Fa uns mesos, tothom volia ser Charlie. Avui, ningú no vol ser Zapata. Torno d’un preciós viatge de caminades molt fatigoses pel Pirineu, lluny de premsa i d’informacions (i de mentides), i trobo encara, i agreujada, la persecució política, mediàtica i ara judicial contra un tal Zapata (els fiscals no tenen altres feines més urgents i més importants?). Zapata, que sapiguem, no ha cremat ningú, no ha posat bombes contra ningú, no ha posat “concertines” a cap frontera, no ha cobrat sous en B mentre que ha estat regidor, no té comptes a Suïssa ni a Andorra, ni ha suggerit “españolizar a les niños catalanes”… Simplement ha escrit uns tuits. Fa anys. Ara l’encalcen pel contingut d’aquests tuits, trets, per cert, de context (i que no em diguin que el twiter no té context, o que les xarxes socials no en tenen: tot el que es diu o s’escriu és dit o escrit en un context). Els tuits poden agradar o no (com els acudits de dones, de beneits, de Déu, de gitanos, d’homosexuals, de guàrdies civils o de catalans). Les xarxes socials són el que són. Però, no és això el que es discuteix. No entenc res. La dreta espanyola, la dreta rància i miserable espanyola ha guanyat el discurs. Han aconseguit treure Zapata. Han aconseguit fer renou per eixordar el canvi, tan important!, a la institució municipal de Madrid. Un canvi democràtic, malgrat els intents delirants d’una tal Aguirre per evitar-lo. Ara van pels altres. Aviat vendran per nosaltres. La propera víctima: una jove que cridà en una església, em sembla, d’una universitat. Si jo mateix vaig interrompre a crits un ple del Consell General Interinsular, fa molts d’anys, per exigir la conservació dels espais naturals! Si no cridam, els ciutatans, ningú no ens fa cas. I l’església és un molt bon lloc per cridar i reivindicar. I què hi fa, per cert, una església, una capella, a una universitat? I molt menys cas ens faran els que ara s’esqueixen els vestits, simulant un horror que ni deuen sentir. Poc a poc ens retallen llibertats. Ara, en nom de les víctimes o en nom dels jueus assassinats pels nazis (per cert, amb l’aplaudiment o l’assentiment còmplice de molts que no ho eren, nazis). Les víctimes, tantes vegades manipulades, ara ens coaccionen: tenen les seves raons, però, no tenen necessariament la raó. L’esquerra espanyola, aporuguida, baixa el cap: accepta el veredicte. Zapata = culpable. La llibertat d’expressió a fer punyetes. Han aconseguit, els miserables opinadors de la dreta cavernícola, que el tal Zapata sigui un diable, un pre-assassí, un antisionista, un pro-etarra, un anti-víctimes… I alerta mosques! Jo penso que aquest Zapata hauria pogut ser un magnífic regidor de cultura d’una ciutat com Madrid, ben necessitada d’aires nous i d’ulls oberts i d’algunes revinclades. Fa uns mesos tothom era Charlie (molts, per cert, ara ho veig, només per quedar bé). Ara ningú no vol ser Zapata. Un nom que evoca una pel.lícula que caldrà tornar a veure.
I per si fos poc, en tornar, m’assabento també dels maleïts atemptats!