Miquel Rayó

De dos àlbums molt interessants. Aquí la teniu:

Demà, dilluns, dia 16 de febrer, a les 19, 30, a la llibreria Drac Màgic, regida per na Laia i en Rubén, presentaré el meu nou llibre Sa Fosca, mite i memòria, pomposament subtitulat com “Una aportació a la història de l’excursionisme mallorquí, etcètera”. M’ajudaran n’Emilio Alonso, bon amic, veterà muntanyer i veterà polític, pensador i bloguer actiu, i en Joan Sastre, amic gairebé de tota la vida i company de totes les meves muntanyes. I és curiós: des què alguna gent sap que el llibre tracta del tema de Sa Fosca, comencen a sortir informacions que no s’havien publicat mai (que jo sàpiga). Per exemple, que la segona “expedició” al torrent comptava amb un grup de suport a s’Entreforc, amb escaletes… Això s’ha escrit just ara al Facebook, on hem creat, la meva filla Mar i jo, un esdeveniment per convocar els amics i interessats. Per què no hem escrit, els muntanyers, les nostres peripècies? I en el cas de Sa Fosca, per què hi ha hagut tant de silenci? Aquesta de fet, és la intenció del meu text: aportar novetats, curiositats, primícies, contar el que jo vaig experimentar quan vaig travessar Sa Fosca l’any 1973 amb en Pere González Ozonas, i també recollir el que, dispers, està en documents publicats, en documentació inèdita o, fins i tot, en pàgines web. O simplement fixar coses que jo sabia o que jo he viscut. També se’m pot acusar d’haver mantingut silenci més de quaranta anys. Hom pensa que el que fa no té importància, que no interessa ningú… Per sort, l’any 2014 ha estat un any prolífic en llibres sobre el muntanyisme mallorquí, que ja he comentat en una ressenya al suplement Bellver del Diario de Mallorca, i en dos d’aquests llibres (el de Bernat Torres i Jorge Xibillé i el de Pere Llofriu) s’hi anoten dades notables sobre les travessies del torrent del Gorg Blau. Poc a poc, construïm memòria. Hem d’atrevir-nos a deixar constància del que hem viscut. Per modesta que sigui la nostra vivència… Una altra cosa. El passat divendres ja vaig poder mostrar el llibre a la sala d’actes de Sa Fàbrica, a Esporles, convidat generosament pel grup d’excursionistes locals Ermassets, als quals els vull agrair que omplissen el local. M’ho vaig passar molt bé, i espero haver entretengut el públic assistent amb Muntanyes de butaca, una repassada de lectures i pel.lícules de muntanya.

El bon llibre és la interessant novel.la de Llorenç Capellà, de la qual en faig la ressenya avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca.

I el Massanella? Doncs, que hi vaig pujar el passat dimarts, aprofitant el que quedava de la gran nevada de la setmana passada. Feia un dia esplèndid, amb sol, sense vent. Vaig veure al cim voltors, corbs i quatre rapinyaires que encara no he sabut identificar. La pujada era sobre neu des del coll dels pilons. En qualque tram vaig obrir un poc de via, per allò d’aprofitar la novetat. Des del coster vaig dibuixar el puig de n’Ali, i després a casa en vaig fer una petita aquarel.la. Pel camí vaig trobar un muntanyer que em va reconèixer del programa de televisió “Tira tira” en què vaig pujar al morro d’Almallutx. Parlàrem una estoneta, aturats prop del cim. Em va contar que feia dues setmanes que havia quedat sense feina. Té 59 anys. És pastisser i fotògraf. No sabia, l’home, què havia de fer. Era conscient que a la seva edat li seria molt difícil trobar una ocupació nova i de qualitat. I encara diuen…

Ja ho sabeu: un dels meus llocs preferits. Ahir hi feia un dia esplèndid. Hi vaig estar sol tot el matí. Amb els ocells i les cirialeres, clar. Només a migdia vengueren dos col.legues ornitòlegs. Ens saludàrem. Em demanaren què havia vist: fins a vuit grues, una quarantena de flamencs, les corpetasses, àguiles calçades, milanes, arpelles, juies, fuells… Comentàrem que hi ha, en comparació amb altres anys, pocs cames llargues, que potser les obres que s’hi estan fent -per posar en funcionament més basses per a l’extracció de la sal?- han modificat les condicions de l’entorn… Vaig fer dos dibuixos. Aquests:

