Miquel Rayó

Avui he participat en l’activitat organitzada per Còmic Nostrum, destinada a la difusió del dibuix urbà. Ho he fet amb més atreviment que vergonya (com podreu comprovar tot d’una). Catalina Rigo, Feliu Renom i Pere Joan han fet de mestres de cerimònia. Ens han explicat que és això del dibuix urba, en què consisteix el moviment sociocultural dels “urban sketchers“, escampats arreu del món, la pàgina dels quals seguesc diariament des de fa més d’un any. Hi ha sempre uns dibuixos preciosos, d’estils molt diversos. Apunts de la vida real, del propi entorn o de l’entorn que hom visita en un viatge. En la pàgina s’hi explica el què i el com. Hi ha un mínim de principis que cal seguir (el més important dels quals és dibuixar d’allò real per compartir-ho). Hom fa, així, el que pot i el que sap. Ningú critica negativament. El dibuixant urbà conta la ciutat i el paisatge des d’allò que veu. En deixa testimoni. Més o menys el que fa un escriptor. Incloc ara els tres dibuixos que he fet avui (entre les 12 hores i les 14 hores aproximadament). Hi ha hagut molta d’assistència. Havíem de fer alguna cosa en l’espai de Ses Voltes, de Sa Llonja i del Casal Solleric. Aquests són els esquetxos que jo he sabut fer. De Sa Llonja i del Casal Solleric he cercat un detall, perquè, tant l’edifici de Sa Llonja com el pati del Casal Solleric són massa per a les meves facultats il.lustratives. De Ses Voltes, he preferit fer una vista més general, ja que el lloc quasi ho demana. Poc a poc es van penjant les il.lustracions fetes pels diferents participants en aquest enllaç.

D’una nova proposta editorial, Babulinka: que tengui sort! Ha començat prou bé. El que no està tan bé és la reprodució de la ressenya que incloc en aquesta entrada. Heu de disculpar la meva imperícia. Excusau-me, doncs.

Vet aquí el video de la taula rodona sobre El poder civilitzador de la lectura, en què vaig participar a Madrid, en el marc del Primer Festival Iberoamericano de la Literatura Infantil y Juvenil.

El último tramo és el títol castellà de la darrera part del llarg relat que Patrick Leigh Fermor va fer del seu viatge a peu des d’Holanda a Constantinoble, abans de la Segona Guerra Mundial. Absolutament recomanable, encara que ja no aporta la feliç sorpresa que significà per a mi la lectura de les dues parts anteriors (imprescindibles!), que ja he comentat en aquestes entrades. Frente a mí és un rar llibre, dur, valent, que no sé si qualificar d’experiencial o de memòries o de confessions o de… És un llibre carregat de positiva sinceritat, d’honesta i molt humana, simple, natural vacil.lació i alhora d’esperança. El seu autor és el conegut oncòleg, escriptor i articulista del Diario de Mallorca Gustavo Catalán, l’amistat del qual frequento menys del que jo voldria. En canvi, em sento molt unit amb el seu germà Albert, per a mi tot un model de conducta cívica, company de treballs professionals, d’aventures casolanes -com la cerca inútil de l’ou del pingüí emperador- i de caminades més d’una vegada amb fases hilarants. Els darrers capítols de Frente a mí, on i quan l’enfrontament imminent i inevitable de l’autor amb el problema que ha motivat el text sencer, ja no permet les disquisicions i els circumloquis amb què s’ha entretingut en tota la primera part m’han semblat excel.lents, a la fi amarats de l’expressió de sentiments que potser un cervell, no sé si dir racional o raonable, ha intentat abans evitar o distraure amb una escriptura molt ben cuinada. És al final, doncs, que ens parla l’home i no tant el metge, el científic. És al final, quan l’home expressa, a la fi despullat d’arguments, les sensacions, els dubtes, les contradiccions, breu: la sensibilitat que, ho sabem, el caracteritza tant amb el tracte amb els seus pacients com amb els seus amics. Frente a mí és un molt bon text literari -Gustavo és un gran escriptor mallorquí en llengua castellana-, i un molt interessant quadern de reflexions de com cal o, millor, de com es pot fer front a una malaltia que ens acoquina. I al procés terapèutic que necesariament s’ha d’aplicar. S’hi expressa por. Perplexitat. Dubte. Per això he dit que és un llibre dur. Gustavo sap de què parla. El recomano vivament. Impagable el record que dedica a Avelino Hernández. Pendents de llegir? Los escorpiones del desierto, la novel.la gràfica d’Hugo Pratt, una de les meves febleses. A la fi, les quatre parts amb què s’ha editat a Espanya esperen torn a la prestatgeria. M’hi posaré avui horabaixa. I no oblido, entre d’altres, el darrer text de Pere Llofriu, escalador i caminant mallorquí: Cent escalades i un àngel, un títol bellíssim. Una nova versió de les seves experiències a la muntanya. Tot això, amb la sensació de viure en un estat governat (és un dir) per idiotes corruptes i arrogants (ai, l’èbola!, i en menor mesura: ai, les targes black!), i encara més: en un país, les Illes, governades, això és indiscutible, per imbècils somerins. El fracàs rotund de la política educativa imposada a força d’insults, trampes i mentides, bastaria, en un país civilitzat, per forçar una convocatòria electoral… Com es pot ser tan ase, i que em perdonin els ases? Callaré, enrabiat. Més feliç m’he sentit participant a la Casa Amèrica de Madrid en el Primer Festival Iberoamericano de Literatura Infantil y Juvenil. Per a l’ocasió vaig escriure dos breus textos. Un, sobre el (suposat) poder civilitzador de la lectura, el títol de la taula rodona en què vaig participar el dia 9 d’aquest mes. L’altre, sobre els “renous” que interfereixen (o no) el present i el futur de la lectura dels infants i dels joves. Si els voleu llegir, me’ls demanau i us els passaré amb molt de gust. I dues coses més: a Esporles, els alumnes de l’institut Josep Font i Trias llegiran Les verges del sol, i el Col.legi Oficial de Pedagogia i Psicopedagogia de les Illes Balears m’ha incorporat al seu programa d’activitats gratuïtes per a associacions de mares i pares de les Illes. Fantàstic i gràcies!

