Del capità Nemo, de la consulta, de les Converses de Formentor i d’un fals dietari

Jorge Gómez fa un comentari sobre El cementiri del capità Nemo (en la seva versió castellana) al seu blog sobre Literatura infantil i juvenil actual. Parla del petit monument que hi ha a La Mola dedicat a Jules Verne, perquè, Formentera surt en una de les novel.les de l’autor francès. Jorge, a qui agraesc la cita, és fill d’un dels grans autors en castellà de llibres per a infants i joves: Alfredo Gómez Cerdà, tot un veterà, reconegut i premiat, i amb moltes de coses a dir. A n’Alfredo el vaig conèixer personalment a Cartagena de Indias. També n’Alfredo té un blog, que recomano. El titula Falso diario. A n’Alfredo no li fa peresa fer entrades al seu blog amb opinions sobre el que li passa o sobre allò que veu i viu. Es banya. A mi sí me’n fa, de peresa, i molta. Si em banyo, tot d’una tremolo de fred. I per si fos poc, a mi tot em sembla confús, ara, i ben bé no sé què opinar de gairebé res. Molt confús. I molt rabiós. Amb el tema de la consulta catalana -que crec que s’ha de convocar i com més aviat millor: no entenc com l’Estat pot ser tan idiota d’oposar-s’hi, de no ser que així provoqui i sostengui divisions socials que no menen enlloc i que beneficien els de sempre-; dic que en això de la consulta, per exemple, hi veig molt de sectarisme, molta de fe quasi irracional, que francament em provoca un calfred. Veig comentaris de persones que aprecio, comentaris que ara em semblen poc mesurats, de blanc o negre, amb insults i menyspreus que no han usat mai i que ara amollen apassionadament. Reconec que, en tot l’Estat, Catalunya és l’únic lloc on hi ha una il.lusió col.lectiva, i que s’exposa molt bé i que és molt compartida. Com aturar-la? És ara, per sort o per desgràcia, impossible. Els que més s’hi oposen són els que més han contribuït a desenvolupar-la. De què s’extranyen, doncs? Hipòcrites! Branden la Constitució que abans han menyspreat i a la qual s’han oposat des de sempre. Maleïts hipòcrites! Penso, no obstant, com Raimon, i m’escarrufa recordar els comentaris que li dedicaren tot d’una els patriotes i de com se n’aprofitaren els espanyolistes desaprensius. La independència catalana seria nefasta per a les Illes Balears catalanoparlants. I nefasta per als autors que aquí usam habitualment la llengua catalana. És vera que Catalunya tendria l’estatus que es mereix… Enteneu la meva confusió? Fa peresa, per això, expressar idees divergents… Fins i tot si dius que no ho tens clar, tot d’una et diuen: “Idò, calla!” o et passen pel nas la balança fiscal, com si l’economia catalana hagués de ser diferent de la que malauradament domina a Europa. Com si la societat catalana hagués de ser diferent… No oblido el tracte masclista i miserable de certs catalanistes mallorquins a Carme Riera, quan la feren acadèmica. No oblido que Felip Puig, conseller d’Interior català, va ser dels primers a dir que calia una llei que restringís l’ocupació del carrer per part dels ciutadans. Ara se sap que un fill seu era soci del fill d’en Pujol… En el fons, la dreta sempre és la dreta, i no té nacionalitat, si no en treu profit. I l’esquerra? No oblido Alfonso Guerra ni el “bocazas” extremeny ni la posició d’El País, suposadament progressista… Perquè, del que fa i de com reacciona la part espanyola, què en puc dir? Continua essent l’Espanya miserable i encara franquista, que somnia imperis i creus, amb cucales castellanes i mastegafaves, de sotana amb caspa y del toro de La Vega, de la que tothom amb dos dits de seny en voldria fugir “cametes me valguen”, i sense mirar enrera. Com no n’hem de voler fugir, nosaltres? Però, jo sóc dels que penso que una altra Espanya és possible. Amb la capital a Barcelona, per exemple: per què no? Mirau si és fàcil! Com és, ha de ser, possible una altra Europa i un altre Món. Tornem a en Jorge Gómez: és fener, procura estar al dia, dóna notícies, expressa positives crítiques del món del llibre per a infants i joves, comenta obres, parla amb autors… Molt rapidament, les xarxes socials també entren en joc en el nostre camp de la literatura per a infants i joves. Entren en joc en tot i per tot. El problema és que no sé si ens arribaran a desplaçar. Vull dir a tots els que hi som un poc forçats, amb peresa o fins i tot amb un cert temor. Els que sentim pudor i preferim reservar-nos la intimitat. I de les Converses de Formentor, què? Hi he estat. Per aprendre. Per conèixer. Per fer-me una llista de llibres per llegir (ja els tenc localitzats a les biblioteques públiques de Palma). I me’n surt un pensament: per què els autors d’aquí no feim unes converses semblants, on comentem llibres i personatges i temes, les lectures que ens han interessat, les traduccions que ens arriben…? Vivim massa tancats en nosaltres  i en les nostres obres. No avançam. Som provincians? Què fa la UIB, en aquest sentit? Puc recordar, per exemple, l’excel.lent intervenció d’Antoni Vidal Ferrando sobre la lectura de Orlando, de Virginia Woolf, a les Converses de l’any passat, i en català! Enguany no hi ha hagut cap intervenció en la nostra llengua, i no perquè l’organitació s’hi hagi oposat. Per cert, esplèndid n’Antoni Gomila fent de Joyce a la cloenda!