Miquel Rayó

He de resoldre un problema de memòria de la present pàgina. M’ha arribat l’avís de què molt probablement ja hauré ocupat tot l’espai que tenc assignat al meu domini en uns tres mesos, al ritme actual (i ja sabeu que hi escric poc aquí; no sé què deuen fer els qui s’hi passen hores i aporten continguts cada dia als seus blogs i a les seves pàgines web; fins i tot hi ha persones que tenen alhora varis espais a la xarxa, i el Facebook i el Twiter i tot això!). La tecnologia és un esclavatge. I aquesta especialment: t’obliga a estar amb ella, visitar-la, treballar-la… Quina peresa! Perquè, per a mi, prové d’un món que desconec i que em sobrepassa. En faig ús, però, em destarota. Res, ni parlar-ne, ara! Passem a allò que és important (més important). Primer, la revista Babar publica una intervenció meva a Madrid el dia 9 d’octubre de l’any passat (2014) en l’encontre de Literatura Infantil a la Casa América. La podeu llegir aquí. A casa ja pensam en els propers viatges que tenim previstos: Creta i una caminada, dura, per La Senda de Camille, al Pirineu. 34 originals s’han presentat enguany al premi de narrativa infantil Guillem Cifre de Colonya: una feinada de llegir! Continuo, mentretant, dibuixant i fent proves amb les aquarel.les. N’adjunto un parell per ornamentar aquesta entrada. A la pàgina Dibuixa Contesporles hi trobareu els que vaig fer durant la celebració d’aquest entranyable esdeveniment cultural (els dibuixants que hi participàrem, els urban sketchers, teníem una acreditació preciosa), que ha tengut un èxit contundent una altra vegada. A casa, la bouganvíl.lia està preciosa, tot i que sempre li han faltat branques.

Tres bons àlbums:

Quin goig iniciar aquesta entrada amb la fotografia de n’Eusèbia Rayó, la meva germana escriptora, que acaba de veure editada la segona part de la seva obra Reines de Mallorques. A l’ombra del poder II (Olañeta). M’estim més posar el seu retrat que no la portada del llibre, que ha quedat francament preciós. Si els quatre relats biogràfics i alhora de ficció que conté són tan bons com els que contenia el primer volum, la seva lectura pagarà la pena. Jo m’hi posaré tot d’una! Naturalment, el meu exemplar té la signatura de l’autora! D’entreteniment ha estat la lectura d’El puerto de la traición, una de les aventures de mariner Jack Aubrey i de Stephen Maturin, a les quals acudesc en moments de necessària desintoxicació. També per alleugerir les hores feixugues, i perquè l’Oest m’entusiasma, m’han servit els trepidants westerns escrits per l’autora de Montana Dorothy M. Johnson El árbol del ahorcado y otros relatos de la Frontera i Indian Country. L’autora és molt bona, clàssica al seu gènere. D’algun dels seus relats se n’han fet adaptacions cinematogràfiques: Un home anomenat cavall, L’home que va matar Liberty Valance, del gran John Ford, o L’arbre del forcat, per exemple. L’escriptor David Foenkinos conta amb frases breus, poètiques, la vida ben dramàtica de l’artista jueua Charlotte Salomon, assassinada pels nazis. De l’assaig (però, en realitat no sé com qualificar aquest text) El mar interior, de Philip Hoare, només en puc dir una cosa: no us el perdeu! Especialment aquells i aquelles que estimau la Ciència, la Cultura i la Naturalesa, i la bona literatura. A la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió da fa pocs dies dels Jardins de la Misericòrdia de Palma hi he trobat, a la fi!, una novel.la que cercava des de fa temps: El rumor del torrente, ambientada en els Alps, i d’alpinistes. Em va costar un euro! La tenc encara per llegir, en el caramull de “pendents”, a l’espera. Hi va davant el llibre de n’Eusèbia, com és natural. És del mateix autor de la boníssima novel.la d’aventures titulada Les quatre plomes, inoblidable: A.E.W. Mason. He aprofitat que feien la pel.lícula -una versió menor- per rellegir la densa Totem Lobo, de Jiang Rong, una descripció esplèndida de la Mongòlia més salvatge i de com el règim comunista intentà eliminar costums i tradicions per tot on anava, i les relacions de la cultura nòmada amb el seu entorn. És molt més que un relat d’aventures en terres llunyanes, i el recomano. Sobretot, si com a mi, us agraden els llops. De llocs més propers, potser massa, és la molt ben escrita novel.la de Guillem Frontera Sicília sense morts. Ja queden pocs autors que usin tan bé la llengua a Mallorca. Quin ofici! N’he pogut fer la ressenya per al suplement Bellver del Diario de Mallorca (quan es publiqui la penjaré en la pàgina, com sempre). Una lectura que ens mostra, crec que amb compassió, el món de mediocritat i de misèries on vivim els mallorquins. Guillem Frontera ha estat massa indulgent. I una curiositat nòrdica, que no coneixia: Muerte de un apicultor, de Lars Gustafsson. Una sorpresa. Els Carnets de Camus són una lectura, ja se sap, imprescindible. Encara no els havia llegit. Culpable, doncs. Espero l’indult!