Avui surt, al suplement Bellver aquesta ressenya de dos bons premis literaris. L’adjunto, per si la voleu llegir:

I la notícia, que tanmateix ja us havia avançat fa unes entrades, és que participaré en una taula rodona al Primer Festival Iberoamericano de Literatura Infantil i Juvenil que es farà a Madrid, els dies 8 i 9 d’octubre, a la Casa Amèrica. Ho podeu llegir tot aquí. Intencions dels organitzadors, programa d’actes, llista de participants, etcètera. Segur que hi aprendré molt!

D’una novel.la d’aventures publicada per Bromera, que recomano: La muntanya invisible. Un llibre de Francesc Gisbert. Aquí en teniu còpia:

Mentre que llegesc Inicios de la escalada en Mallorca. La apertura de doce rutas clásicas (2014), dels autors Bernat Torres i Jorge Xibillé, me mossec emocionat el llavi inferior, i és així que han de llegir-se aquestes coses. És com si jo mateix estàs penjat d’una corda en un pas impossible (aparentment) de la via Betelgeuse al puig d’Alaró o al Paredón o al Morro d’en Pelut, que és on m’he aturat per redactar aquesta entrada. Ha editat el llibre la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada, i els felicito per la iniciativa. Ja he comentat en altres ocasions que no sóc escalador -quina por! I també he dit que, quan ho vaig provar, de molt jove, per unes parets del Galatzó, em va avorrir. Preferia caminar o fer torrents. No m’han avorrit mai, en canvi, les lectures sobre la muntanya, com sabeu, perquè ja ho he comentat en aquest blog més d’una vegada (crec). El llibre ens conta com es varen obrir importants vies d’escalada clàssiques a la serra de Mallorca, entre els anys 1970 i 1978, aproximadament; res a veure amb l’escalada esportiva que es practica avui en dia. Fantàstic! Aquells joves eren molt valents: n’Adolfo i en Fede, que conec només de vista, en Guillem Martí, en Pere Sintes, en Pere Llofriu, en Bernat Torres, en Toni Mates, en Pep Xisco Pardo, en Xisco Bonet, en Bernadí Company, en Guillem Roig i tants d’altres, sense oblidar en Pere González i en Tolo Valls, més espeleòlegs i torrenters, però que no es feien enrere davant cap paret. N’Adolfo Gregorio Vidal, un pioner, ha contat les seves experiències al llibre Memorias deportivas de un escalador mallorquín (2013) i en Pere Llofriu, amb el seu estil carregat d’expressivitat i ironïa, ha recordat les seves a l’inigualable text titulat Cinquè Superior (1996), que és un preciós dietari malauradament només editat en un format multicopiat que mereix ser passat a volum immediatament ( i n’hi ha molt poques còpies disponibles). Tant de bo que la Federació ho volgués fer! Els tres llibres permeten una coneixença prou completa i molt entranyable d’allò que es feia per les parets de la muntanya mallorquina en els anys setanta, l’època dels inicis, en efecte, de l’escalada a Mallorca i de les primeres i formidables peripècies dels muntanyers mallorquins. Lectures molt recomanables, si és que ens agrada compartir aquesta mena de records. Sobretot, perquè amb molt d’ells hem compartit fa temps caminades i tertúlies, bé a la vora d’un foc en plena muntanya, bé a les estacions dels autobusos i dels trens, mentre que esperàvem el transport que ens portaria a la muntanya o ens retornaria a casa després de les excursions, bé al soterrani del Bar Lucas. Vull afegir un llibre més. Una crònica periodística de les expedicions mallorquines a l’Everest, escrita també amb passió pel bon amic en Joan Carles Palos: Cròniques de Khumbu (2005-2006). Aquí, però, s’hi penja una certa tristor. Un dels protagonistes d’aquestes ascensions al cim del món ja no és amb nosaltres. Ja és per a sempre en la muntanya. Siguin aquestes línies un homenatge per a ell.

