Miquel Rayó

Aquí la teniu, breu però suficient. Apareix al diari El País. Ja vaig dir que m’ho vaig passar molt bé, i que els al.lotets i les al.lotetes assistents es portaren de meravella. Els col.legues, fantàstics, creatius, coratjosos! Els organitzadors, un deu. No necessito afegir cap altra cosa (de moment). Bé, sí: els actes amb la presència de na Marga foren d’una intensa i inoblidable emotivitat. Ella és un exemple de tenacitat. El seu recull de contes és una boníssima lectura, molt ben complementada per les il.lustracions dels grandíssims i grandíssimes mestres del llàpis de ca-nostra.

La ressenya d’uns contes infantils ben divertits:

Perquè inclouen en el seu perfil de facebook unes fotografies de la sessió que vaig impartir el dia 11 de març, en el programa de conferències per a APIMES que ofereix el Col.legi Oficial de Pedagogia i Psicopedagogia de les Illes Balears. Em plau compartir aquí dues de les fotografies. Parlàrem, naturalment, de llibres i de lectures. Crec que ens ho passàrem molt bé.

Ahir, dissabte vaig passar un bon dematí al peu de la talàia d’Albercutx. A l’hora d’arribar-hi, prest, ja hi havia un equip de fotògrafs publicitaris. Em varen dir que feien fotografies per a anuncis de roba i material d’una coneguda marca de roba esportiva. Va ser curiós. Un dels tècnics no sé què feia amb un aparell protegit amb una tela negra, fosca, com aquelles amb què els fotògrafs antics -pel carrer o als laboratoris- es tapaven el cap a l’hora d’ajustar l’objectiu i enfocar les nostres cares. Se n’anaren devers les deu, quan ja havien arribat un bon grup de coneguts ornitòlegs illencs, armats de prismàtics i telescopis de bones marques, potents. Volíem observar el pas de rapinyaires migrants, i en efecte va ser un bon dia. Feia temps que jo no hi pujava, a la talàia, i m’encantà retrobar els paisatges esplèndids que s’hi veuen. La península de Formentor sencera, les badies de Pollença i d’Alcúdia, el cap del Pinar, i Artà, lluny. Però, també la Serra: el castell del Rei, Cornavaques, Ternelles, la serra del Cavall Bernat, el Tomir, el puig Major… Vàrem veure un nombre important d’arpelles (entre elles, una arpella pàl.lida), algunes milanes negres, algunes àguiles calçades, alguns falcons torters, xoriguers, dos corbs marins grossos, ben alts, qualque coarotja, i una femella de pàssera. Francament, un molt bon dia d’observacions. Ah, i no oblidem els corbs ni les oronelles ni els cabots ni els busquerets! Ni les omnipresents gavines. I encara feia un oblit: l’àguila reial que campa per la serra des què, fa uns anys, va fugir d’un cetrer. També pujaren a la talàia molts turistes i molts ciclistes que pugen les costes del camí dels presoners, fins el cim. Vaig fer, a més d’una aquarel.la del paisatge (que vaig acabar a casa)

i un apunt a retolador,

alguns dibuixos dels companys en plena dedicació als aucells. Aquí els teniu:

No m’agrada usar aquesta pàgina per queixar-me (un dels meus vicis). Aquí només voldria expressar l’agraïment pel fet ben simple de ser viu, i de poder gaudir així dels ocells i dels amics, de la família que ha hagut de patir la difícil responsabilitat de conviure amb jo i les meves dèries. Aquí només voldria parlar de llibres i lectures, de projectes -quan en tenc-, qualque vegada de dibuixos, de ressenyes a la premsa, de l’harmònica, de visites a escoles, d’excursions per la muntanya, i dels fets culturals on tenc la sort de ser-hi i als quals, fins i tot, qualque vegada m’hi conviden. Però, avui és un dia pitjor. Un altre d’aquests dies pitjors que hem viscut en els darrers anys, i que m’eren impensables. Hem sabut de corrupció sistemàtica, dels atacs a la llengua i a l’escola, de mentides, de desnonaments, d’entregues en frontera contra tot dret humà fonamental, d’impunitats que fan vergonya; hem sabut que ens governen -ara està provat, per si en teníem dubtes- molts homes i dones de perversa condició, egoístes, avariciosos, incapaços de sentir la compassió que ens defineix com sers humans. Recordau el lamentable “¡Qué se jodan!“? És i ha estat el seu lema: així són ells (i elles), i provénen d’on provénen. Doncs bé, avui encara és un dia pitjor. Si s’aprova la nova llei que limita els nostres drets. Perquè, era avui? Drets que defineixen la condició de ciutatans. Avui se’ns retalla encara més la llibertat. Avui? És possible. Hauria de ser impossible, això, en qualsevol dia. Preferiria haver escrit un poc del goig que vaig sentir ahir mentre que contava facècies als al.lots, ben menuts, que assistiren al Festival de Literatura Infantil i Juvenil, al Trui Teatre. Hi havia, a l’escenari, un gran alicorn. I en els ulls de cada infant, una dosi infinita d’esperança per a mi.

I és aquesta (suplement cultural Bellver, Diario de Mallorca, avui): gràcies Francesc per comentar-ho!Què més puc voler?

Avui: la ressenya del relat La nena de l’arbre. Interessant. Sensible.Al suplement Bellver del Diario de Mallorca.

