Miquel Rayó

De vegades me ve la dèria de partir de casa i d’anar a caminar una estona pel Salobrar. Sol. Compensa, fer dos trajectes amb el cotxe, per romandre només una hora i mitja, dues o tres a un espai natural? Sens dubte, sí. Rotundament, sí. Així va ser el dia 26. Les festes excessives m’impulsaven a sortir i cercar un poc d’esplai contemplatiu, i un poc de solitud tranquil.la. És poca cosa. És una gran, grandíssima cosa per a mi. Hi havia dues àguiles peixateres, vaig comptar una vuitantena de flamencs, unes poques cel.les, moltes d’ànneres blanques i molts de collblaus, un falcó, fins a set arpelles, juies (poques), dues corpetasses, agrons (un volava amb una anguila al bec, llarga i lluenta!), corriols i camallargs diversos… I trenta grues! Només per veure-les, les grues, grises i espantadisses, ja pagava la pena de fer el viatge i caminar pel fang dels camins, amb l’aire fred a les galtes. La posta de sol va ser, a més, magnífica. Amb el mòbil en vaig fer aquesta fotografia del tot insuficient: Volia dibuixar una estona, però… Passaven tords, piulaven busquerets, saltironaven els vitracs, les butxaquetes… I les grues, d’on venien? Qui sap si han vist prats siberians o polonesos! Quina meravella, poder observar-les! Un premi per haver vençut la peresa d’haver de sortir de casa, per la voluntat de deixar la caloreta del’escalfa-panxes, la comoditat de la llar. El Salobrar és, per a mi, un lloc fascinant. Recordo que fa temps, dècades ja -l’any 1972 o 1973?- vaig fer un breu estudi sobre l’avifauna que s’hi havia observat fins aleshores. En aquell temps, possiblement era l’inventari més complet de les espècies d’aus que els ornitòlegs hi havien registrat, i que constaven en publicacions com la revista Ardeola, de la Sociedadat Española de Ornitología (SEO), i altres revistes extrangeres. Molt més tard, l’any 1999, vaig escriure Quadern de camp. Cent haikús del Salobrar, un poemari encara inèdit avui. Qualque dia l’hauré de publicar. Un dels haikús del llibret feia referència a les grues. A una grua que, rarament, volava solitària i s’aturava, insistesc, sola, en el barrellar. Vaig escriure:

Entre barrelles

discretes, solitària,

la cauta grua.

Surt avui al suplement Bellver la següent ressenya. Ja sabeu que podeu ampliar la imatge clicant-hi damunt. Aquesta setmana, a més, he anat a fer tres sessions a l’IES de Sineu, convidat pel professorat del Departament de Llengua i Literatura Catalana.Varen ser tres sessions molt divertides, al meu parer. Els al.lots, com sempre, feien preguntes molt assenyades, i escoltaven amb atenció i amb bon humor. Han llegit, i els ho agraesc molt, El camí del far. Un text que m’ha donat moltes satisfaccions des del primer dia de la seva publicació. Ahir vaig anar a la SER a gravar un dels programes Fita a Fita que animen Marga Vives i Joan Carles Palos, i que podrà escoltar-se el mes de gener, i dissabte a migdia vaig a la ràdio Ona Mediterrània per participar en el programa de Xisco Rotger, en directe. També ahir va inaugurar-se al CaixaFòrum l’exposició de fotografies de la naturalesa en què participen bons amics meus, Biel Servera, Sebastià Torrens, Jaume Gual, a més d’altres molt bons fotògrafs de Natura mallorquins. El catàleg, que està a punt d’editar-se, és magnífic. És un preciós recull de fotografies de la nostra Naturalesa. Hi he col.laborat amb un breu text, que podeu llegir aquí: es titula Mira. Una sort! Francesca Niell, Biel Amer i Tomeu Tomàs són els comissaris d’aquesta bellíssima mostra de fotografies. Esperem que la seva empresa trobi bont vent per a les seves veles inquietes.

Pocs dibuixos he pogut fer els dies que ha durat l’hospitalització del nostre boníssim amic J. Ll. M. per causa d’una important operació del cor. M’ha autoritzat a penjar-los aquí, cosa que li agraesc moltíssim, ja que són, en algun cas, íntimes. Són un testimoni d’un procés feixuc. Per sort, ell està ja a casa, amb nosaltres, en plena recuperació. Segur que, en haver acabat aquest període, torna a la muntanya amb més alè i més potència al pit.

Aquí teniu la ressenya que avui surt al suplement Bellver del Diario de Mallorca. Horabaixa, parlaré de lectures per a nins i joves a mares, pares i professorat del col.legi La Immaculada de Palma (ubicat al carrer de l’il.lustre Robert Graves). I l’anunci? Doncs, que ben aviat, posau tres setmanes o quatre, presentaré un llibret que interessarà molt (o no) a muntanyers, excursionistes, barranquistes i gent de similars afeccions… La cosa va lenta, però, va imparable. Ho anunciaré definitivament quan correspongui fer-ho. Per fer gana, us diré que un torrent mític de la muntanya mallorquina n’és el principal centre d’atenció, diguem-ne, el protagonista. Ara cal callar. Ja he dit massa.

