De vegades me ve la dèria de partir de casa i d’anar a caminar una estona pel Salobrar. Sol. Compensa, fer dos trajectes amb el cotxe, per romandre només una hora i mitja, dues o tres a un espai natural? Sens dubte, sí. Rotundament, sí. Així va ser el dia 26. Les festes excessives m’impulsaven a sortir i cercar un poc d’esplai contemplatiu, i un poc de solitud tranquil.la. És poca cosa. És una gran, grandíssima cosa per a mi. Hi havia dues àguiles peixateres, vaig comptar una vuitantena de flamencs, unes poques cel.les, moltes d’ànneres blanques i molts de collblaus, un falcó, fins a set arpelles, juies (poques), dues corpetasses, agrons (un volava amb una anguila al bec, llarga i lluenta!), corriols i camallargs diversos… I trenta grues! Només per veure-les, les grues, grises i espantadisses, ja pagava la pena de fer el viatge i caminar pel fang dels camins, amb l’aire fred a les galtes. La posta de sol va ser, a més, magnífica. Amb el mòbil en vaig fer aquesta fotografia del tot insuficient: 
Volia dibuixar una estona, però… Passaven tords, piulaven busquerets, saltironaven els vitracs, les butxaquetes… I les grues, d’on venien? Qui sap si han vist prats siberians o polonesos! Quina meravella, poder observar-les! Un premi per haver vençut la peresa d’haver de sortir de casa, per la voluntat de deixar la caloreta del’escalfa-panxes, la comoditat de la llar. El Salobrar és, per a mi, un lloc fascinant. Recordo que fa temps, dècades ja -l’any 1972 o 1973?- vaig fer un breu estudi sobre l’avifauna que s’hi havia observat fins aleshores. En aquell temps, possiblement era l’inventari més complet de les espècies d’aus que els ornitòlegs hi havien registrat, i que constaven en publicacions com la revista Ardeola, de la Sociedadat Española de Ornitología (SEO), i altres revistes extrangeres. Molt més tard, l’any 1999, vaig escriure Quadern de camp. Cent haikús del Salobrar, un poemari encara inèdit avui. Qualque dia l’hauré de publicar. Un dels haikús del llibret feia referència a les grues. A una grua que, rarament, volava solitària i s’aturava, insistesc, sola, en el barrellar. Vaig escriure:
Entre barrelles
discretes, solitària,
la cauta grua.