Feia setmanes que no anotava res. El temps fa via. La vida flueix. Les coses passen. Anam fent. Per exemple, la sessió amb els alumnes de primer de Batxillerat de l’IES Juníper Serra, el passat dimecres: crec que tots ens ho passàrem molt bé, amb humor i amb ganes d’aprendre. Els vaig parlar de la importància dels silencis en la literatura, de les paraules ben dites -bombes de significats-, de la lectura com espai d’intimitat i, sempre, de resistència, de com tractar de llegir bé… He llegit o estic llegint llibres interessants, i com sempre us els presento, per si en teniu ganes. Per exemple: Memorias. Joseph Anton, de Salman Rushdie, on conta la seva experiència mentre que vivia ocult per mor de l’estúpida condemna a mort des del fanatisme islàmic; El marciano, una excel.lent -de veres- novel.la de ciència ficció, on es relata com sobreviu sol un astronauta que és abandonat per accident a la superfície de Mars; Vida de este chico, de Tobías Wolf, on l’autor amèrica, testimoni de la guerra al Vietnam, conta situacions de la seva infantesa i adolescència; La marche dans le ciel, de Sylvain Tesson i Alexandre Poussin, la crònica de la caminada a peu d’aquests dos autors per l’Himàlaia -5.000 quilòmetres!-; l’excel.lent poemari Camp de Mar. Un poema, el primer de l’autor novell, però, veterà editor i estudiós de la literatura Andreu Jaume -no us el perdeu!-; o una biografia d’un excel.lent dibuixant anglès, especialitzat sobretot en dibuixar cans, cavalls i escenes esportives i de caça, Cecil Aldin, que va viure a més a Mallorca, precisament a Camp de Mar… Ah! I no oblido el fabulós Blacksad, còmic, que els Reis em deixaren, que té un guió i una il.lustració d’allò millor, boníssim… Variat, doncs, ja ho podeu veure, interessant tot. També he anat a caminar. Un dia fins el coll de l’Ofre, entre muntanyes plenes de neu, un altre dia fins el cim de Sa Rateta, ja sense neu, ahir a Ternelles, fins el castell del Rei, per recobrar paisatges que feia anys que no havia vist i que, no obstant, tenc encastats en la memòria. Del camí n’han nascut apunts dibuixats i, a la fi!, fins i tot aquarel.les. El dia del coll de l’Ofre vaig fer aquesta fotografia i, ja a casa, una aquarel.la (ben idealitzada i modificada, diria que de més bon temps): El dia de Sa Rateta -hi vaig anar tot sol- vaig fer, recerat del vent i a llàpis, aquest apunt del paisatge, i després casa dues versions aquarel.lades (s’hi veu el puig d’Amòs i el de s’Alcadena o de Son Cadena, i només una paret del puig del castell d’Alaró): De l’excursió a Ternelles, a casa, des de la memòria i la imaginació n’he fet unes aquarel.les ràpides i uns dibuixos amb el retolador fi. Aquí estan:

Naturalment, els paisatges reals són molt suggerents: Així que passen coses i que anam fent. D’això es tracta. Gràcies, si heu llegit fins aquí. Per cert, els que ho heu fet mereixeu un premi, una primícia. D’aquí a pocs dies sereu convidats a la presentació d’un nou llibre meu. Es titula: Sa Fosca, mite i memòria. En una propera entrada us diré més coses.

La meva col.laboració habitual al diari: una ressenya d’una novel.la per als lectors juvenils; un bon text, en aquest cas.

