Miquel Rayó

Més pràctiques d’aquests dies. Les dues aquarel.les petites són fetes en paper ja usat (Arches i Saunders Waterford). Les altres dues, en paper nou, Arches de 300 gr., gra gros i 31×41 cm.

El Tribunal de la Inquisició encara funciona a Espanya. Perdò: a España. Quina vergonya!

En canvi, aquesta platja s’acosta a allò que jo voldria arribar a fer: asolir una simplicitat màxima (al meu nivell, clar). És d’ahir mateix. El paper és Arches, de gra gros, de 31×41 cm. Per això el pos en gros. Perquè es vegi bé.

Un díptic i una marina agitada per aprofitar papers usats. El díptic és fluix de to, i la marina és, només, una pràctica (com tot el que faig). N’hauria de fer una cada dia per arribar qualque dia a la suficiència… Somnis, tanmateix! Present el díptic en el tauler, i les dues peces separades. Segurament acabarà a la paperera qualque dia. La marina també. Ara reposen en el caramull de feina feta.

Ja estan fets. He llegit a la fi tot el cicle de novel.les d’Emilio Salgari dedicades als Pirates del Carib, amb protagonisme principal d’El Corsari Negre (Emilio de Rocanera, senyor de Ventimiglia) i la seva filla Yolanda, amb l’aparició tràgicament estelar de la mare d’aquesta i parella del primer Honorata de Van Guld. I clar, no hi poden faltar els personatges secundaris, lleials i ardits, capaços de qualsevol sacrifici per tal de protegir el seu cap, la seva dona o la seva filla: Carmaux, Van Stiller, Morgan, que acabarà el cicle com a protagonista rellevant… No us sona, tot això? A mi sí. És encara al cinema. Com deia Rodari, crec, hom pot entrar en la Literatura per la porta gran o per la finestra, de vegades per la més petita de les finestres… Si jo sóc lector és perquè vaig trobar finestres obertes i accessibles per entrar en la lectura. Salgari en va ser una: amb les dues obres situades en la Costa d’Ivori, amb els caçadors Alfredo i Antao com a protagonistes, i sobretot amb el cicle dels Pirates de la Malaisia, amb Sandokan i el seu amic Yañez al capdavant. Del cicle del Carib només havia llegit el primer llibre, El Corsari Negre. Els altres els he llegit ara, aquestes setmanes passades. Els he anat reunint en llibreries de segona mà reals o virtuals. No sé si són recomenables. Estan desmodats. Son fulletinescos fins a l’exageració, reiteratius, previsibles, melodramàtics… Però, estim Salgari i el que va fer, i el que significà i significa encara per a mi i per a tantíssima de gent. Sigui aquest un (altre) homenatge a la seva persona i a la seva obra. Era un deure. Ja l’he satisfet.

Ahir, un paisatge més. El darrer, per ara, en paper Hahnemühle de 450 grams. Ha resultat interessant provar aquest paper. L’aigua hi fa jocs rars i et dóna més d’una sorpresa. En tenc ara un bloc sencer i sense usar amb gramatge de 640, de la mateixa marca. Quina por!

Per passar el temps i per practicar, i per aprofitar el revers de paper ja usat (en aquest cas, paper Arches de petit format), ahir vaig fer dos apunts ràpids.

Un altre paisatge d’inspiració anglesa i amb boira. Fet sobre el revers d’un paper Saunders Waterford ja usat de 300 gr.

Títol: “Sortint de la badia”. Paper Hahnemühle de 450 gr, 36×48 cm, gra gros.

Surt avui al suplement cultural Bellver en Abril del Diario de Mallorca aquest article en memòria de Robert L. Stevenson. Me convidà a redactar-lo el coordinador del suplement, l’amic Pere Estelrich. Gràcies!

Com sempre, deman disculpes per la fotografia.