Miquel Rayó

Que no hi ha lawfare (o com dimoni s’escrigui)? No n’hi ha? Vegeu aquest article i només podreu dir “Quines coses que passen!”. Posam messions, ja que hi som, que aviat hi haurà una filtració amb dades dels comptes del partit objecte d’investigació que serà publicada aviat i depressa pels diaris de la Cort, i que mai no s’investigarà qui l’ha fet ni d’on ha pogut provenir?

No anam… O anam de rota batuda. Vaig dir fa uns dies que estava eixut de paraules, que era incapaç d’escriure aquí alguna cosa dels dos bons amics morts tan recentment, en Xisco Avellà i n’Anthony Bonner, veteraníssims del GOB, companys de campanyes conservacionistes i ecologistes… Doncs, avui encara m’he eixugat més: he vist a primera hora al diari Última Hora aquest obituari dedicat a Joan Ensenyat, també amic, boníssim muntanyenc, i autor d’un preciós llibre sobre l’excursionisme que ell feia, un text que he usat sovint com a font documental per als meus modestos treballs sobre la història de l’excursionisme local, Muntanyes de paper (autoedició, 2003). És de veres que no sé què dir… No m’ho puc creure. Ens vèiem de temps en temps al carrer, en Joan i jo, i fèiem la xerradeta. Era discret i amable. Era un bon lector. De vegades, jo li feia qualque consulta en relació amb els assumptes muntanyencs locals… Faig una ressenya llarga del seu Muntanyes de paper a Llibres i literatura de muntanya a l’illa de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2018), i darrerament l’he tengut molt en compte per a l’original inèdit que he escrit fa no res amb el títol encara provisional de Models d’excursionisme i muntanyisme a Mallorca durant el segle XX. També n’he parlat en qualque entrada d’aquesta mateixa pàgina, quan he escrit sobre el fet de caminar i sobre llibres del caminar. En Joan, per a mi, és en aquests casos una cita obligada. Descansa en pau, Joan. Ens trobarem pel camí.

En canvi, aquesta periodista, Elisa Beni, considera que la sentència és incontestable i, aferrau-vos!, un model de lògica que la tranquil.litza. No ho entenc, això de la lògica aquesta que a mi em fa tremolar de por: qui va fer la filtració?, quan?, com?, amb quin material o mitjà? Per no parlar de la credibilitat que atorguen els jutges al testimoni de l’adversària declarada de l’imputat, una fiscal, i en canvi consideren que els testimonis dels periodistes no són prou fiables. Per no parlar de… En fi, és inútil: els jutges comanden i fan el que volen i prevariquen sense maníes, perquè se saben protegits i impunes. Aquesta sentència és un (altre) avís a navegants. I es basa en una lògica política que la periodista ja fa temps que defensa (com ha canviat de rumb!), i no en argumentacions clares ni en proves, sinó en indicis, que, al meu parer, també són confusos i producte d’inferències i intencions condemnatòries. Segur que la periodista és amiga del ponent (i d’en Marchena, la mà que gronxa el bres), al qual no deixa de fer-li afalacs. En fi… Espanya. La Cort. Madrid. Quin fàstic! Si jo fos el germà del Perro, o la dona, ja prepararia la muda, perquè acabaran condemnats i en presó. I el propi Perro ja pot preparar-la, també. Pos messions i dic que les sentències ja estan redactades, també.

PS: Curiosament -o no tant- la periodista Elisa Beni titula el seu article de la següent manera: La llei triturant el relat. Mira per on hi escriu el verb “triturar”. El mateix que apareixia en l’amenaça que Miguel Àngel Rodríguez feia als periodistes d’eldiario.es: “Os vamos a triturar. Vais a tener que cerrar. Idiotas. Que os den.” Casualitat? Coincidència? O és un lapsus? O és una paraula, un verb, que ara està de moda en certs corralets de la Cort? No oblidem la relació que Beni té i ha tengut amb el món judicial. De moment, la periodista ja treballa a La Razón…

Un altre paisatge amb ocres, d’ahir. En paper Arches de 31×41 cm i gra fi.

