Miquel Rayó

El mes de febrer vaig començar el meu segon quadern de dibuixos ràpids, d’esquetxos o com es digui en la nostra llengua. Volia dibuixar, aquell dia, el buc del convent de les Tereses a La Rambla. Em va sortir un bunyol. I soc benèvol. No encerto les ombres ni les perspectives. He començat a assistir a classes de dibuix, una vegada per setmana, sobretot per perdre por al paper i a embrutar-lo amb guixades. He anat fent. Aquest mes d’agost no hi he anat per pura peresa. No he deixat, però, de fer esquetxos al meu quadern i a la fi l’he acabat. Una setantena d’apunts, he fet des del febrer. A continuació, vos en presento una selecció. Per descomptat, el dibuix del convent no us el mostraré. Als darrers dibuixos del quadern ja he començat a posar-hi un poc de color, encara amb por. Sens dubte, el color dóna vida als dibuixos. Aquí els teniu:

Ja podeu veure que la bicicleta l’hauré de repetir… Prometo que les persones retratades no són tan lletges com són en els dibuixos…  Hauré de practicar molt les figures humanes: què difícils! Sempre estan en moviment. I no en parlem dels animals. Les plantes estan més aturades. No obstant, no són fàcils de dibuixar si vols aconseguir que semblin vives. Les improvisacions són el que són. Les mans són un bon exercici per al dibuixant d’esquetxos, quan no saps que vols dibuixar. Els paisatges necessiten molt de treball: m’agradaria poder-los fer mitjanament bé qualque dia. He afegit una primera aquarel.la improvisada, un paisatge inventat només per provar d’escampar colors. Intentaré fer-ne més. Què complicada, també, l’aquarel.la! Ja podeu suposar que començaré un tercer quadern d’apunts. D’aquí a uns mesos (no puc saber quants) penjaré els resultats.

Surt avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca. Molt recomanable lectura.

La primera: ja és a les llibreries, quioscs i botigues de material de muntanya i també de souvenirs la nova edició de la nostra guia GR221. Mallorca. Ruta de pedra en sec de l’editorial Triangle Postals. Dic nostra, dels seus quatre autors: en Joan Sastre, en Vicenç Sastre, en Sebastià Torrens i jo mateix. S’hi ha canviat la cartografia, s’hi han afegit o canviat fotografies i dibuixos, i s’hi ha fet una important feina de revisió i d’actualització de la informació. El treball de camp, intens, el férem l’any passat per aquestes dates. N’hi ha edicions en català, castellà, anglès, francès i alemany.La segona: a la fi ha sortit editat en paper (col.lecció Quaderns divulgatius, 50, juny 2014) el material del Vè Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana: Història i ficció històrica per a infants i joves (19 i 20 d’octubre de 2013, Barcelona). En podeu obtenir una còpia en pdf si clicau aquí per accedir a la secció corresponent de la pàgina de l’Associació d’escriptors en llengua catalana. I si en voleu una còpia en paper, posau-vos en contacte amb l’associació, convocant del congrés i editora del material. Hi trobareu, en les pàgines 171 a 184 la meva aportació a una de les taules rodones, que moderà Xavier Blanch: La narració històrica a l’ensenyament. Lectura i curriculum. El meu treball porta el títol: Narració històrica i ensenyament. El cas de les Ilels Balears.

Surt avui, dijous, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, aquest article sobre el més recent llibre de Joan Mayol, El naixement del GOB. Un record personal (Lleonard Muntaner, editor). El llibre és de lectura molt recomanable o, m’atreviria a dir, imprescindible. S’hi explica l’origen d’allò que ha estat sens dubte un fenòmen sociològic a Mallorca; els primers passos, i els antecedents, de la fundacio d’una associació civil, el GOB, capaç de moure la gent cap a objectius molt concrets: la conservació de determinades espècies de fauna i flora i dels més emblemàtics espais naturals de les Balears. Això per començar. Tots sabem què més ha impulsat el GOB, que passà del proteccionisme naturalista al moviment ecologista més avançat. Més que a la nostalgia, Mayol anima a l’esperança i al recobrament amb forces noves del compromís que els primers membres del GOB pactaren amb la societat de les Illes, potser sense saber-ho. A més, està excel.lentment escrit.

