Ja hi he anat a firar. Només hi havia acudit el dia de la inauguració, per escoltar en Pere Estelrich. Parlament sucós. La Fira del llibre, davant del jardinet de La Misericòrdia. Calor temible, avui. He comprat Fulles d’Herba de Walt Whitman, imponent, i imponent la traducció de Jaume C. Alorda, he comprat Origen de Miquel Bezares, he comprat Los cuadernos de Rembrant de José Jiménez Lozano, he comprat Illa Crucis de Pere Rosselló Bover, he comprat La gratitud de Miquel Àngel Llauger. No fa una setmana havia comprat, a les llibreries: Sombras verdes, ballena blanca de Ray Bradbury, i dos còmics: el primer volum d’El sabueso, de Jiro Tanigutxi (o com s’escrigui) i Itsura Inami, i Blackhills 1890, un western amb dibuixos de Marc-Rénier sobre un bon guió d’Yves Swolfs. La portada és contundent:
Totes les lectures són compatibles. Dels llibres de poemes ja n’he llegit dos: el de Pere Rosselló, carregat de raó i de ben dir i de sincer sentiment ecologista, amb humor, també, i amb empenta; i el de Miquel Àngel Llauger, que no dubto a dir que és el seu millor poemari. Massa sovint, la poesia catalana és per a iniciats, només, de tan abstracta i de tan obstusa. I de tan confusa. Potser tot és més ximple. Uns mots lligats saviament i tendrament que t’impulsen a l’evocació pròpia, a la melangia íntima sense dramatisme exagerat amb colorins i amb pirotècnia, a comprendre i compartir la gratitud de viure. Ponç Pons, en el seu darrer llibre El restre blau de les formigues ens parla, tal vegada, des d’un to semblant, i des d’un altre recó -hi canta un gall filòsof que nom Darío- del mateix escarrufament emotiu i intel.lectual. Moments. Mots. Versos. Textos. Llegir encara em sembla un refugi, ara que podríem pensar que algunes coses s’esbuquen o es fonen. O ens les esbuquen i ens les fonen.