D’un article d’Anton Losada a El Diario: “El Supremo ha cantado gordo: ¿Cómo que “el fiscal o alguien de su entorno”? ¿No saben quién y cómo exactamente, a pesar del “cuadro probatorio sólido, coherente y concluyente”? Esto es derecho penal, no la lotería de navidad”. Una sentència creativa més del capo dels jutges espanyols, perdó: “españññoles”, i companyia. Francament, és per tenir por. Potser és el que volen: avisar-nos de què si qualcú surt del botador en sortirà escalivat.

Incapaç d’escriure aquests dies un recordatori en homenatge a en Xisco Avellà, que va morir fa una setmana, ens arriba ahir la notícia igualment desoladora de la mort d’Anthony Bonner. Dos boníssims amics, persones admirables, bones, intel.ligents, de bon humor, feneres, sàvies, compromeses… Estic desolat. I eixut. Tal vegada en parli més extensament d’aquí poc. Avui no puc. L’únic que em ve al cap és una gran i positiva sensació de privilegi per haver-los conegut als dos i haver pogut compartir amb ells molts de moments, converses, curolles, excursions…

La Muntanya de l’Ànima (Columna, traducció de Pau Joan Hernández i Liao Yanping) és el títol d’un llibre mal de qualificar de l’autor xinès -i també pintor!- Gao Xingjian. Vaig comprar l’exemplar que tenc a casa l’any 2001. L’autor havia rebut el premi Nobel de Literatura l’any anterior, i la versió catalana era tota una novetat. Creureu que en tots aquests anys no l’havia llegit encara? I ara, desembre de 2025, aquests dies, ahir, avui, demà, passat demà… llegesc i llegiré el llibre en qüestió. No sé per què he tardat tant a llegir-lo: el llibre ha estat a casa tots aquests anys pacient, resignat, esperançat tal vegada. Potser em vaig cansar aleshores a les primeres pàgines i el vaig deixar. La cosa, el cas és que durant tots aquests anys el llibre no ha caigut en les successives i freqüents esporgades que faig a la nostra biblioteca, necessàries per buidar espais i alleugerir pes en les prestatgeries. Cada vegada que, en aquests processos de selecció negativa dels nostres llibres, he tengut La Muntanya de l’Ànima a les mans, no he estat capaç de llençar-lo a la senalla dels esporgats, dels que van a parar a botigues solidàries o a llibreries de segona mà. Què m’ho impedia? Qui pot saber-ho! El cert, el cas és que ha arribat el moment, feliç per a mi (i esper que per al llibre!), de llegir-lo, i confès que n’estic gaudint, sorprenent-me’n gairebé a cada pàgina, a cada capítol. No sé si és una novel.la, un llibre de viatges, un dietari d’anotacions personals, un recull d’opinions culturals, un esboç de memòries, una repassada sincera als trets de la cultura xinesa… O simplement: és un llibre singular i, per tant, ha de ser llegit? Doncs, el moment de ser llegit li ha arribat. Potser és cert, per tant, que a la llarga “les forces superiors”, com es diu a qualque pàgina del llibre Yijing, “posen les coses al seu lloc”.

Ja falten poques pàgines per omplir el quadern sencer amb aquestes aquarel.les de jugueta. Proves, pràctiques. En gaudesc molt. En una d’aquestes hi ha potser la millor llum que he pintat en molt de temps. Recordem: quadern de paper Hahnnemühle de 250 grams, d’uns 15×20 cm. Llàstima de fotos: no estan prou ben enfocades. Ai, les presses!

Ahir vaig intentar (sempre són intents) fer un estudi del cel (dreta), molt lleuger, en paper Arches de gra fi i de 300 grams (31×41 cm). I també vaig fer (esquerra) un apunt ràpid en el quadern Hahnemühle que estic a punt d’acabar: és un plaer poder jugar a fer-hi aquarel.letes sense expectatives. Mira per on! En poden sortir coses gojoses.

En el mateix quadern, amb les mateixes dades, i sobre els mateixos temes, aquests nous paisatges apuntats, explorats. No sempre, ai!, ben trobats ni ben resolts.