Enviada per la professora Antònia Garí i Orell. Un bon record d’una intensa trobada amb lectors (alumnes de 3er d’ESO) de L’enigma Altai el dia 29 de gener d’enguany. Gràcies al.lots i al.lotes!

Continuo amb les meves indagacions sobre Sa Fosca, especialment per intentar esbrinar qui va ser la primera dona a fer aquest torrent. En una anotació anterior ja vaig proposar, amb proves, la meva candidata. Ara, aporto noves proves: dues fotografies, i una pàgina del Diario de Mallorca. Les fotografies va fer-les en Joan Sastre, el dia 2 d’octubre de 1974. En Joan havia anat a esperar en Pere González, en Tolo Valls i n’Assumpció (Xon) González a la sortida de sa Fosca, a s’Entreforc. Les fotografies tenen el tast de les que els afeccionats fèiem aleshores pels torrents: obscures, desenfocades, pròpies d’una camereta de no-res. S’hi veu en Tolo Valls, dret, en Pere González (assegut) i na Xon González (dreta en una i desinflant el bot en l’altra). Fixem-nos, com a curiositat, que es començava a usar un bidó de plàstic de boca ampla per ficar-hi material. Al bidó, com al bot, s’hi fermava la corda, per no perdre-la. Havíem après a fer-ho: quin remei!

Pensem que gran part dels “drames” fosquers d’aquells anys (ben exagerats pels titulars de premsa) eren motivats per la pèrdua de la corda, de llum, i pel fred i la manca de menjar. I ara passem a la pàgina del diari anunciada: es tracta d’una pàgina de la secció Defensa de la Naturaleza, i de l’article que signa Gaiato, segurament en Jesús Jurado (que era lider del grup d’excursions Sa Penya des Gaiatos, i col.laborador activíssim d’aquella pàgina, a més de president del GEM aleshores). La pàgina és de dia 24 de novembre de 1974, i en ella s’hi diu (qui ho comunica?: en Leandro Ortega, en Guillem Martí o un altre?) que ja es compta amb “la primera montañera que ha cruzado íntegra [Sa Fosca], del Gorg Blau al Entreforc” (ho he marcat amb groc, com també he marcat alguns esdeviments ben interessants d’aquell boníssim any muntanyer). Aquí la teniu: L’article surt a finals de novembre. Mol poc abans, poc més d’un mes i mig, na Xon havia baixat el torrent del Gorg Blau. Mantenc la seva candidatura. Seguirà.