En efecte, vaig fent. Vaig dibuixant i fent proves. El dia que caminàrem fins a cala Bócquer vaig fer uns esboços del paisatge. Hi havia una boira que cobria el mar, a l’entrada de la cala. Mai no n’havia vist una d’igual. El Pal sobresortia adesiara d’entre els niguls. Al final, ja a casa i per recordar-me’n bé, n’he fet algunes aquarel.les. Aquestes dues són les que m’han quedat millor, acceptables per a mi. La primera és en format petit:

I la segona és en format un poc més gran:

Recordau: només són proves de principiant!

Molt bon article d’Urko Urbieta sobre la literatura infantil i juvenil a Mallorca. Ben documentat i ben expressat. Va sortir publicat ahir, diumenge, dia 19 d’abril. Dues pàgines amb informació i il.lustracions, i també amb un breu que anuncia el proper Contesporles, que se celebrarà, ja, els dies 2 i 3 de maig a Esporles, un poble certament singular. Del dia que n’Urko ens entrevistà al Baluard als cinc autors que hi apareixem per donar opinions -Gabriel Janer, Eusèbia Rayó, Rosa Maria Colom, Joan J. Cerdà, guanyador del darrer premi Guillem Cifre de Colonya, i jo mateix-, queda aquesta simpàtica fotografia, a més de les que el fotògraf Jaume Morey inclou a l’article:

Naturalment, hi falten autors i autores. Esperem que n’Urko els reunesqui en una propera ocasió.

Hem estat uns dies al refugi Pont Romà, de Pollença. Per ara, el refugi significa el final del GR 221, o Ruta de Pedra en Sec. Des d’allà hem partit un dia cap el Port per caminar fins a cala Bócquer i, al dia següent, cap a la cala de Sant Vicenç per anar a cercar el pas dels Pescadors, sobre la cala Estremer i la cala Castell, de Ternelles. Hem vist àguiles calçades, corbs i també voltors, lluyans. A cala Bócquer hi havia gent: s’entén, el passeig és molt agradable. Feia temps que no hi anava, i els senders que hi baixen estan molt erosionats. Ha fet bon temps; un poc de vent incòmode per les crestes de la serra de la cala de Sant Vicenç, mentre que pujàvem per cercar el vell pas, penjat i aeri, de vistes impressionants. Per ventura feia trenta anys que no el fèiem. El camí dels presos, inútil, ens recordà una part massa trista de la nostra història. A cala Bócquer, la boira ens regalà aquesta imatge insòlita del Pal de Formentor, emergent entre els niguls:Al refugi, i per passar el temps, vaig fer aquests dibuixos:

No he sabut fotografiar-ho millor. La ressenya ocupava tota una pàgina, i per això no cap al meu escàner. N’he fet una fotografia al sol, i l’adjunto (m’ha quedat torta, disculpau-m’ho):

Doncs, sí: visitar instituts i escoles, parlar de llibres i de lectures amb els aumnes o amb els professors i professores o amb els pares i mares, em diverteix molt. I el que és molt millor: crec que els al.lots i les al.lotes també es diverteixen, i sempre participen activament en allò que els proposo. La prova: aquestes dues fotogràfies amb alumnes de Batxillerat de l’IES Juníper Serra (hi vaig anar el novembre i el gener passats).

També m’agrada i em diverteix molt anar al Salobrar a observar aucells. HI ha molta calma, al Salobrar. Ahir, diumenge, hi vaig tornar. Encara feia fred. Ja hi ha becs d’alena! I avisadors! D’aquests, però, no tants com en altres anys. S’estan fent modificacions a les basses que afavoreixen alguna espècie i que, en canvi, n’allunyen d’altres. En qualsevol cas, vaig anotar les observacions, i vaig atrevir-me a fer aquesta aquarel.la:

Sí: al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, surt avui aquesta ressenya de la bona novel.la d’en Jaume Benavente, Nocturn de Portbou, que vaig tenir el goig de presentar fa poques setmanes a la llibreria Embat, per invitació de na Glòria i en Francesc, bons amics i boníssims llibreters, molt tenaços i molt valents. I mentre preparàvem aquesta presentació, vaig trobar dins qualque carpeta del meu arxiu -del tot desordenat- una fotografia que ja pot semblar històrica. La penjo aquí com a curiositat. Correspon a l’acte de presentació, també a la llibreria Embat, de l’excel.lent llibre Tot quant veus és el mar, un clàssic i un model de la literatura infantil i juvenil en llengua catalana d’en Gabriel Janer Manila (per ella, l’autor va obtenir molt merescudament un dels seus premis nacionals). A la fotografia hi ha també en Martí March (un vertader impulsor de la literatura de creació per a infants i joves a les Illes, promotor del ja veteraníssim premi Guillem Cifre de Colonya) i en Romà Dòria, editor, aleshores, de La Galera. Quina època! La data probable? Doncs, 1987, per exemple.

Aquí la teniu, breu però suficient. Apareix al diari El País. Ja vaig dir que m’ho vaig passar molt bé, i que els al.lotets i les al.lotetes assistents es portaren de meravella. Els col.legues, fantàstics, creatius, coratjosos! Els organitzadors, un deu. No necessito afegir cap altra cosa (de moment). Bé, sí: els actes amb la presència de na Marga foren d’una intensa i inoblidable emotivitat. Ella és un exemple de tenacitat. El seu recull de contes és una boníssima lectura, molt ben complementada per les il.lustracions dels grandíssims i grandíssimes mestres del llàpis de ca-nostra.