Miquel Rayó

Quin goig! Una aquarel.la meva, una marina molt lleugera, clara i optimista, ha servit de portada a un llibre de records compartits -fotografies, escrits, anècdotes- amb què els bons amics i amigues d’en Xisco Avellà l’han felicitat pel seu recent 68è aniversari. L’aquarel.la, que podeu veure sencera a l’entrada del passat dia 4 d’agost, serà, un cop envasada, el meu obsequi físic a en Xisco, però que sigui primer en aquest àlbum m’honora. Gràcies a en Toni Font per suggerir-m’ho, i gràcies a en Pep-Lluís Pol per fer la feina de recollida dels materials i de comanar l’elaboració d’aquest àlbum de baules d’amistats llargament covades durant l’exercici de la docència a instituts i la militància en el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, entre d’altres associacions i experiències educatives, naturalistes i conservacionistes. Molts d’anys, Xisco!

Realment, la portada d’avui del Diario de Mallorca és per posar-se a riure… o a plorar. Sense comentaris, doncs. Només que no entenc com encara el llegesc. No fa molt, un nou article d’En Ramon Aguiló feia vergonya aliena… No diré res tampoc dels promotors i participants en aquesta mena de neofestes locals de tudadissa. Almenys podrien comprendre el valor simbòlic d’allò que fan o d’allò en què participen tants de joves, sobretot. Se’n podrien abstenir? De veres, no entenc res. L’únic que entenc és que a Israel comanden uns assasins sense escrúpols. “Si volguéssim un genocidi, ens hauria bastat un sol horabaixa”, declara el número 1. Pur matonisme. Prostitució del llenguatge. I se’n vanten!

Quin mal glop! En Jaume Obrador és mort. M’ho acaben de dir. Me vénen al cap moltes de reunions i trobades amb ell, molts de debats, molts de documents redactats a mitges discretament, treballs sempre sempre enfocats a la millora de la vida veïnal a Ciutat i al desplegament ple i lliure dels moviments associatius de base, i a la unió entre els diferents àmbits de les reivindicacions socials. Era molt sensible a l’assumpte ambiental, i no faltava en les convocatòries del GOB. Amb Rosa Bueno, Joan Font, Paco Metgod, Bel Cerdà i tants i tants d’altres crearen una xarxa de veïns i veïnes feners, tenaços. Ell, en Jaume, era més polític que jo, i de més amples capacitats, amb més empenta dinamitzadora. Molt actiu. Incansable. I encara mantenia, per la seva experiència personal i pel seu compromís, la seva preocupació pels qui, en altres bandes del món, necessitaven suports, agombols i ajudes. Treballàrem junts al seu moment en i amb un grup de mares i pares per aconseguir una escola pública per als nostres infants, on la llengua vehicular fos el català i on l’ducació se centràs en els nins i nines. La trobàrem. I també vaig col.laborar per comanda seva en l’organització i el desenvolupament d’un seminari a Palma sobre moviments socials. Quins anys! Quants de records! Quin greu me sap! Exprés aquí la meva gratitud i el meu reconeixement a la seva tasca i a la seva persona. I el meu condol a la seva família, especialment a na Maria, na Magdalena i na Marta.

En la platja i en paper Hahnemühle de 425 grams, Anniversary Edition, 30×40 cm. M’agrada per la simplicitat.

Aquesta ha estat la consigna que m’he repetit avui, mentre que preparava els estris i els materials per pintar una aquarel.la. Simplicitat. I crec que he aconseguit fer-ne dues de ben simples. Hi ha dies que m’enfad, que no me surt allò que voldria. Ho embrut tot. Hi pos massa pigment, massa aigua, massa pinzellades, i el resultat és… res de res. Darrerament, ja esqueix el paper, si és que no té reutilització possible. Per què desar el que no és bo? Avui, en canvi, almenys, crec que he trobat un poc de la simplicitat que em proposava. La marina de la barqueta és feta sobre paper Hanhemühle de 425 grams, 30×40 cm. L’altra, sobre paper Saunders Waterford de 300 grams, i gra fi, d’uns 26×36 cm.

Que un llibre publicat l’any 1997 hagi trobat aquestes setmanes encara un lloc al mostrador de la llibreria Embat de Palma és un miracle. Embat ha dedicat durant uns dies el seu expositor a la temàtica marinera. Què bé! Vaig escriure Cabrera, natura entre les ones fa molt de temps. Lleonard Muntaner, editor va tenir l’amabilitat de fer-ne la publicació. Hi col.laboraren n’Antònia Llabrés (experta educadora ambiental i molt estimada amiga) amb unes propostes didàctiques, i els també bons amics en Biel Bonnín i en Pep Muñoz “Vasco” amb les il.lustracions. Una persona menys optimista diria que la situació prové de la poca venda dels exemplars editats fa tant de temps. Jo preferesc acceptar la primera versió del fet: és tracta d’un miracle, i l’accept com un regal. També ho és, un regal, que els llibreters hagin cregut que presentar-lo al seu mostrador pagava la pena. Gràcies!

D’ahir, en paper Hahnemühle de 425 grams, de 30×40 cm. Una prova més.

En efecte, com és possible? L’any 2025? Ara mateix? Davant dels nostres ulls? És possible. És un fet. És un genocidi.

Les dues proves d’ahir per passar l’estona i per aprofitar papers ja usats, en aquest cas pepers Arches.

Perquè, de l’aquarel.la que he provat de fer avui sobre un paper Saunders Waterford ja usat, 300 grams, gra fi, només en puc conservar dignament aquest tros. Fa uns 15×20, aprox. O potser menys. Un apunt, doncs, d’unes roques a la vorera, estopejades.