Miquel Rayó

El bon i veteraníssim membre del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, GOB, en Pere Bosch, fa córrer entre els amics aquestes imatges -entre d’altres, del que la premsa local va nomenar “Operació Oronella”. Era l’any 1974, octubre.  En aquells anys, associacions ornitològiques d’Escandinàvia, germanes en l’interès per la protecció de les aus, ens avisaren (o potser avisaren l’ICONA, perquè a les fotografies hi ha en Mateu Castelló, el seu cap, que sempre va ser molt sensible en aquests assumptes, i ell ens passà la notícia) que, per causa del mal temps als seus països, nombrosos aucells migrants -sobretot oronelles, falzies i falziots- no podien emprendre el seu necessari vol migratori vers el Sud d’Europa i vers Àfrica. Havien aconseguit el suport d’una companyia aèria (o de vàries, no ho sabem o no ho recordam)  per transportar fins a Mallorca totes les aus que poguessin recollir els seus voluntaris i voluntàries. I per això ens demanaren que el GOB ajudàs a alliberar-les quan els avions les deixassin a l’aeroport de l’illa. I així ho férem. Va ser divertit. Hi col.laboràrem la majòria dels primers socis nostres que aleshores no érem molts. Va ajudar altra gent, com els meus pares, i personal de l’aeroport. De les fotos que en Pere conserva em fa il.lusió exposar-ne aquí dues: hi podem veure na Xon i jo mateix a punt d’amollar uns preciosos i potents falziots. Quins bons records de fa 50 anys!  Afegiré una nota per a curiosos: les petites nafres que té na Xon a les mans potser són conseqüència -i prova- de la seva travessa de Sa Fosca, el dia 1 d’octubre del mateix any, 1974. Mantenc l’opinió que ella va ser la primera Dama Fosquera documentada. En l’Operació Oronella s’hi implicà molt el Diario de Mallorca. Llavors, un grup d’amics manteníem una secció de defensa de la Natura pionera. El gran fotògraf i fotoperiodista Torrelló en va fer també fotografies, sobretot del primer any que es va fer l’operació, el 1973. Una d’elles, magnífica, es mostra al documental que Ib3 televisió li ha dedicat. En la fotografia hi ha en Jesús Jurado, tan enyorat. Segur que en les pàgines d’aquesta secció hi ha un reportatge sobre l’assumpte. Tant de bo que qualcú cercàs i reunís tota la informació possible de tot això. És història conservacionista.

La literatura de Paul Auster no m’ha commogut mai. Em commou, i molt, que hagi mort un autor tan interessant. De la primera afirmació en puc dir que segurament prové de qualque defecte meu com a lector. No entenc, no m’interessa l’escritor Paul Auster. Sé de què va: de l’atzar, del desconcert. Dic també que només m’interessa conservar d’ell un volum de la seva Poesía completa i Informe de l’interior, perquè, aquest, ens diu coses sobre els inicis del seu itinerari personal. Una evocació, doncs, de com s’ha fet el seu jo i el que escriu. De la segona afirmació, dic que em sap molt de greu que se’n vagi el guionista de la pel.lícula Smoke, d’una humanitat extraordinària, intensament i humilment rica. La pel.lícula conté un dels fragments més emotius que he vist al cinema. La trobada entre Harvey Keitel (Augustus ‘Auggie’ Wren) i Clarice Taylor (la padrina vella Ethel, una dona cega), mentre sona l’incomparable Tom Waits interpretant una cançó que posa els cabells drets: You’re innocent when you dream, when you dream. També tenc a la nostra biblioteca una biografia molt cuirosa escrita per Paul Auster: La llama inmortal de Stephen Crane. Francament recomanable.

D’això es tracta: de jugar. Amb intencions: aprendre, indagar. Aquest urbà fantasiós -o el que sigui- és fet d’ahir, sobre paper Arches de 300 grams i de gra fi. Té uns 30×40 cm., aproximadament.En realitat no és tan esclarissat; sinó, un punt més obscur i contrastat.

En Miquel Àngel Vidal, coordinador de l’encontre a la Casa Museu Llorenç Villalonga en homenatge a l’obra d’en Gabriel Janer Manila, m’envia aquest article seu publicat al dbalears. Conté alguna reflexió important. I per aprofitar que tenc obert el programa, incloc una aquarel.la que acab de fer ara mateix, un apunt paisatgístic improvisat en paper Arches de 300gr, gra gros, 19×19 cm.

