Lectures recents i previstes, sensacions, textos propis i algunes novetats

El último tramo és el títol castellà de la darrera part del llarg relat que Patrick Leigh Fermor va fer del seu viatge a peu des d’Holanda a Constantinoble, abans de la Segona Guerra Mundial. Absolutament recomanable, encara que ja no aporta la feliç sorpresa que significà per a mi la lectura de les dues parts anteriors (imprescindibles!), que ja he comentat en aquestes entrades. Frente a mí és un rar llibre, dur, valent, que no sé si qualificar d’experiencial o de memòries o de confessions o de… És un llibre carregat de positiva sinceritat, d’honesta i molt humana, simple, natural vacil.lació i alhora d’esperança. El seu autor és el conegut oncòleg, escriptor i articulista del Diario de Mallorca Gustavo Catalán, l’amistat del qual frequento menys del que jo voldria. En canvi, em sento molt unit amb el seu germà Albert, per a mi tot un model de conducta cívica, company de treballs professionals, d’aventures casolanes -com la cerca inútil de l’ou del pingüí emperador- i de caminades més d’una vegada amb fases hilarants. Els darrers capítols de Frente a mí, on i quan l’enfrontament imminent i inevitable de l’autor amb el problema que ha motivat el text sencer, ja no permet les disquisicions i els circumloquis amb què s’ha entretingut en tota la primera part m’han semblat excel.lents, a la fi amarats de l’expressió de sentiments que potser un cervell, no sé si dir racional o raonable, ha intentat abans evitar o distraure amb una escriptura molt ben cuinada. És al final, doncs, que ens parla l’home i no tant el metge, el científic. És al final, quan l’home expressa, a la fi despullat d’arguments, les sensacions, els dubtes, les contradiccions, breu: la sensibilitat que, ho sabem, el caracteritza tant amb el tracte amb els seus pacients com amb els seus amics. Frente a mí és un molt bon text literari -Gustavo és un gran escriptor mallorquí en llengua castellana-, i un molt interessant quadern de reflexions de com cal o, millor, de com es pot fer front a una malaltia que ens acoquina. I al procés terapèutic que necesariament s’ha d’aplicar. S’hi expressa por. Perplexitat. Dubte. Per això he dit que és un llibre dur. Gustavo sap de què parla. El recomano vivament. Impagable el record que dedica a Avelino Hernández. Pendents de llegir? Los escorpiones del desierto, la novel.la gràfica d’Hugo Pratt, una de les meves febleses. A la fi, les quatre parts amb què s’ha editat a Espanya esperen torn a la prestatgeria. M’hi posaré avui horabaixa. I no oblido, entre d’altres, el darrer text de Pere Llofriu, escalador i caminant mallorquí: Cent escalades i un àngel, un títol bellíssim. Una nova versió de les seves experiències a la muntanya. Tot això, amb la sensació de viure en un estat governat (és un dir) per idiotes corruptes i arrogants (ai, l’èbola!, i en menor mesura: ai, les targes black!), i encara més: en un país, les Illes, governades, això és indiscutible, per imbècils somerins. El fracàs rotund de la política educativa imposada a força d’insults, trampes i mentides, bastaria, en un país civilitzat, per forçar una convocatòria electoral… Com es pot ser tan ase, i que em perdonin els ases? Callaré, enrabiat. Més feliç m’he sentit participant a la Casa Amèrica de Madrid en el Primer Festival Iberoamericano de Literatura Infantil y Juvenil. Per a l’ocasió vaig escriure dos breus textos. Un, sobre el (suposat) poder civilitzador de la lectura, el títol de la taula rodona en què vaig participar el dia 9 d’aquest mes. L’altre, sobre els “renous” que interfereixen (o no) el present i el futur de la lectura dels infants i dels joves. Si els voleu llegir, me’ls demanau i us els passaré amb molt de gust. I dues coses més: a Esporles, els alumnes de l’institut Josep Font i Trias llegiran Les verges del sol, i el Col.legi Oficial de Pedagogia i Psicopedagogia de les Illes Balears m’ha incorporat al seu programa d’activitats gratuïtes per a associacions de mares i pares de les Illes. Fantàstic i gràcies!