Miquel Rayó

La primera condemna ha arribat. No han tardat gens. Falta la sentència, clar. Però, això és un tràmit, un paper com mentres. Ara caurà la del germà, i després la de la dona. Si això no és fer política des del Poder Judicial, què és? La primera, doncs. Segurament la sentència serà creativa a la manera de l’heroi jurista espanyolíssim Marchena (Procés, Amnistia, malversació…).

Hi va anar per fer una conferència sobre un dels seus temes predilectes, les Reines de Mallorca, convidada pel Muesu Arqueològic. Segur que la conferència va anar bé i que hi va assistir molta de gent. Bravo, doncs, Eusèbia! Podeu llegir una interessant entrevista seva al Diario de Ibiza si permeu aquí.

Amb la lectura d’aquest article del filòsof Slavoj Žižek començarem el dia des de la reflexió: ¿Por qué necesitamos la filosofía para sobrevivir como especie? Necesssitam pensar, sí, sobre el significat i el sentit de les paraules. Avui, quan semblen que s’usen a la babal.là. Una babal.là, però, d’interessos nefands.

Una nova col.laboració en nom d’Iniciativa Natura, associació conservacionista del Consell Consultiu de la qual en sóc membre.

Més pràctiques d’aquests dies. Les dues aquarel.les petites són fetes en paper ja usat (Arches i Saunders Waterford). Les altres dues, en paper nou, Arches de 300 gr., gra gros i 31×41 cm.

El Tribunal de la Inquisició encara funciona a Espanya. Perdò: a España. Quina vergonya!

En canvi, aquesta platja s’acosta a allò que jo voldria arribar a fer: asolir una simplicitat màxima (al meu nivell, clar). És d’ahir mateix. El paper és Arches, de gra gros, de 31×41 cm. Per això el pos en gros. Perquè es vegi bé.

Un díptic i una marina agitada per aprofitar papers usats. El díptic és fluix de to, i la marina és, només, una pràctica (com tot el que faig). N’hauria de fer una cada dia per arribar qualque dia a la suficiència… Somnis, tanmateix! Present el díptic en el tauler, i les dues peces separades. Segurament acabarà a la paperera qualque dia. La marina també. Ara reposen en el caramull de feina feta.

Ja estan fets. He llegit a la fi tot el cicle de novel.les d’Emilio Salgari dedicades als Pirates del Carib, amb protagonisme principal d’El Corsari Negre (Emilio de Rocanera, senyor de Ventimiglia) i la seva filla Yolanda, amb l’aparició tràgicament estelar de la mare d’aquesta i parella del primer Honorata de Van Guld. I clar, no hi poden faltar els personatges secundaris, lleials i ardits, capaços de qualsevol sacrifici per tal de protegir el seu cap, la seva dona o la seva filla: Carmaux, Van Stiller, Morgan, que acabarà el cicle com a protagonista rellevant… No us sona, tot això? A mi sí. És encara al cinema. Com deia Rodari, crec, hom pot entrar en la Literatura per la porta gran o per la finestra, de vegades per la més petita de les finestres… Si jo sóc lector és perquè vaig trobar finestres obertes i accessibles per entrar en la lectura. Salgari en va ser una: amb les dues obres situades en la Costa d’Ivori, amb els caçadors Alfredo i Antao com a protagonistes, i sobretot amb el cicle dels Pirates de la Malaisia, amb Sandokan i el seu amic Yañez al capdavant. Del cicle del Carib només havia llegit el primer llibre, El Corsari Negre. Els altres els he llegit ara, aquestes setmanes passades. Els he anat reunint en llibreries de segona mà reals o virtuals. No sé si són recomenables. Estan desmodats. Son fulletinescos fins a l’exageració, reiteratius, previsibles, melodramàtics… Però, estim Salgari i el que va fer, i el que significà i significa encara per a mi i per a tantíssima de gent. Sigui aquest un (altre) homenatge a la seva persona i a la seva obra. Era un deure. Ja l’he satisfet.

Ahir, un paisatge més. El darrer, per ara, en paper Hahnemühle de 450 grams. Ha resultat interessant provar aquest paper. L’aigua hi fa jocs rars i et dóna més d’una sorpresa. En tenc ara un bloc sencer i sense usar amb gramatge de 640, de la mateixa marca. Quina por!