Ramon llull. L’admirable personatge, tan enigmàtic, tan prolífic intel.lectualment. Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’una versió del conegut, i sempre a punt de ser llegit amb nous ulls, sempre vigent, Llibre de les Bèsties, i la ressenya d’una biografia de Llul adaptada per a infants, tot en una magnífica doble pàgina dedicada al gran Ramon Lo Foll. Aquí en teniu les fotografies.
Al suplement Bellver, del Diario de Mallorca:
Quina llàstima! Un veïnat generós ens regala mitja dotzena de tords acabats de caçar per la zona d’Artà. Sap que jo sóc conservacionista i coprenc que el seu obsequi oculta, a més de simptaia, una certa ironïa. És un home molt afeccionat a la caça, però, sempre s’ha manifestat molt res
pectuós amb la Naturalesa, i sé que el seu comportament com a caçador és modèlic. Ha estat soci de grups conservacionistes, com jo mateix. De fet, hem coincidit en el GOB, fa anys. Naturalment, no hem refusat l’obsequi i, és clar, l’haurem d’aprofitar per no convertir en iutil la mort d’aquests bells aucells migrants i, aquí, hivernants. Farem, doncs, un arròs amb els tords, o els aguiarem o ja ho veurem… Cercarem qualque recepta. Ahir, jo en vaig poder veure molts volar lliurement per la zona del Salobrar de Campos, on vaig acompanyar-hi uns companys meus, docents jubilats, que no coneixien el lloc. En aquest hivern tan retardat, els tords arriben ara. Ahir, a més, vàrem veure dues àguiles calçades, una milana, un falcó que intentava caçar juies, xoriguers empaitant arpelles, i els flamencs (aproximadament uns 140 exemplars en total). El
s tords saltaven d’entre les mates i els tamarells de les voreres del salobrar, a la banda de sa Barrala o en el camí dels Pals, al principi del camí que jo sempre faig per allà. Pobres tords! De moment, he plomat els que ens donaren (i afirmo que el plomatge d’un aucell és una meravella evolutiva, alhora funcional i estètica), els hem esbutzat i, després, no he pogut evitar les ganes de dibuixar el bodegó resultant. Aquí el teniu, sé que imperfecte, amb l’afegitó d’un detall del mateix dibuix. Dos apunts de la primavera d’hivern.
Sí, des de fa unes setmanes m’acompanya un nou amic. És petit i magre, i també
robust. Molt pe
tit. I molt discret. Tant que roman tot el temps quiet sobre la taula escriptori i calla. Mira. Escolta. No incordia. No demana. No reclama res ni es queixa. No es mou gens si no l’empenyen a fer-ho. Es deixa fer. Es deixa mirar. Es deixa dibuixar. M’obligo a fer-ho cada dia. Per veure si puc millorar la meva pràctica en el dibuix ràpid de la figura humana, tan movedisa i complexa. Poc a poc, i sense rendir-se, com diu, amb severitat riolera, que ha de fer-se el dibuix la que fou durant alguns mesos professora meva Núria Sunyer. L’homenet de fusta, mentre que rep el càstig de veure’s desfigurat en el paper per les meves provatures i esbor
ranys amb el llàpis, veu com s’acaramullen les lectures pendents a la 
prestatgeria en la que els deso tot d’una que arriben per correu o per missatgeria de les editorials o quan els porto jo mateix de la llibreria on els hagi pogut comprar. Novetats infantils i juvenils (massa!) i comandes meves. Les primeres les comento, quan m’agraden, al suplement Bellver del Diario de Mallorca. De tant en tant penjo en aquesta pàgina virtual les ressenyes publicades. Les segones, les llegesc així com puc. Una estona cada dia. Ara estic amb ¡Adiós, libros míos! del japonès Kenzaburo Oé i amb Al límite de l’americà Thomas Pynchon, dues novel.les molt distintes, extranyes, no obstant, relacionades entre si, si més no, perquè són creacions po
steriors al terrible 11S. L’atemptat a les Torres Bessones marca, poc o molt, directa o indirectamen
t, els arguments dels dos llibres. Pur entreteniment serà per a mi la lectura dels dos nous relats de l’Oest publicats en un sol volum per Valdemar a la seva sèrie Frontera, en aquest cas Hombre i ¡Que viene Valdez!, d’Elmore Leonard. Felicito molt cordialment l’editorial Tundra per la reedició en castellà (quan i qui la voldrà editar en català?) de Los lobos también lloran, de Farley Mowat, una història d’aventures naturalistes molt divertida. Jo en conservo encara l’edició de Debate, de principis dels anys vuitanta. Una lectura que al seu moment em va entusiasmar (té moments del tot hilarants). Tracta de llops, naturalment. Salvatges, és clar. I de la seva conserva