Jorge Gómez fa un comentari sobre El cementiri del capità Nemo (en la seva versió castellana) al seu blog sobre Literatura infantil i juvenil actual. Parla del petit monument que hi ha a La Mola dedicat a Jules Verne, perquè, Formentera surt en una de les novel.les de l’autor francès. Jorge, a qui agraesc la cita, és fill d’un dels grans autors en castellà de llibres per a infants i joves: Alfredo Gómez Cerdà, tot un veterà, reconegut i premiat, i amb moltes de coses a dir. A n’Alfredo el vaig conèixer personalment a Cartagena de Indias. També n’Alfredo té un blog, que recomano. El titula Falso diario. A n’Alfredo no li fa peresa fer entrades al seu blog amb opinions sobre el que li passa o sobre allò que veu i viu. Es banya. A mi sí me’n fa, de peresa, i molta. Si em banyo, tot d’una tremolo de fred. I per si fos poc, a mi tot em sembla confús, ara, i ben bé no sé què opinar de gairebé res. Molt confús. I molt rabiós. Amb el tema de la consulta catalana -que crec que s’ha de convocar i com més aviat millor: no entenc com l’Estat pot ser tan idiota d’oposar-s’hi, de no ser que així provoqui i sostengui divisions socials que no menen enlloc i que beneficien els de sempre-; dic que en això de la consulta, per exemple, hi veig molt de sectarisme, molta de fe quasi irracional, que francament em provoca un calfred. Veig comentaris de persones que aprecio, comentaris que ara em semblen poc mesurats, de blanc o negre, amb insults i menyspreus que no han usat mai i que ara amollen apassionadament. Reconec que, en tot l’Estat, Catalunya és l’únic lloc on hi ha una il.lusió col.lectiva, i que s’exposa molt bé i que és molt compartida. Com aturar-la? És ara, per sort o per desgràcia, impossible. Els que més s’hi oposen són els que més han contribuït a desenvolupar-la. De què s’extranyen, doncs? Hipòcrites! Branden la Constitució que abans han menyspreat i a la qual s’han oposat des de sempre. Maleïts hipòcrites! Penso, no obstant, com Raimon, i m’escarrufa recordar els comentaris que li dedicaren tot d’una els patriotes i de com se n’aprofitaren els espanyolistes desaprensius. La independència catalana seria nefasta per a les Illes Balears catalanoparlants. I nefasta per als autors que aquí usam habitualment la llengua catalana. És vera que Catalunya tendria l’estatus que es mereix… Enteneu la meva confusió? Fa peresa, per això, expressar idees divergents… Fins i tot si dius que no ho tens clar, tot d’una et diuen: “Idò, calla!” o et passen pel nas la balança fiscal, com si l’economia catalana hagués de ser diferent de la que malauradament domina a Europa. Com si la societat catalana hagués de ser diferent… No oblido el tracte masclista i miserable de certs catalanistes mallorquins a Carme Riera, quan la feren acadèmica. No oblido que Felip Puig, conseller d’Interior català, va ser dels primers a dir que calia una llei que restringís l’ocupació del carrer per part dels ciutadans. Ara se sap que un fill seu era soci del fill d’en Pujol… En el fons, la dreta sempre és la dreta, i no té nacionalitat, si no en treu profit. I l’esquerra? No oblido Alfonso Guerra ni el “bocazas” extremeny ni la posició d’El País, suposadament progressista… Perquè, del que fa i de com reacciona la part espanyola, què en puc dir? Continua essent l’Espanya miserable i encara franquista, que somnia imperis i creus, amb cucales castellanes i mastegafaves, de sotana amb caspa y del toro de La Vega, de la que tothom amb dos dits de seny en voldria fugir “cametes me valguen”, i sense mirar enrera. Com no n’hem de voler fugir, nosaltres? Però, jo sóc dels que penso que una altra Espanya és possible. Amb la capital a Barcelona, per exemple: per què no? Mirau si és fàcil! Com és, ha de ser, possible una altra Europa i un altre Món. Tornem a en Jorge Gómez: és fener, procura estar al dia, dóna notícies, expressa positives crítiques del món del llibre per a infants i joves, comenta obres, parla amb autors… Molt rapidament, les xarxes socials també entren en joc en el nostre camp de la literatura per a infants i joves. Entren en joc en tot i per tot. El problema és que no sé si ens arribaran a desplaçar. Vull dir a tots els que hi som un poc forçats, amb peresa o fins i tot amb un cert temor. Els que sentim pudor i preferim reservar-nos la intimitat. I de les Converses de Formentor, què? Hi he estat. Per aprendre. Per conèixer. Per fer-me una llista de llibres per llegir (ja els tenc localitzats a les biblioteques públiques de Palma). I me’n surt un pensament: per què els autors d’aquí no feim unes converses semblants, on comentem llibres i personatges i temes, les lectures que ens han interessat, les traduccions que ens arriben…? Vivim massa tancats en nosaltres  i en les nostres obres. No avançam. Som provincians? Què fa la UIB, en aquest sentit? Puc recordar, per exemple, l’excel.lent intervenció d’Antoni Vidal Ferrando sobre la lectura de Orlando, de Virginia Woolf, a les Converses de l’any passat, i en català! Enguany no hi ha hagut cap intervenció en la nostra llengua, i no perquè l’organitació s’hi hagi oposat. Per cert, esplèndid n’Antoni Gomila fent de Joyce a la cloenda!

