atreveixen a demanar-nos-ho! Qui vol pertànyer a aquesta Espanya? Una oportuna consulta ben feta a Catalunya, i en l’àmbit estrictament català, hauria posat molts de punts en clar. Però, ah! Espanya és, en general, així, ignorant, miserable i covarda, homogeneitzadora i monolítica. I no ho percep. No es percep. És… No té remei. No m’extranya que una bona quantitat de catalans se’n vulgui anar d’aquesta Espanya. El problema, i gros, el tendrem els catalanoparlans que quedem aquí, o al País Valencià. Segur que els espanyols no ens la deixen tenir, la doble nacionalitat. Després, tendran l’excusa perfecta: nomenaran la llengua catalana com els plagui i dificultaran encara més la seva pervivència… Són gelosos, aquests espanyols. Per sort, n’hi ha que entenen la situació. No obstant, o són pocs o no gosen expressar que també n’estan farts. Farts i empegueïts.
-
Entradas recientes
Archivos
- diciembre 2024
- noviembre 2024
- octubre 2024
- septiembre 2024
- agosto 2024
- julio 2024
- junio 2024
- mayo 2024
- abril 2024
- marzo 2024
- febrero 2024
- enero 2024
- diciembre 2023
- noviembre 2023
- octubre 2023
- septiembre 2023
- agosto 2023
- julio 2023
- junio 2023
- mayo 2023
- abril 2023
- marzo 2023
- febrero 2023
- enero 2023
- diciembre 2022
- noviembre 2022
- octubre 2022
- septiembre 2022
- agosto 2022
- julio 2022
- junio 2022
- mayo 2022
- abril 2022
- marzo 2022
- febrero 2022
- enero 2022
- diciembre 2021
- noviembre 2021
- octubre 2021
- septiembre 2021
- agosto 2021
- julio 2021
- junio 2021
- mayo 2021
- abril 2021
- marzo 2021
- febrero 2021
- enero 2021
- diciembre 2020
- noviembre 2020
- octubre 2020
- septiembre 2020
- agosto 2020
- julio 2020
- junio 2020
- mayo 2020
- abril 2020
- marzo 2020
- febrero 2020
- enero 2020
- diciembre 2019
- noviembre 2019
- octubre 2019
- septiembre 2019
- agosto 2019
- julio 2019
- junio 2019
- mayo 2019
- abril 2019
- marzo 2019
- febrero 2019
- enero 2019
- diciembre 2018
- noviembre 2018
- octubre 2018
- septiembre 2018
- agosto 2018
- julio 2018
- junio 2018
- mayo 2018
- abril 2018
- marzo 2018
- febrero 2018
- enero 2018
- diciembre 2017
- noviembre 2017
- octubre 2017
- septiembre 2017
- agosto 2017
- julio 2017
- junio 2017
- mayo 2017
- abril 2017
- marzo 2017
- febrero 2017
- enero 2017
- diciembre 2016
- noviembre 2016
- octubre 2016
- septiembre 2016
- agosto 2016
- julio 2016
- junio 2016
- mayo 2016
- abril 2016
- marzo 2016
- febrero 2016
- enero 2016
- diciembre 2015
- noviembre 2015
- octubre 2015
- septiembre 2015
- agosto 2015
- julio 2015
- junio 2015
- mayo 2015
- abril 2015
- marzo 2015
- febrero 2015
- enero 2015
- diciembre 2014
- noviembre 2014
- octubre 2014
- septiembre 2014
- agosto 2014
- julio 2014
- junio 2014
- mayo 2014
- abril 2014
- marzo 2014
- febrero 2014
- enero 2014
- diciembre 2013
- noviembre 2013
- octubre 2013
- septiembre 2013
- agosto 2013
- julio 2013
- junio 2013
- mayo 2013
- abril 2013
- marzo 2013
- febrero 2013
- enero 2013
- diciembre 2012
- noviembre 2012
- octubre 2012
- septiembre 2012
- agosto 2012
- junio 2012
- mayo 2012
Meta
Entrades