Ha mort Cabu

L’han mort. A trets. Uns fanàtics miserables. Això és reiteratiu: fanàtic és equivalent a miserable. I fan por. I ho saben. I volen fer-ne. I són tan idiotes que es deixen menar fins a la pròpia mort, després de menar altra gent a la mort. L’excusa és… Qualsevol excusa o motiu els va bé. Llibres sagrats… Dogmes… No importa. Tanmateix, què és l’important? El Poder, i arribar-hi a qualsevol preu i amb qualsevol mentida. La Gran Mentida. La Religió. El que no té res a veure amb que hom pugui creure -creure és lliure- en capacitats espirituals, en esperances… Creure és lliure excepte pels qui creuen molt. Llavors, aquests volen que tothom cregui en el que ells creuen. Però, això també els és indiferent. El que volen és únicament fer mal, causar temor, aterrir, afeblir. Per arribar a tenir Poder. Ho volen ells, i també molts dels qui ens governen. Si cal, envaïrem països, inventarem drons assassins, justificarem pluges de bombes i tortures i Guantánamos, campaments de refugiats i mentides, més mentides, des dels seients del Consell de Seguretat de l’ONU o des dels parlaments o des de les eslgésies, les mesquides o les sinagogues… Cabu ha mort. Han mort Cabu. L’admirava des què vaig comprar, fa molts d’anys uns CDs de jazz. A la portada hi havia unes excel.lents caricatures signades per Cabu. Aquí les teniu. Podeu reconèixer amb extrema facilitat -gràcies al primmirat treball del caricaturista- el gran Fats Waller, Charlie Christian amb Benny Goodman en segon terme, Sidney Bechet (i quasi podeu escoltat el seu tòrrid clarinet), i a la fi The Count i la seva secció rítmica, la millor, sens dubte, del jazz de bandes de Kansas City. Ha mort Cabu. L’han mort! Maleïts criminals! Maleïts liders de les maleïdes creences intolerants!