Hi he anat avui horabaixa. Els aucells s’han deixat veure a la fi. Al principi, quan he arribat, feia encara massa sol, massa calor, un poc de vent que alçava l’arena en què el fang eixut s’ha convertit després d’un estiu llarg i sec. És un dels llocs que més m’agrada de l’illa, amb la Serra i la península d’Artà. El Salobrar és un lloc iniciàtic per a mi. Allà hi descobrírem un món fa molts d’anys. Com record el primer flamenc vist, i el primer mussol migrant i els primers avisadors, tan familiars després! De moltes espècies en vaig veure els primers exemplars al Salobrar de Campos. Sempre m’ha faltat un allargavista. Amb els prismàtics no és suficient per a mi. Voldria tenir, veure, sentir els aucells ben a prop, identificar-los sense possibilitat d’error. Què hi he vist avui? Doncs: un bec d’alena, encara una seixantena d’avisadors (alguns ben joves), devers 500 collblaus, una trentena de sel.les, agrons, arpelles (tres exemplars, un de mascle), cabots i oronelles (ja se’n van) i falzies (en passen encara!). Naturalment, curleres i agrons blancs, i vitracs i corriols… I un individu de no sé quina espècie, molt tintat, obscur, quasi negre. Un fuell estrany…? Hi deix l’interrogant, és clar. No hi havia flamencs, cosa rara darrerament. Fa quaranta anys, quasi no se’n veien. En els darrers anys, sempre n’hi sol haver, i de vegades amb abundància que no podíem esperar quan començàvem a fer les nostres primeres tresques ornitològiques. Parlo dels anys setanta, de principis de la dècada. Amb el mòbil he fet unes fotografies. Pur enyor. I he dibuixat una de les casetes en el meu quadern de notes.

Perquè el seu autor és l’escriptor, boníssim metge i excel.lent persona Gustavo Catalan. L’inclou en el seu blog, i el podeu llegir si premeu aquí. Moltíssimes gràcies, Gustavo!