ció, sempre problemàtica. L’original anglès (l’autor era canadenc, si no vaig errat) es diu Never Cry Wolf, expressió que també f
ou el títol de la magnífica pel.lícula basada en el text. Si no l’heu vista, ja podeu cercar-la per fer-ho! El Consell de Mallorca en va fer al menys una còpia subtitulada en català a instància meva, en ocasió d’un cicle de cinema conservacionista a Manacor (ja ha plogut!). Tundra edita també dos reculls d’articles de bona i rigorosa divulgació científica que segurament seran d’un gran interés: Apuntes de 
Conservación biológica. Experiencias, reflexiones y perplejidades de un naturalista, del meu bon amic i savi naturalista Joan Mayol, i Los vencejos sueñan despiertos, del també naturalista David Álvarez. El títol és tot un encert. Tenia ganes de rellegir l’Orlando de Virginia Woolf: n’he comprat fa poc aquesta versió per satisfer-les. És una obra digna de ser rellegida. I també en tenc de conèixer què diu Peter Handke al seu nou assaig titulat precisament Ensayo sobre el lugar silencioso. I desig veure com ho diu. És un autor rar, Handke, molt particular. M’obliga a esforçar-me com a lector (i modestament: com a escriptor). Lectures, doncs, no me’n falten. Ja ho podeu veure. Recomanar-les i compartir-les és un plaer.
Passen coses terribles i desconcertants, que provoquen reaccions potser de conseqüències encara més perverses que les causes d’aquestes reaccions. Hi ha preguntes que no tenen resposta. El conflicte cognitiu és poderós. Com el resoldrem? Apostarem per la violència desfermada, justificada amb discursos bel.licistes aparentment continguts? O preferirem ser en veritat prudents, acceptar que no tot és blanc o negre, que qualcú causa el mal per interessos concrets, que nosaltres, els ciutatans, no podem oposar cap altra resistència que la bona voluntat? D’on prové l’odi? I el menyspreu per la vida… dels altres? No neixen del no res, aquests pensaments, aquests comportaments. Quin és el substrat ideològic? O és pura follia? Si es tracta d’una patologia qui la pot patir? Què la indueix? I posem els peus a terra: qui subministra les armes? Qui prepara els cops? Per què ens esveram -el tractament que en fa la premsa és equivalent al d’un gran espectacle; fa vergonya- si el fet és a Paris i, en canvi, capejam 
resignats o miram a una altra banda quan està passant cada dia, cada dia!, a llocs llunyans com Síria o Sudan o…? Passen coses i intento superar-les amb passejades i lectures. Ahir, al Salobrar, vaig tenir temps de recórrer el territori on vaig ambientar Les ales roges, ja fa molts d’anys, un relat que, en la seva senzillesa, encara pot tenir vigència. Un relat que jo estimo molt i que ha estat molt llegit a Mallorca (i em consta que a fora Mallorca). Diuen que el Salobrar serà aviat un nou parc natural… Veurem. Vaig poder observar com unes arpelles (fins a set, ahir!) empaitaven un falcó pelegrí parat en terra estoicament. El dia era boníssim. Vaig poder dibuixar, també, un apunt del qual en reproduesc només un detall:
Vaig passar ahir una llarga estona a la llibreria Metropolis Mallorca, amb Mirèia i Bernat, que m’hi convidaren com a “llibreter per un dia”. Un acte dels que havia preparat el Gremi de Llibreters de Mallorca per a aquest dia. La tertúlia amb ells (i amb el seu col.lega Toni) va ser molt agradable i enriquidora; el món del còmic és molt interessant i divers, en tots els seus aspectes: edició, creació, distribució, venda, els fanàtics… També vaig escoltar els projectes dels meus amfitrions, als quals espero que tot els vagi bé. Sé que, amb les ganes i els coneixements que tenen, i amb el bon tracte que donen als seus clients -ho vaig poder comprovar ahir-, tendran la sort que es mereixen. Vaig aprofitar per fer uns apunts per deixar un record a la meva plagueta de dibuixos urbans, aquests (hi he de tornar per repetir-los i millorar-los, i per fer-ne de nous, dels moltíssims objectes que tenen a la venda en els mostradors i en les prestatgeries):
