El Salobrar, infinit

Perquè, infinites són les experiències que pots viure-hi. No em canso d’anar-hi. Ahir feia molta de calor, i fins i tot els aucells anaven desmaiats, gairebé no es deixaven veure. Alguns trons d’escopeta llunyans els incordiaven. Hi havia, al barrellar inicial, on hi ha també conreus deixats de banda prop dels banys de Sant Joan, uns caçadors amb cans. Una estampa quasi etnològica, que m’agrada (excepte pel final de l’acció dels cans, quan fan la seva feina i capturen el conill, això sempre em fa llàstima, com me’n fa veure els cans assedegats). Els salts i encalços que els cans fan són molt plàstics. Mes, jo sóc ornitòleg. Hi vaig per veure els aucells. Ahir hi havia més de cents flamencs al Salobrar, i un bon grup de curleres, i com sempre avisadors (imagino que se n’aniran ben aviat quasi tots), becs d’alena, ànneres blanques, collblaus, petits corriols, picaplatges, agrons blancs, agrons, les arpelles… Però, tot molt discret i amb poc moviment. Massa calor, ja dic. No vaig poder esperar, a més, la posta del sol. Vaig fer uns dibuixos. Un, el d’un gamber que feinejava dins les basses amb el salabre per recollir gambetes (dreta), el vaig regalar al gamber. Vaig veure, en les basses més properes als caramulls de sal, com una àguila calçada (fase clara) envestia en picat un esbart de gavines. Poques oronelles. Passerells, vitracs, butxaquetes, busquerets. Els habitants propis del lloc. I el paisatge.