Miquel Rayó

Fa uns dies vaig pintar dos paisatges molt diferents. En un hi ha muntanya amb boira escampant-se. En l’altre, molt més simplificat (tan de bo que sempre els pogués fer així!), el protagonista és un bot solitari en la mar, una marina, doncs. El paper és Arches de gra gros i de 300 grams. La marina té 31×41. La muntanya, 20×20).

Així és: bravo!

Un paisatge muntanyenc, naturalment inventat, fet fa uns dies amb aquarel.la sobre paper Arches de 300 grams, gra fi i de 36×51 cm, aproximadament.

Ahir vaig fer dues exploracions sobre paper Arches i Saunders Waterford de paisatges imaginats: un cel, un horitzó i una tros de territori. I a veure què en pot sortir!

Abans d’anar al súper -obrin a les nou-, penjaré les dues aquarel.les que vaig fer ahir, prou distintes. El paisatge amb llums i niguls està pintat en paper Saunders Waterford, i té uns 26×36 cm., aproximadament. El paisatge de canyar en un aiguamoll (o el que sigui) està pintat en paper Arxes de 30×40 cm., aproximadament.

Aquarel.la en paper Arches, de 36×51 cm, 300 grams, gra fi. Un paisatge pintat ahir mateix.

Aquestes tres aquarel.les les vaig pintar despús ahir. Tornen a ser les proves que faig i repetesc sobre els mateixos temes, per veure si qualque dia me’n surt una de bona. Són en paper Arches de 300 grams. La quadrada és de 20×20 cm. Les altres són de 18x 26 (la vorera marina) i 36×51 (la zona humida).La part dreta d’aquesta me sembla prou bona.

A principis d’aquest febrer es va convocar arreu, com cada any, el Dia de llegir Verne (8 de febrer). Quina ha estat la manera amb la qual jo l’he celebrat, aquest dia de reconeixement al gran autor francès, que tant ha pesat en la meva formació com a lector i com a escriptor? Doncs, vaig comanar abans a una llibreria de segona mà una versió en castellà de la novel.la Le superbe Orénoque, que he aconseguit, El soberbio Orinoco, en una edició econòmica, però més que suficient (Orbis) per a l’ocasió. Especialment, perquè inclou les molt i sempre evocadores imatges del gravador George Roux, que acompanyaren a finals del XIX les edicions dels Viatges Extraordinaris del mestre escriptor. La novel.la està dedicada a descriure entre aventures i peripècies vàries el riu que li dona títol. Andrea Wulf, al llibre apassionant que dedicà a la vida i obra d’Alexander von Humboldt i que els Reis d’Orient deixaren per a mi a ca-nostra fa poc més d’un mes, afirma que la novel.la de Verne és un homenatge a aquest explorador; n’usa descripcions i referències. Altra gent diu que Verne dedicà tres novel.les a tres grans rius del món: Amazones (La jangada), Congo (Un capità de 15 anys) i Orinoco. Casualment, la lectura d’aquesta novel.la ha coincidit amb la que he fet d’una novel.la molt més recent: Orbital, de Samantha Harvey, premiada amb el Booker, i que, mira per on, pot remetre a les que Verne dedicà al viatge entorn de la lluna. Orbital potser no és tant una novel.la com un assaig. Impressiona perquè mostra com és un dia, el dia a dia, dels astronautes que habiten una estació espacial, i perquè mostra com es veu el nostre planeta des de les finestres del seu habitacle. Crec que és més un llibre de pensaments i que fa pensar molt sobre la nostra condició de raresa única en un planeta també rar i únic. Si som nosaltres sols en tot l’Univers, per què ens encabotam a fer-lo malbé i a maltractar-nos? Recoman aquest lectura. És singular.

I seguim. Quan puc dedicar-hi unes hores em sent lleuger, només concentrat en l’aigua, els colors, com el paper queda tacat… De vegades, el resultat és frustrant. D’altres vegades en quedes mig satisfet. O més de mig. Proves i més proves. Insistir en els mateixos temes, per veure si qualque dia arribaré a fer-ne una bona i del tot satisfactòria interpretació. Els formats d’aquestes tres i les seves dimensions són distintes. El paper, Arches en les tres.

Un nou llibre, sí: feina feta! I una nova aportació, per modesta que sigui, a la història de l’excursionisme mallorquí, per modest que sigui aquest també. Estic molt content d’haver pogut escriure aquest reconeixement a un els grans excursionistes de l’illa, el qual era, a més, un personatge peculiar i entranyable: en Josep Canals i Gomila. El vaig poder tractar personalment. Va, doncs, per tu, Pep, Don Pep, amb tot el meu afecte i des del meu més viu record! Don gràcies a la família d’en Josep Canals, i molt especialment a la seva filla, na Catalina Canals i Amer, perquè m’ha deixar furgar en l’arxiu de son pare i extreure’n així el contingut d’aquest nou treball meu. I don gràcies, també, a na Maria Muntaner, de Lleonard Muntaner, Editor, que em permet seguir amb aquestes cabòries meves i perquè sap convertir-les en un producte digne i atractiu. El llibre serà a les llibreries a partir d’avui. He de dir que intentaré fer alguna cosa més en aquesta línia de recerca. Naturalment, he de trobar el temps per fer-la. Però, d’això ja en parlarem al seu moment. Si és que se n’ha de parlar.