Aquest mes escric massa. I avui, l’entrada us demana paciència lectora. Exposa una notícia i una pregunta. Ahir, i això és la notícia, la Federació Balear de Muntanya va aconseguir reunir un esplet de veterans escaladors, de pioners en això d’enfilar-se per les roques i parets de les muntanyes de l’illa. El motiu: la presentació d’un llibre que conta els primers temps de l’escalada a ca-nostra, diguem, entre finals dels seixanta i finals dels setanta, i que tria i senyala dotze escalades que els dos autors, entre ells en Bernat Torres, consideren clàssiques: sa Gubia, es Cornador Gran, l’agulla des Frare, l’esperó del Morro d’en Pelut, el Diedre Blanc des Cornador, i d’altres. Malauradament, com sol passar massa sovint amb les edicions locals, el dia de la presentació no hi ha els llibres encara a l’abast del públic assistent. Naturalment, jo no he estat escalador (just he fet temptejos) i no he fet mai aquestes vies. Jo preferia caminar, i a l’estiu fer torrents amb els amics amb els quals aleshores formàvem grup, i amb algun dels quals encara sortim setmana a setmana a trescar per la Serra. En parlaré un altre dia. Deia que ahir vaig tenir, doncs, l’oportunitat de trobar vells coneguts (i voldria no oblidar-me’n cap): en Paco Bonet, en Bernat Torres (la germana del qual, na Cati, venia amb el nostre grup), en Pep Xisco Pardo, en Pere Llofriu (del qual en seguesc els escrits), en Guillem Martí, en Pere Sintes, en Jose García Ochogavía, en Manel Muntaner, en Bernadí Company, en Jopela… Hi havia en Manel Domènech, Bitxo, sobretot espeleòleg, i que reivindida, crec que amb raó, haver donat el nom del GEM al Grup Excursionista de Mallorca a principis dels setanta… Hi faltaven en Guillem Roig i en Pere Brunet… I en Leo… Hi faltaven en Pere González i en Tolo Valls (que viu a Barcelona des de fa anys). Hi faltaven els estimats Vicenç i Joan Sastre, amb els quals encara sortim. Hi faltaven altres companys. Altres noms. Però, no us penseu que n’hi hagués massa més, aleshores. Ens trobàvem tots a la Serra o en el tren o en els autobusos, de vegades féiem trossos de camins junts fins que cadascú partia cap el seu objectiu… Ens coneixíem gairebé tots (i totes). Eren els inicis. Escalar, aleshores, era tota una aventura. Imaginau els materials que tenia aquesta gent! Quan jo mateix, ben poruc, vaig fer sa Fosca (1973), la meva corda era feta de trossos d’altres cordes, una imprudència… Això ho contaré un altre dia: ho tenc anotat tot a una plagueta d’aquell any (escric des de fa temps una mena de diari). Hi tenc anotades les excursions, i en algun cas fins i tot tenc fotografies (a l’esquerra, podeu veure, amb la tècnica imitada de les Rutes amagades de Mallorca,  el torrent de Bàlitx i una anotació del dia que férem el torrent, amb una sortida aleshores ben difícil). I ara ve la pregunta que exposo al títol d’aquesta entrada: qui va ser la primera dona a fer sa Fosca? Sempre he cregut que va ser la que encara és la meva dona i companya, n’Assumpció, na Xon, com li diem familiarment. No ho sé. Diuen que una escaladora… Diuen que la dona d’un els que va fer aquell torrent enigmàtic per primera vegada… No ho sé. Aporto una documentació curiosa, si més no per comunicar que na Xon va passar sa Fosca els dies 1 i 2 d’octubre de 1974. Si qualcú sap notícies d’alguna dona que fes aquest torrent en una data anterior, li prec que m’ho digui. No m’agradaria prendre el mèrit de ningú ni dir mentides. Mentretant, preferesc creure el que consta en la plagueta que jo vaig escriure l’estiu d’aquell any. Aquesta: Aquí teniu l’anotació que hi vaig fer el dia 1 d’octubre de 1974, i que feia referència a què na Xon havia entrat a la Fosca amb el seu germà, en Pere González, i amb el seu company habitual de cordada, en Tolo Valls: I aquí teniu l’anotació que hi vaig fer, el dia següent, 2 d’octubre, un cop que ella i els seus companys ja havien fet el torrent amb èxit:Hi podeu llegir com l’eufòria em fa dir que ella és la primera Dama Fosquera! I podeu veure com jo escrivia Schon, aleshores. No estava normalitzat, el meu català. El mes d’octubre d’enguany farà quaranta anys des que ella va fer sa Fosca! Passa el temps! I repetesc: un dia contaré la meva anada per allà dins. És de rècord. Ho anuncio des d’ara mateix.

Caldrà retre -qualque any vinent: per sort, encara és massa jove- un homenatge a l’escriptor Josep Francesc Delgado, admetre la seva destacada singularitat en la literatura en llengua catalana. Vet aquí el meu, un poc abans d’hora. La seva darrera novel.la m’ha encantat, i la recomano sincerament. Això sí: aprofitau per rellegir les anteriors del cicle. Les esmento a l’article d’avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca.