Entre setembre i octubre d’enguany hem caminat tot el GR 221, amb els companys i companyes del grup Peu Pla. Vàrem tenir un temps formidable, excepte dos dies de pluja forta que ens deixà xops (un, mentre fèiem el Camí des Correu; i l’altre, mentre anàvem del coll de Son Gallard fins als cincles de Son Rul.lan, on per sort la pluja cessà i es va posar un bellísim horabaixa). Vaig fer uns dibuixos (n’hi ha qualcun que és una improvisació), que ara penjo aquí, amb el lògic temor i amb la lògica petició de benvolença crítica.

Impossible, ja ho he comentat en qualque altra ocasió, fer la llista dels llibres que hom llegeix a mesura que les setmanes passen. Sí que em plau de temps en temps fer una menció del que més m’ha interessat. Sé que poca gent segueix aquesta pàgina (i per cert, m’agrada que sigui així, per mantenir el to íntim que hi pretenc sostenir) i sé que alguna d’aquesta poca gent és lectora. A tots ens agrada una recomanació, una opinió. A tots ens és útil i ens orienta. Per exemple, Joan Mayol va recomanar-me la lectura de les memòries d’un gran periodista català, que jo desconeixia totalment. Es tracta d’Eugeni Xammar, i el llibre que comento és Seixanta anys d’anar pel món, un recull autobiogràfic de converses amb Josep Badia i Moret. Tot el segle vint, gairebé, vist des de la perspectiva d’un català molt europeu. De la Primera Gran Guerra Europea, o millor de les conseqüències terribles d’un aspecte no massa tengut en compte de la postguerra (què se’n feia, què se’n fa amb els morts), és la magnífica novel.la de Pierre Lamaitre titulada Ens veurem allà dalt. La versió catalana de Bromera, magnífica també. També bèlica és Los pájaros amarillos, de Kevin Powers. El drama, terrible i esplendidament contat, a l’americana, obviament, passa a Iraq, l’any 2004, en una localitat enmig del desert: vos sona? Un text preciós, molt bell literariament i escarrufador en el que relata. Com totes les guerres, i més que cap d’elles, la de l’Iraq va ser un absurd. En pagam i en pagarem els efectes. L’odi s’escampa com una bassa d’oli quan es produeix una injustícia. Quina bestiesa, les conseqüències de la qual encara patim! Aquesta novel.la encara us enrabiarà més. Per deixar que l’esperit reposi, per cercar un poc de calma, per saber que som humans encara, repasso de temps en temps les obres dels poetes japonesos que tant i tant admiro. En aquest cas, Santôka Taneda, capaç de descriure amb una intensa emoció qualsevol detall de la vida, d’una caminada, d’un menjar, d’un tremolor, d’un arbre, del pas d’un nigul. He llegit, doncs, el volum La poesía zen de Santôka, la portada del qual adjunto també. Preciós, de veres. I ara dos còmics, perquè ja sabeu que són llibres preferits de qui això escriu. Us presento la integral (primer volum, em sembla; espero!) de Buddy Longway, un western dibuixat per Derib, una institució en el tebeo clàssic, tintinesc, europeu. Una història de trampers i caçadors en les grans planures de l’Oest al peu de les Muntanyes Rocalloses. I llegiré també amb molt de gust i a la fi (ja era hora!) les Històries del barri, de Gabi Beltrán i Bartomeu Seguí, que té a punt d’edició una segona part, que compraré tot d’una que surti a les llibreries. Potser ja hi és. Perquè sé que l’edició és a punt. Ah! I si qualcú té interés en això dels Urban Squetchers que comentava en l’entrada anterior, vet aquí un manual bàsic (que paga la pena mirar només per les il.lustracions, obra precisament de molts dels membres d’aquest col.lectiu que dibuixa allò que veu pels carrers): Urban Sketching. Guía completa de técnicas de dibujo urbano, de Thomas Thorspecken. Una meravella! I quina enveja, mirar els dibuixos! Inassolibles!