Sol, llum, al prin
cipi un poc de boira i també una capa de niguls obscurs sobre el mar, a la costa de Santanyí. Després, a migdia, sol, molt de sol i molts de blaus. Tords, estornells, ropits, butxaquetes, mèrleres, titines…, fins i tot una arpella que no he pogut identificar perquè no he portat els binocles en la caminada. Les llentrisqueres presentaven bons fruits. Hem anat des de S’Almonia fins ben passats els talaiots o les talaies de Son Baus (tal qual, segons la cartografia de què he disposat), ubicats ran del penyasegat, i encara pendents d’excavacions. Per sort, tot ben conservat. He fet quatre apunts en la plagueta de dibuix. Dos amb el retolador fi, i dos amb el retolador i amb aquarel.la. Hi haurem de tornar per arribar fins a cala 
Màrmols i fins el far de Salines, un tram que fa anys que no he vist. Feia temps que no visitava aquests paratges, i la veritat és que paga la pena caminar-hi. Hi ha molta de tranquil.litat, i poca gent. En la mar, calmadíssima, qualque corb marí, i com sempre l’enyor de no trobar-hi un vellmarí ajagut en les tenasses. Al caló del Moro hi nedaven valents. Hi ha per tot llocs de pedreres velles, i boques de coves ran de mar i també escletxes i baumes de marès. Ullastres, mates, estepes negres… El llocaret mariner de S’Almonia és certament pintoresc i no he pogut evitar de fer-hi un tempteig apressat.
Des del llom on s’alcen les restes del poblat talaiòtic, la vista cap a l’interior és molt atractiva, molt rústega. Aquest és el resultat de la meva impressió del moment:
Un bon dia, doncs, per registrar aquí.
A què esperen els Poders de l’Estat per permetre la convocatòria d’un referendum a Catalunya, ben pactat, just, democràtic, net, amb una pregunta clara de resposta no interpretable, o sigui, una pregunta de resposta “sí” o “no”? No m’extranya que hi hagi gent que vulgui sortir d’aquest Estat mesquí i covard. Com sempre, els catalans van anys per endavant (tot i que, en la meva opinió, ara no actuen amb equilibri: cal recordar que no tenen la majoria social necessària ni la suficient per fer el que estan fent, i això em sorprèn i em desconcerta). La sacsejada institucional que provoquen, però, i l’estímul que aporten (a qui vulgui acceptar el repte) per trobar innovacions polítiques que poden beneficiar a tots és admirable, sempre i quan no servesqui per reforçar la dreta espanyola (Partit Popular i Ciutadans, UPyD ja no compta) ni per justificar la corrupció dels neoliberals catalans (igual de mafiosos i de miserables que els de tot el món). Espero que el PSOE no s’enroqui per guanyar uns vots. El seu paper de comparsa del Govern més infame que hem tengut és ben trist, patètic. Cal intel.ligència. N’hi ha?
Mentre que passen (massa) coses que no comprenc, i que m’és difícil d’interpretar i encara d’acceptar en alguns casos, camino quan puc i m’enfilo a qualque puig per contemplar el paisatge. M’asserena. Si encara tenc la sort de poder observar un voltor o un xalambrí o un esparver, més m’assossega aquesta estona de calma contemplativa. Ahir vaig pujar na Fàtima, poca cosa (651 metres). Feia un bon dia. Dalt del cim, vaig esbossar aquesta ràpida aquarel.la, mirant cap a ponent. 
Afers domèstics i gestions vàries. Qualque sortida a la muntanya (sempre menys de les que voldria fer). Lectures. La conferència a Bunyola, per als amics i amigues de l’associació cultural Koslowsky (dia 30 d’octubre).
Les activitats i trobades amb els amics. El temps passa… Fa dies que no penjo apunts ni aquarel.les. Ara estic treballant amb l’homenet de fusta, les dimensions i proporcions del qual m’agradaria memoritzar per dibuixar millor la gent real. Missió (quasi) impossible! Aquí exposo quatre aquarel.les menudes, el dibuix d’un pacient a l’espera en l’hospital d’El Carme, davant dels despatxos dels cardiòlegs, i uns apunts de les visites al Museu Diocesà i al Museu de Mallorca, que vàrem fer ahir dissabte, especialment per veure l’exposició sobre Ramon Llull, Barbaflorida, que és molt interessant i està molt ben pensada i realitzada.