Començam l’any. Amb feines i comandes. Una ressenya, avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca. Aquesta vegada d’un llibre per a adults: comento els nous diaris de Josep Pla, magníficament editats per Destino. Personatge singular, Pla, i alhora polièdric, de molt difícil interpretació. I una xerrada a instituts. En aquest cas, l’IES Juníper Serra, alumnat de primer de Batxillerat. Serà el dia 28 de gener, a les 14 hores. Parlaré de Literatura. Ara, la ressenya (disculpau que surti un poc inclinada):

Diuen que els dibuixants del, diguem-ne, moviment Urban Sketchers han de compartir els seus dibuixos, fent ús d’Internet. I de veres ho fan. A la secció espanyola o a la secció francesa, per exemple, i a les seccions d’altres bandes del món: mirant les aportacions dels seus membres aprens molt (i poses en el seu lloc la pròpia vanitat). Cal perdre, doncs, la por i la vergonya. No proposar-se comparacions -en el meu cas seria del tot absurd- amb el que fan els altres dibuixants. Es tracta d’anar fent i vaig fent, doncs. Poc a poc. Qualsevol cosa és “dibuixable”, fins i tot un simple bolígraf, un retolador o els altres objectes menuts que tens a la taula-escriptori, just davant dels teus ulls. Ja n’he compartit abans, de dibuixos, en aquest blog. Avui penjaré els dibuixos del meu tercer quadern, ja acabat a la fi. Del mateix quadern, ja n’he penjat en altres entrades els corresponents a la nostra caminada pel GR221 o els que vaig fer aprofitant l’estada d’un molt bon amic meu a Son Espases per mor d’una intervenció cirúrgica. Ara, veureu uns apunts domèstics, uns paisatges del Salobrar, qualque cosa del carrer, qualque coseta del passat Nadal… Fins i tot un atreviment: la còpia d’una obra d’art francament incopiable… Tot plegat, entreteniments que satisfan molt i que ocupen (potser massa, en el meu cas!) el temps creativament (hauria d’escriure!). Siau indulgents! Espero aprendre a fotografiar amb més llum els dibuixos -ho faig amb el mòbil-, perquè els pogueu veure millor, més clars. Gràcies!

Un poc retinguda la ràbia d’ahir, adjunto la ressenya que va sortir precisament ahir al suplement Bellver del Diario de Mallorca. Cal seguir, tanmateix.

L’han mort. A trets. Uns fanàtics miserables. Això és reiteratiu: fanàtic és equivalent a miserable. I fan por. I ho saben. I volen fer-ne. I són tan idiotes que es deixen menar fins a la pròpia mort, després de menar altra gent a la mort. L’excusa és… Qualsevol excusa o motiu els va bé. Llibres sagrats… Dogmes… No importa. Tanmateix, què és l’important? El Poder, i arribar-hi a qualsevol preu i amb qualsevol mentida. La Gran Mentida. La Religió. El que no té res a veure amb que hom pugui creure -creure és lliure- en capacitats espirituals, en esperances… Creure és lliure excepte pels qui creuen molt. Llavors, aquests volen que tothom cregui en el que ells creuen. Però, això també els és indiferent. El que volen és únicament fer mal, causar temor, aterrir, afeblir. Per arribar a tenir Poder. Ho volen ells, i també molts dels qui ens governen. Si cal, envaïrem països, inventarem drons assassins, justificarem pluges de bombes i tortures i Guantánamos, campaments de refugiats i mentides, més mentides, des dels seients del Consell de Seguretat de l’ONU o des dels parlaments o des de les eslgésies, les mesquides o les sinagogues… Cabu ha mort. Han mort Cabu. L’admirava des què vaig comprar, fa molts d’anys uns CDs de jazz. A la portada hi havia unes excel.lents caricatures signades per Cabu. Aquí les teniu. Podeu reconèixer amb extrema facilitat -gràcies al primmirat treball del caricaturista- el gran Fats Waller, Charlie Christian amb Benny Goodman en segon terme, Sidney Bechet (i quasi podeu escoltat el seu tòrrid clarinet), i a la fi The Count i la seva secció rítmica, la millor, sens dubte, del jazz de bandes de Kansas City. Ha mort Cabu. L’han mort! Maleïts criminals! Maleïts liders de les maleïdes creences intolerants!