Ja es comenta. El confinament durarà, com sospitàvem, més del que ens pensàvem a l’inici. Parlen ara de dia 10 de maig… D’allargar l’estat d’alarma… Es diu que hi haurà algun alliberament… Respirem, acceptem, resignem-nos… Ja he dit que accepto i obeesc, perquè crec que els que tenen el repte de gestionar el tema ho fan el millor que saben, i que només faig dues crítiques (implacables) a la gestió del Govern de l’Estat: “l’ordeno y mando y aquí mando yo” i el paper excessiu -i patètic- de l’Exèrcit i similars en tot això… No sé que hi fan, cada dia, adoctrinant els espanyols sobre les virtuts de les forces armades i policies i tricornis (amb minúscula). Ho deixo aquí. I nosaltres, ho confesso, tenim sort. Tenim afeccions, espai, llum, els proveïdors proveeixen, les targes de crèdit no ens fallen de moment, i el més important: ens avenim… També ho deixo aquí. I després, què? Em sento incapaç de pensar sobre tot això. Me té sobrepassat. Així que ho deix també, a l’espera de millors ocasions. No tenc, ara, paraules a bastament, ni pensaments prou dignes i prou fonamentats per exposar les meves sensacions. No entenc res, o gairebé (avui, al Diario de Mallorca, un conegut opinador ex-socialista donant la raó a l’ultra dreta franquista espanyolista!). No ho entenc. I tenc por… Me demanen -una bona amiga- que faci davant el mòbil -què oc m’agrada!- una lectura de qualque fragment literari que m’impressionàs o que me marcàs per qualque motiu… Segurament la faré. No m’agrada dir que no. I sabeu quin és el fragment que m’ha vengut tot d’una al cap, sense dubte? Aquests dos simples versos de Costa i Llobera, del poema La vall:
M’agrada aquells paratges
tot sol anar trescant, a la ventura…
Què poca cosa i tanta cosa alhora! Perquè, és el que de veres més enyoro ara: poder trescar sol per la munt
anya, pels camins. Deixar anar els peus i la mirada i escoltar, i sentir que camino sota el sol, amb fatiga, o sota la pluja, o amb el vent en la cara, incòmode… De fet, dia 26 d’aquest mes tenia pensat iniciar la meva caminada d’enguany pel Camí de Llevant, per fer uns 500 km. de Camí de Sant Jaume des de València fins a Toledo… No podrà ser. I la questió és: quan podrà ser? De moment, practico paisatges a l’aquarel.la, com aquests. L’urbà potser prové, perquè és una improvisació, de qualque memòria d’un poble de Castella o d’Extremadura, de viatges meus anteriors. Qui pot saber-ho! I el paisatget de Venècia…, si no hi he estat mai! És que tothom pinta Venècia i jo encara no ho havia fet. Pràctiques elementals. Minuts que guanyo a la desesperança, potser.