Ja hi he anat a firar. Només hi havia acudit el dia de la inauguració, per escoltar en Pere Estelrich. Parlament sucós. La Fira del llibre, davant del jardinet de La Misericòrdia. Calor temible, avui. He comprat Fulles d’Herba de Walt Whitman, imponent, i imponent la traducció de Jaume C. Alorda, he comprat Origen de Miquel Bezares, he comprat Los cuadernos de Rembrant de José Jiménez Lozano, he comprat Illa Crucis de Pere Rosselló Bover, he comprat La gratitud de Miquel Àngel Llauger. No fa una setmana havia comprat, a les llibreries: Sombras verdes, ballena blanca de Ray Bradbury, i dos còmics: el primer volum d’El sabueso, de Jiro Tanigutxi (o com s’escrigui) i Itsura Inami, i Blackhills 1890, un western amb dibuixos de Marc-Rénier sobre un bon guió d’Yves Swolfs. La portada és contundent:

Totes les lectures són compatibles. Dels llibres de poemes ja n’he llegit dos: el de Pere Rosselló, carregat de raó i de ben dir i de sincer sentiment ecologista, amb humor, també, i amb empenta; i el de Miquel Àngel Llauger, que no dubto a dir que és el seu millor poemari. Massa sovint, la poesia catalana és per a iniciats, només, de tan abstracta i de tan obstusa. I de tan confusa. Potser tot és més ximple. Uns mots lligats saviament i tendrament que t’impulsen a l’evocació pròpia, a la melangia íntima sense dramatisme exagerat amb colorins i amb pirotècnia, a comprendre i compartir la gratitud de viure. Ponç Pons, en el seu darrer llibre El restre blau de les formigues ens parla, tal vegada, des d’un to semblant, i des d’un altre recó -hi canta un gall filòsof que nom Darío- del mateix escarrufament emotiu i intel.lectual. Moments. Mots. Versos. Textos. Llegir encara em sembla un refugi, ara que podríem pensar que algunes coses s’esbuquen o es fonen. O ens les esbuquen i ens les fonen.

Doncs sí: actualitzo guies de turisme. Ja he entregat a l’editorial (Anaya Touring) les versions noves de les guies d’Eivissa i Formentera i de Menorca, així que només em queda per fer la de Mallorca, que comportarà obviament més feina. L’he d’entregar a finals de setembre. Procuro sempre cumplir els terminis d’entrega de les feines que em comanen. La veritat és que és una feina agradable, ja que et permet conèixer espais, llocs, locals, recons que d’una altra manera no visitaries mai. T’obliga a mirar bé. A caminar, a fer quilòmetres. A llegir documentació. A triar la informació que creus pertinent. No coneixeria tant les nostres Illes si no fos per la meva afecció a la naturalesa i per aquesta feina de redactor ocasional de guies de les Balears, que dec a Avelino Hernández, l’escriptor veïnat de Selva durant molts d’anys… El record sovint. Torno a les guies. A la vida. També he de dir que, de vegades, sobretot quan ja fa més de vint anys que fas aquesta feina, sents un poc de llàstima per espais que han canviat massa i no per bé. És una feina, i com a tal l’accepto. I l’agraesc. Mentretant, penjo una altra fotografia de la meva caminada per la Vía de la Plata. Una esplèndida posta de sol a Oliva de Plasencia. En el seu alberg només fórem, aquella nit, tres persones. La Vía encara és solitària. I per acabar: el dia 13 s’entrega el premi Guillem Cifre de la convocatòria d’enguany (la XXXIII): quin llibre l’obtindrà? L’acte es fa a Can Torró, la bona biblioteca d’Alcúdia. Hi haurà els parlaments habituals i una actuació musical interessant. Cantarà Marta Elka.