Ahir: xerrada entretinguda i amable amb els pares i mares de l’APIMA del CEIP Sant Bartomeu d’Alaró. El tema: llibres, llibres, llibres… Els agraesc el cartell per anunciar l’acte. Ah! I els agraesc molt més l’assistència i l’atenció! Un plaer!

Les lectures pendents són infinites, ja ho sabeu. El caramull es fa cada dia més alt. La temptació és poderosa. Vaig anar diumenge a la fira del llibre en català, i vaig comprar alguns llibres que cal afegir als que tenc a casa, a l’espera; especialment infantils i juvenils. El nou poemari de Joan Perelló, L’atles deshabitat, m’ha semblat d’una qualitat molt alta. M’ha plagut comunicar aquesta sensació a l’autor, el treball del qual seguesc des de fa dècades. En lloc de la portada del llibre, que és també una delícia editorial, us copio l’anunci de dos actes de presentació (Campos i Palma). Sebastià Perelló parla de literatura de viatges i les Illes Balears a Els darreres de l’illa. De Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista d’Antònia Font, no he llegit res que no siguin les lletres de les cançons. He comprat el seu Setembre, octubre i novembre. Jorge Wagensberg, un gran divulgador de la Ciència, autor de preciosos i inquietants aforismes de caràcter sobre tot científic, parla de la seva infantesa a Alguns anys després. Tenc moltes ganes de saber què ens conta. De Jaume Benavente he de llegir (i serà un plaer) Nocturn de Portbou, perquè dia 20 n’he de fer la presentació a la llibreria Embat, convidat per na Glòria Forteza-Rei. De l’autor australià Gerald Murnane he comprat Les planes. Crec que m’agradarà molt. Mentretant, estic llegint El último lugar de la tierra, un interessant assaig històric de Roland Huntford sobre l’exploració del Pol Sud, on es compara l’estratègia d’Amundsen i la de Scott, radicalment diferents. I no vull oblidar els bons consells per dibuixar gent al carrer que dóna el dibuixant urbà Gabriel Campanario al molt didàctic People and Motion. Els seus consells són molt bons. La meva traça per seguir-los no ho és tant, com podeu veure a continuació:

Una boníssima amiga, na Marita Torres, inclou un complet àlbum fotogràfic de l’acte de presentació del VIè Festival de Cinema de Muntanya al Club d’Opinió del Diario de Mallorca. El festival l’organitzen en Ferran Tolosa, veterà muntanyer, i l’empresa de serveis culturals Natprojectes, que dirigeixen na Xisca Niell en la fotografia), en Biel Amer i en Tomeu Tomàs. La sala estava gairebé plena. La projecció del Torrent de Pareis, realitzada i explicada p’en Tomeu Porcel, un altre bon amic de fa molts d’anys, va ser formidable. I penso que la conferència sobre llibres i pel.lícules del tema, malgrat la rapidesa amb què vaig haver de fer-la, va resultar interesant i divertida. Això espero! Per a mi, la muntanya és un àmbit de cultura (en tots els aspectes). Hi havia, naturalment, molts afeccionats a les caminades i a la muntanya, molts de coneguts, que em va plaure saludar. I persones que em va plaure conèixer. Nosaltres veníem de passar uns dies al refugi de Son Amer. De caminar pel camí vell de Lluc, de pujar fins els cims del puig de ses Covasses i el Puig des Castellot, modestos i de vistes bellíssimes. En aquests dies, el vent va bufar ben fort a la Serra de Tramuntana. De Son Amer, vaig provar de fer alguna aquarel.la. El resultat potser és un poc magre, però, aquí en teniu una mostra. Per cert que en Tomeu Porcel m’envia aquesta fotografia -no sé de quin lloc ni de quin any. De quina virotada es tracta? Sens dubte, els anys passen mentre que les fotografies perden color. Per sort, els anys, els hem pogut (i sabut) omplir d’experiències ben gratificants, i vull creure que útils. De tot cal donar les gràcies. Pel privilegi de viure.

Va ser un èxit. Una sorpresa. Un gran motiu de satisfacció. Els assistents ompliren el local que la llibreria Drac Màgic ens va cedir amablement. El presentador, n’Emilio Alonso, va estar divertidíssim i aviat va contagiar tothom de bon humor i de ganes d’escoltar. La projecció de diapositives de Sa Fosca de l’any 1979 que va comentar en Joan Sastre resultà d’allò més esclaridor. Va mostrar molt bé què significava travessar Sa Fosca “a l’antiga”. Tot va anar bé. Alguns bons amics (Jesús Jurado, Miquel Àngel Ballester, Marita Torres, Joan Carles Palos) han penjat al Facebook boníssims reportatges fotogràfics on podem reconèixer velles glòries del muntanyisme mallorquí, parents, curiosos i amics i amigues… Ah, i el llibre va agradar! En la fotografia que adjunto hi som quasi tots els amics i amigues del grup d’excursions que formàvem en els primers anys setanta.

Sí, els anys han passat! Què voleu? I en aquesta altra fotografia tenim els germans Vicenç i Joan Sastre amb la primera dona fosquera documentada, n’Assumpció (Xon) González (els tres, membres essencials del nostre grup), i amb un dels tres pioners de Sa Fosca, en Bernadí Morey, que hi va assistir.

Però, és millor que cerqueu els àlbums i mireu les fotografies poc a poc. Si voleu, naturalment.