Esporles. 10:30 hores. Dia 15 de novembre. N’Albert Catalan i jo ens reunim per dibuixar una estona al passeig, on hi ha les paradetes del mercat setmanal. És l’excusa per entretenir-nos i compartir una activitat que ens plau. En tenim ganes. N’Amàlia farà fotografies. Aquí ens teniu, armats de llàpissos i de plagueta, aplicats com escolars disciplinats i amb ganes de treure bona nota. El primer que aprendrem és que cal portar una cadireta de missa o trobar un seient; dibuixar de dret, sense saber-ne massa, és difícil. També aprendrem que la gent no està mai aturada: sempre es mou, la qual cosa fa que els models siguin fugissers i mals de glapir. Per cert: la gent que passa pel nostre costat sent una gran curiositat per veure què estam fent. Com que N’Albert viu allà, no va aturar-se de rebre salutacions. Seguim l’exemple del moviment Urban Sketchers, que poc a poc s’escampa internacionalment. Feim les nostres primeres passes. Tastam. Exploram. Guixam el paper amb un cert temor. No hem perdut, sortosament, les ganes d’aprendre. N’Albert és un gran dibuixant. Un molt bon sketcher. Vet aquí la prova indiscutible: Pel meu compte, he pogut fer els següents dibuixos: la mateixa paradeta des d’una altra perspectiva, una de les venedores de Sa Placeta (on hi ha un mercadet d’articles de segona mà), el meu company d’aventures en plena tasca (sento dir que el dibuix no s’assembla quasi gens al model: què hi farem!, intentaré dibuixar-lo millor en la propera eixida), i un pacient venedor de plantes (que descarto de penjar aquí). Em sembla que, a més de molt imperfectes, els meus esquetxos són molt ingenuïstes (per no dir “infantils”). Hi poso, això sí, un poc de color. Per provar. En el fons es tracta d’això, només: experimentar. Al final, N’Amàlia em regala aquesta fotografia tan divertida, que podríem titular:”Sketcher atribolat“.

Ja ho podeu veure: dedicat a tots els qui han volgut i sabut escriure aquests llibres (i perdonau que m’hi inclogui, ja que la guia del GR 221 té alguna cosa meva). Imprescindibles per als afeccionats. I per als curiosos del tema. I anuncio que aviat presentaré una novetat sobre algun tema relatiu a la nostra estimadíssima muntanya. Per ara, us deixaré amb l’enigma.

Tres bons entreteniments, que m’ha plagut ressenyar:

Impossible comentar totes les lectures que hom va fent o les que hom té pendents de fer. Per sort ja no tenim present en aquests anys el sentiment del deure de llegir. Ja sabem que hem de llegir el que ens plau o el que ens pot ser útil, potser com a documentació per a qualque treball propi. De vegades sembla que el nombre de llibres interessants és infinit, i que en conseqüència és absurda la dèria de voler llegir-ne ni que sigui una petita part de tan gran quantitat. Fins i tot hom arriba a pensar que és absurd voler-ne llegir cap. “Un més, per a què?”, és la pregunta. I així i tot, ens agrada llegir. En què estic ara? Doncs, en la descoberta d’una novel.la de formació, preciosa, amb una intensa càrrega de sentiments positius cap a la naturalesa des de la perspectiva d’un descendent d’indis xeroki: La estrella de los cheroquis, de Forrest Carter, un autor francament contradictori, pe`ro d’una gran sensibilitat. El llibre no és nou. Em va passar per malla fa anys. M’agrada molt d’haver-lo trobat ara. D’una força molt inquietant és el llarg monòleg, un memorial profund i esverador en certs moments, del narrador a El arte de desgranar alubias, del polonès Wieslaw Mysllwski, un nom segurament impronunciable. És una de les sorpreses que he tengut darerament: desconeixia totalment tant l’autor com l’obra. Benissimament escrita (i traduïda, supòs). He piratejat una versió digital d’un text que ja no és al mercat. Un esplèndid llibres d’aventures i de viatges pel cor de l’Àsia russa i per Mongòlia: Bestias, hombres y dioses, de Ferdynand Ossendoswki, tot un caràcter. Un personatge que intentava fugir dels comunistes en els anys immediatament posteriors a la revolució. Si se’n fa una reedició l’adquiriré. El vull a les prestatgeries de ca-nostra dedicades a aquesta mena de narracions. En la meva il.lusió per saber “coses” del fet de caminar, tenc entre mans tres llibres: Immortelle randonnée. Compostelle malgré moi, de Jena-Christophe Rufin, Dictionaire philosophique et vagabond de la marxe i Petite philosophie du marcheur, els dos de Christophe Lamoure. El primer tracta d’una experiència personal, molt ben narrada, al Camí de Sant Jaume. Els altres dos són aproximacions a aquesta activitat tan humana que és caminar. Simplement, caminar. Sempre lligat amb el fet de pensar. I no falten els còmics: Todo Paracuellos, de Carlos Giménez, escarrufador encara, dècades després de la seva publicació inicial per tires, un seguit d’escenes de la vida en internats infantils durant el més dur franquisme, i un esplèndid i indefinible volum titulat molt suggerentment This one Summer, de Mariko Tamaki i Jillian Tamaki. Absolutament preciós. Un grandíssim relat; pura vida en vinyetes.