En el revers d’una aquarel.la fracassada, vaig fer aquest apunt, un detall forestal. És de format petit.

És millor i potser és terapèutic. Aquesta és d’ahir. 30×40 cm., aproximadament.

Compartesc aquestes conclusions de l’articulista d’Infolibre, Daniel Basteiro en un article d’avui de títol “No es “venir llorado de casa”, es no tener que llorar“. Des del primer dia, i vaig a l’any 1978, la dreta espanyola (nacionalista espanyola, per precisar, i franquista encara) no ha acceptat que quan ella no governa ningú no pot fer-ho. L’excusa per encabronar han estat moltes: ETA, l’independentisme, la llei del només sí és sí, l’amnistia, la llengua, els immigrants, la suposada defensa del constitucionalisme, BILDU… I les eines, diverses: els jutges, la premsa de la Cort, les relacions amb el clavegueram policial (que, per cert, també ha servit al PSOE, idò, ja n’aprendreu!)… Ara, el Senat, del qual en fan un ús patètic i al meu parer prevaricador. No té escrúpols, la dreta, a Espanya. I dic la dreta: extrema i no tan extrema, en totes les seves formes: PP, VOX, UPyD, Cs…. Consti que fa temps que tampoc no m’agrada el constitucionalisme de certs sectors del PSOE o de la premsa suposadament progre. Però, la situació actual ha arribat al fons. I qui n’és responsable, a banda dels liders de la dreta (des d’Aznar, en concret, pura patologia tòxica amb cames) i de certs socialistes? Al meu parer els opinadors de la Cort i de les sucursals de la Cort: tota la tropa, nous i vells. Els insults que han adreçat al president Sánchez són per fer-ne un diccionari. I fixem-nos en un detall més. No menor. Les persones d’esquerra principalment afectades per aquest lawfare i premsafare infames són gairebé sempre dones (clar que també hi ha homes): Ada Colau, Irene Montero, Mònica Oltra, Manuela Carmena… I ara Begoña Gómez. I del jutge que admet iniciar una investigació contra aquesta per una denúncia d’una associació d’extrema dreta, basada a més en articles dels diaris El Confidencial, OKdiario, The Objective, El Español, etcètera, algunes d’elles ja demostradament falses, què en podem dir? Blanc i en botella. Espanya té una dreta que és de claveguera. I una esquerra que no s’ha atrevit a rompre fils.

Acab de llegir una frase: “On tot sobreviu per sempre, només poden morir els records“. És de la novel.la Deimos, de la seva pàgina 95 (de l’editorial Males Herbes), L’autora és Lucia Pietrelli. M’he aturat perquè m’ha vengut de cop l’impuls d’escriure aquesta breu impressió. De Pietrelli conec Lítica, una anterior novel.la, i alguns poemaris: Ortigues, Mort d’un aviador tartamut, La terra i altres llocs… L’aturada m’ha servit també per cercar aquestes obres en la biblioteca de ca-nostra. Hi són. Els he decantat. Quan acabi la lectura de Deimos vull repassar aquests altres llibres de l’autora. Tenc la sensació de què Deimos és un treball important, i d’una autora ja molt notable. Simplement faig aquest apunt sobra una lectura que m’agrada, i ja sabeu que darrerament no en faig molts. Deimos és un text ple de troballes, d’idees, d’imatges, d’enigmes, potser. Ho deix aquí per continuar amb la lectura. Fris d’acabar-la. I sé que segurament em sabrà greu fer-ho.

Aquesta aquarel.la amb un paisatge inventat, com sempre en el meu cas, és feta d’ahir. El paper és l’Arches de gra fi, amb unes dimensions de 26×36 cm., aproximadament. Vaig usar el hake, sobretot. L’enyor en veritat, aquest pinzell. Permet el gest.

L’entrevista que m’ha interessat és aquesta d’avui al digital Vilaweb.

D’una aquarel.la de fa temps, que tenia decantada per esqueixar i llançar a la paperera, n’he sabut treure aquesta, que m’agrada. Ara la nomen “Travessant una bassa amb poc fons”. Idò!